Hernán Cortés

Hernán Cortés Monroy Pizarro Altamirano (Medellín (Badajoz), 1485 – Castilleja de la Cuesta, (Sevilla), 2 de decembre de 1547), Conquistador espanyol del imperi asteca (hui el centre de Mèxic). I marqués de la Vall d'Oaxaca, governador i capità General de la Nova Espanya

Fon fill únic d'un hidalgo extremeny, nomenat Martín Cortés i de Catalina Pizarro Altamirano. Per via materna era cosí segon de Francisco Pizarro, qui posteriorment va conquistar l'Imperi Inca (no confondre en un atre Francisco Pizarro, el qual se va unir a Cortés en la conquista dels asteques). Com atres gentilhòmens, son pare ho va enviar als catorze anys a estudiar lleis a la Salamanca, ciutat que va abandonar dos anys més tart, guiat pel seu afany d'aventures. Després de diversos intents fallits, d'una banda, d'embarcar per a les Índies, i, d'una atra, de participar en les campanyes de Gonzalo Fernández de Còrdova en Itàlia, finalment, en la primavera de 1504, va salpar cap a l'illa de L'Espanyola, a on se va instalar com a plantador i funcionari colonial.

Cuba

En 1511 va participar en l'expedició de conquista de Cuba dirigida pel governador Diego de Velázquez, de qui va rebre terres i esclaus en l'illa. Va arribar a ser nomenat alcalde de Santiago de Cuba Santiago de Baracoa, encara que fon després empresonat pel governador, acusat de conspirar en contra seu. Lliberat, se va casar en la cunyada del mateix Diego Velázquez, de nom Catalina Suárez Marcaida.

A finals de 1518 Velázquez li va confiar el comandament de la tercera expedició, després de les de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva, pera continuar els seus descobriments en la costa de Yucatán. Pero Velázquez pronte va desconfiar d'ell.

Conte Bernal Díaz del Castillo, autor de Història Verdadera de la Conquiste de la Nova Espanya, que un bufó de Velázquez, nomenat Cervantes el boig, li va dir al seu senyor, a la manera dels bufons: «A la gala del meu amo Diego, Diego, ¿quin capità has triat? Que és de Medellín d'Extremadura, capità de gran. Més tem, Diego, no se te alcance en l'armada, que li juge per molt gran baró en les seues coses».

Hernán Cortés seguia, no obstant, en els preparatius de l'expedició, i a causa de la seua gran eloqüència, dots de persuasió i sugestió, pronte va conseguir reclutar a més de 600 hòmens per a la seua causa.

L'expedició

Alvançant-se a que li cessara Diego Velázquez, l'armada de Cortés va partir precipitadament del port de Santiago de Cuba el 18 de novembre de 1518. Com anava escassa de bastiments, va haver d'aprovisionar-se d'estos en el port de Trinitat i atres llocs.

Finalment, el 10 de febrer de 1519, la flota va abandonar les costes de Cuba. Consistia aquella armada en 11 naus, en 518 infants, 16 ginets, 13 arcabussers, 32 ballesters, 110 mariners i uns 200 indis i negres com a auxiliars de tropa. Portaven 32 cavalls, 10 canons de bronze i 4 falconets. Per capitans anaven Alonso Hernández Portocarrero (al qual entregaria més tart l'índia Na Marina), Alonso Dávila, Diego d'Ordás, Francisco de Montejo, Francisco de Mor-la, Francisco de Salcedo, Juan d'Escalante, Juan Velázquez de Lleó (parent del governador), Cristóbal d'Olid, Gonzalo de Sandoval i Pedro d'Alvarado. Molts d'estos eren veterans de la guerra d'Itàlia. Per pilot principal anava Antón d'Alaminos en experiència en les dos expedicions anteriors de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva.

Primers contactes en els pobladors. Presa de Potonchán

El primer contacte en les civilisacions mesoamericanes ho va tindre en l'illa de Cozumel, un important port navier i centre religiós maya que formava part de la jurisdicció de Ecab, i a on se trobava el santuari dedicat a Ixchel, deesa de la fertilitat. Els espanyols van arribar durant el Periodo Post clàssic de la Cultura maya poc després de la caiguda de Mayapán en 1480, que va portar a la fragmentació de la península de Yucatán en 16 chicotets estats, cada un en el seu propi governant denominat «halach uinik», i en constant conflicte entre si.

Immediatament després de presentar-se al «batab» (governant local de la ciutat) Cortés li va demanar que deixaren la seua religió i adoptaren el cristianisme manant als seus hòmens destruir els ídols religiosos mayes i posar creus i imàgens de la Mare de Deu en el temple. Una biografia del rei Carlos I escrita en 1603 relata el moment aixina:

"Espantáronse" els illencs de vore aquella flota i van ficar-se a la montanya, deixant desamparades les seues cases i facendes. Van entrar alguns espanyols terra dins i van trobar quatre dones en tres criatures i van portar-les a Cortés, i per senyals dels indis que en si portava, va entendre que l'una d'elles era la senyora d'aquella terra i mare dels chiquets. Va fer-li Cortés bon tractament, i ella va fer vindre allí al seu marit, el qual va manar donar als espanyols bones posades i regalar-los molt. I quan va vore Cortés que ya estaven assegurats i contents, va començar a predicar-los la fe de Crist. Va manar a la llengua que portava, que els diguera que els volia donar un atre millor Deu que el que tenien. Va pregar-los que adoraren la Cruz i una image de la Mare de Deu, i van dir que els plaïa. Va portar-los al seu temple i va trencar-los els ídols i va posar en lloc d'ells creus i imàgens de la Mare de Deu, lo qual tot van tindre els indis per bo. Estant allí Cortés mai van sacrificar hòmens, que ho solien fer cada dia.

Hernán Cortés utilisava d'intérpret a un jove maya pres presoner en la Illa Dones, el nom del qual, cap croniste d'Índies va arreplegar pero al que els espanyols deyen «Melchorejo». A través d'ell va tindre notícies de l'existència d'uns hòmens barbuts en poder d'un cacic maya pròxim i va enviar emissaris a rescatar-los. En 1511 van trobar a Gerónimo d'Aguilar supervivent del naufragi del barco Santa Maria de la Barca. Aguilar llavors, es va dirigir a buscar a un atre sobrevivent, Gonzalo Guerrer, qui vivia en Chetumal i a on havia conseguit escapar de l'esclavitut guanyant-se la confiança del cacic Nachán Ca, pera tornar-se ell mateix un nacom o cap militar maya i casar-se en la princesa maya Zazil Hi ha, en la que havia tingut diversos fills, hui considerats els primers mexicàs moderns. Aguilar va decidir tornar en Cortés convertint-se en un dels seus intérprets de maya, pero Guerrer va decidir quedar-se en els mayes i va morir cap a 1536. Alguns historiadors creuen que va barallar contra els conquistadors espanyols.

L'expedició de Cortés va continuar vorejant la costa guiats pel pilot Antón d'Alaminos fins a arribar el 14 de març de 1519 a la desembocadura del río Tabasco (hui Grijalba), en les proximitats de la ciutat de Potonchan (Putunchan), pertanyent als putunes o grup maya-chontal i governada pel «halach uinik» Taabscoob. Allí es va produir la crucial Batalla de Centla relatada des del punt de vista espanyol per López de Gómara en el capítul Combat i presa de Potonchan del seu llibre La Conquista de Mèxic:

Cortés es va alvançar fent senyals de pau, els va parlar per mig de Jerónimo d'Aguilar, pregant-los els reberen be, puix no venien a fer-los malament, sino a prendre aigua dolça i comprar de menjar, com a hòmens que caminant pel mar, tenien necessitat d'això; per tant, que se'l donaren, que ells se'l pagarien molt cortesament.

Les autoritats de Potonchan van ordenar portar-los aigua i menjar perque se n'anaren. Pero Cortés va sostindre que no era suficient i va insistir en el fet que deixaren entrar a les seues tropes a la ciutat.

Replicaren els indis que no volien consells de gent que no coneixien, ni menys acollir-los en les seues cases, perqué els pareixien hòmens terribles i manadors, i que si volien aigua, que l'agarraren del riu o feren pous en la terra, que aixina feyen ells quan la necessitaven. Llavors Cortés, veent que les paraules estaven de més, els va dir que de cap manera podia deixar d'entrar en el lloc i vore aquella terra, per a prendre i donar relació d'ella al major senyor del món, que allí li enviava; per això, que ho tingueren per bo, puix ell ho desijava fer per les bones, i si no, que s'encomanaria al seu Deu, a les seues mans i a les dels seus companyons. Els indis no deyen més que se n'anaren, i no intentaren tirar bravates en terres aliena, perqué de cap manera li consentirien eixir d'ella ni entrar en el seu poble, abans be li avisaven que si de seguida no s'anaven d'allí, li matarien a ell i a quants en ell anaven.

Els espanyols van atacar llavors la ciutat per dos flancs, produint-se una sagnant batalla que va finalisar en la derrota de Potonchán i l'entrada de Cortés i els seus hòmens:

Los espanyols van escodrinyar les cases i no van trobar més que dacsa i titots, i algunes coses de cotó, i poc rastre d'or, puix no hi havia dins més que quatre-cents hòmens de guerra defenent el lloc. Es va derramar molta sanc d'indis en la presa d'eixe lloc, per barallar nuets; els ferits van ser molts i captius van quedar pocs; els morts no es van contar. Cortés es va aposentar en el temple dels ídols en tots els espanyols, i van cabre molt a plaer, perqué té un pati i unes sales molt bones i grans. Van dormir allí aquella nit en bona guarda, com en casa d'enemics, més els indis no es van atrevir a res. D'eixa manera es va prendre Potonchan, que fon la primera ciutat que Hernán Cortés va guanyar per la força en lo que va descobrir i va conquistar.

Després de la derrota, les autoritats de Tabasco li van fer a Cortés ofrena de quemenjars, joyes, teixits, i un grup de vint esclaves, que van ser acceptades, canviats els seus noms al ser batejades i repartides entre els seus hòmens. Entre estes esclaves hi havia una nomenada Malintzin, a la que els espanyols renomenaren Marina, coneguda també com La Malinche, que fon crucial en la conquiste de Mèxic. La seua gran inteligència, el seu domini de les llengües mayes i náhuatl, el seu coneiximent de la sicologia i costums dels indis, i la seua fidelitat cap als espanyols, van fer de la Malinche una de les més extraordinàries i controvertides dones de la història d'Amèrica. La Malinche fon intérpret, consellera i concubina d'Hernán Cortés, en el que tindria un fill catorze anys després, Martín Cortés, del mateix nom que el fill llegítim que Hernán Cortés tindria més tart en Juana de Zúñiga. Ella i Gerónimo d'Aguilar van suplir a Melchorejo com a intérprets, pel fet que este havia decidit boicotejar els espanyols i estava incitant els indígenes a resistir la conquista.

Eixe any de 1519 començaria una epidèmia de pigota, portada sense saber-ho pels conquistadors, que en el curs de les següents décades va aniquilar al 97% de la població de la regió i que facilitaria la Conquiste de Mèxic.

Fundació de Veracruz i aliança militar en Cempoala

En Tabasco, els espanyols van saber de l'existència d'un país cap a ponent que els amerindis denominaven «Mèxic». La flota fon, vorejant la costa mexicana, en direcció nort-oest, i un dia es van presentar unes quantes canoes astecas que venien de part de Moctezuma, el «tlatoani» o emperador del Imperi Asteca, en capital en Tenochtitlán. Cortés els va mostrar les seues armes de foc, els seus cavalls pera, d'una banda acovardir-los, pero d'atra banda va tractar de ser amable i afable en ells, parlant-los de pau. Els embaixadors portaven pintors, i van dibuixar tot lo que van vore a fi de que l'emperador fora informat fidelment i vera com eren estos «teules» (semideus). Moctezuma va tornar a enviar presents de joyes i objectes preciosos, pero Cortés continuava insistint a visitar al seu emperador, que va tornar a denegar el permís per a visitar-ho.

Cortés va instalar el seu campament davant de la ciutat de Quiahuiztlán habitada ancestralment pels totonacas, i poc després ho va convertir en ciutat, en el nom de Vila Rica de la Vera Cruz (ubicada 70 km al nort de l'actual Veracruz), per haver desembarcat els espanyols en aquell parage un Divendres Sant.

Els nous pobladors van pregar a Cortés que es proclamara capità general, depenent directament del rei i no de Velázquez, a qui no li reconeixia comandament sobre aquelles noves terres. Després de negar-se diverses vegades, va acabar acceptant-ho. Va nomenar alcalde, regidors, aguasils, tesorer i alferes, consumant, puix, la desvinculació de l'autoritat del governador de Cuba sobre l'expedició. Este acte és considerat com la fundació de la primera ciutat europea a Amèrica continental.

Cortés va notar llavors que el Imperi Asteca tenia enemics i que açò facilitava els seus plans. Va començar a elaborar un pla pera agudisar les enganchades i odis que existien entre els diferents pobles mesoamericans pera apoderar-se del territori i de les seues riquees. Pero pera això havia d'impondre també la seua voluntat i el seu comandament sobre la facció del governador Diego de Velázquez, que sostenia que Cortés no tenia autorisació pera poblar, sino només per a rescatar i descobrir, i que haurien de tornar cap a Cuba acabada l'expedició. La majoria dels capitans i la tropa recolzaven a Cortés, ya que intuïen les grans riquees que podien haver en Tenochtitlan.

La primera nació mesoamericana en que Cortés va establir una aliança militar fon la Cultura Totonaca, en capital en Cempoala, una alvançada ciutat d'uns 20.000 habitants. A mitat de 1519, trenta pobles totonacans es van reunir en Cortés en Cempoala per a sagellar l'aliança i anar junts a la conquiste de Tenochtitlan. Els totonacans van portar 13.000 guerrers a l'empresa de Cortés qui, per la seua banda, aportaria uns 400 espanyols, armes de foc i quinze cavalls.

L'acort es va realisar sobre la base de que, una vegà derrotat l'Imperi Asteca, la nació Totonaca seria lliure. Este acort no fon respectat i, després de la conquiste de Mèxic, els totonacans van ser compelits a abandonar la seua cultura i religió baix pena de mort, encomanats com a serfs als senyors espanyols en les seues pròpies terres, particularment en el naixent cultiu de canya de sucre, quedant Cempoala deshabitada i la seua cultura extinguida i oblidada. La Cultura Totonaca va tornar a ser descoberta a finals del sigle XIX, pel arqueòlec i historiador mexicà Francisco del Pas i Troncoso.

«Cremà» (sonat)de les naus

Van arribar notícies que Diego Velázquez havia conseguit pels seus companyons en La Cort el nomenament d'alvançat de Yucatán, per lo que va enviar per a contrarrestar estes influències als seus fidels Portocarrero i Montejo en lo millor del botí obtingut fins llavors, pera conseguir el nomenament pera Cortés. Va prendre ademés la decisió d'inutilisar les naus, excepte la que havia d'utilisar Portocarrero al fi de mantindre contacte directe en Espanya, pera evitar qualsevol fuga dels hòmens que no secundaven la seua rebelió enfront de la llegalitat del governador de Cuba.

Sobre la forma física real que es van inutilisar les naus, les fonts utilisen les expressions «barrinar» (obrir forats en un barrina o broca) i «donar de través» (bolcar, tombar, posar en direcció transversal el barco pera encallar-ho). Possiblement lo que es va fer fon una combinació d'abdós processos, i en qualsevol cas és important dir que les peces de les naus van servir per a propòsits posteriors que van tindre importància decisiva en la conquiste de la capital asteca.

Guerra i posterior aliança en Tlaxcala. Matança de Cholula

El 16 d'agost de 1519, Cortés va abandonar la costa i inicia el seu marcha cap a l'interior, rumbo cap a al cor de l'Imperi Mexicà, en un eixèrcit de 13.000 guerrers totonacans, 400 soldats espanyols en armes de foc i 15 cavalls.

A finals d'agost l'eixèrcit de Cortés va arribar al territori de la Confederació o República de Tlaxcala, integrada per quatre senyorius autònoms: Tepeticpac, Ocotelulco, Tizatlán i Quiahuiztlán.

Llavors, Tlaxcala i Tenochtitlán representaven dos concepcions opostes d'organisació política que les va portar a l'enfrontament obert. Tlaxcala s'havia organisat com una confederació de ciutats-estats unides en una república governada per un Senat; México-Tenochtitlán, al contrari es va organisar com un imperi.

A partir de 1455 l'Imperi Asteca, conformat sobre la base de la Triple Aliança entre Tenochtitlán, Texcoco i Tlacopan, havia iniciat les nomenades «guerres florides» contra Huejotzingo, Cholula i Tlaxcala, a fi de capturar presoners per als seus sacrificis religiosos.

En eixes circumstàncies va arribar Cortés al territori de Tlaxcala, al cap del seu eixèrcit totonaca-espanyol. Inicialment la República de Tlaxcala, al comandament de Xicohténcatl Axayacatzin, va negar als invasors el pas pel seu territori, enfrontant-se el 2 de setembre en el passerat de Tecoantzinco en sort favorable a Cortés. L'endemà es va produir un nou enfrontament en els plans, que va tornar a ser desfavorable per a Tlaxcala portant a la divisió de la República, en la deserció de les tropes d'Ocotelulco i Tepeticpac. Superades en número, les tropes de Xicohténcatl van tornar a ser derrotades i el Senat va ordenar detindre la guerra i oferir la pau a Cortés. Este acort va establir la crucial aliança en els tlaxcaltecas, enemics acèrrims dels asteques, els que mai havien pogut conquistar el seu territori. Cortés es va detindre allí unes quantes semanes.

En el seu pas cap a Tenochtitlan Cortés va arribar a Cholula, aliada de l'Imperi Asteca, que era la segona ciutat més gran després de México-Tenochtitlan, en 30.000 habitants. Bernal Díaz del Castillo conte en la seua crònica que després d'haver rebut a Cortés i el seu enorme eixèrcit, les autoritats de Cholula van planejar tendir-li una emboscada i aniquilar als espanyols. Díaz del Castillo contà que ell i les tropes van vore a un costat dels temples les vares en collars que va supondre destinades als espanyols pera ser portats captius a Tenochtitlan. Díaz del Castillo també contà que una velleta i uns sacerdots dels temples de Cholula van alertar a Cortés, qui va manar immediatament al seu eixèrcit atacar, causant lo que es coneix com la matança de Cholula, en la que més de 5.000 hòmens van morir en cinc hores. El contingent va permanéixer en Cholula durant octubre i novembre i a l'eixir Cortés va manar incendiar la ciutat.

Després va arribar a Ayotzinco, des d'on va preparar l'atac a Tenochtitlan. A la seua arribada a México-Tenochtitlan, Cortés va quedar sorprés per la bellea del lloc, que és descrita per Díaz del Castillo com «un son». En el seu pas des de Cholula, Cortés havia recorregut el camí cap al Vall de Mèxic, creuant per entre dos volcans, el Popocatépetl i el Iztaccíhuatl fins a arribar a en un parage boscós i de esplèndida bellea que fins hui porta el nom de Pas de Cortés. De l'atre costat, va aguaitar per primera vegada el llac de Texcoco aproximant-se a ella pel rumbo de Xochimilco.

Tenochtitlan

Hernán Cortés, en la seua marcha cap a México-Tenochtitlan, l'eixèrcit de Cortés (uns tres-cents espanyols) i el soport d'uns 3.000 tlaxcaltecas va aguaitar els volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl. I un dels capitans de Cortés, nomenat Diego de Ordás fon el primer europeu a ascendir a la cima del volcà Popocatépetl en companyia de dos companyons d'armes, causant una gran impressió entre els natius que acompanyaven l'expedició de Cortés. Per tal gesta i mèrits militars, l'emperador Carlos V li va otorgar a Diego de Ordás mediant un decret expedit el 22 d'octubre de 1523, el dret de posseir un escut d'armes en una vista del volcà.

A l'entrada de la ciutat, realisada el 8 de novembre de 1519, es va produir la trobada de Moctezuma i Cortés, fent d'intérpret Na Marina. Moctezuma II va creure que els espanyols eren enviats del deu que vindria De l'Est i fon un esplèndit amfitrió d'estos.

Mentres els espanyols es quedaven en Tenochtitlan Moctezuma els hostajà en el temple del seu antecessor Axayácatl (en el palau del pare de Moctezuma), podent llavors admirar la grandiositat d'aquella ciutat. En els dies següents, els espanyols van visitar els palaus i temples de la gran capital asteca, aixina com el gran cu (temple) de la ciutat bessona de l'imperi, Tlatelolco, i el seu mercat: una plaça de més del doble de gran que la Plaça Major de Salamanca (tinguda llavors per la més gran de la cristiandat).

Residint els espanyols en el palau, se'ls va ocórrer que ya era hora de tindre capella pròpia i, ya que Moctezuma s'havia negat que l'erigiren en el cu de Huitzilopochtli, van resoldre alçar-la en el seu estage, previ permís de l'emperador.

Buscaven els capitans el millor lloc per a emplaçar-la quan un soldat, que era fuster, va notar en una paret l'existència d'una porta tapiada i emblanquinada de pocs dies. Van recordar llavors que es murmurava que en aquelles habitacions tenia depositats Moctezuma els tesors que havia anat reunint son pare Axayácatl.

Allí van entrar Cortés i alguns capitans i després de la vista d'un enorme tesor va ordenar que es tornara a tapiar. A causa d'advertències prèvies dels tlaxcaltecas, els va començar a inquietar llavors la possibilitat de ser assessinats. Quatre capitans i dotze soldats es van presentar a Cortés pera fer-li present la conveniència d'agarrar a l'emperador, mantenint-li com a rehé, perque responguera en la seua vida de la vida de l'eixèrcit. No es va prendre de moment cap acort, pero una notícia va precipitar la resolució.

Mentrestant en les proximitats de la Vila Rica de la Vera Cruz, va succeir la batalla de Nautla, entre els mexicas dirigits per Cuauhpopoca i els totoncans aliats dels conquistadores espanyols, en el conflicte van matar a Juan de Escalante, aguasil major, i a set espanyols lo que va supondre un desprestigi per a les armes espanyoles al vore que no eren semideus i que podien ser vençuts. Un soldat nomenat Argüello fon fet presoner, va morir en el camí per les ferides de la guerra i el seu cap enviat a l'emperador asteca, qui no va voler colocar-la en cap temple.

Una vegada que Moctezuma va caure en la trampa dels espanyols, Cortés ho va tindre tindre com a rehé sota pena de mort immediata. Va calmar al seu guàrdia dient que anava de pròpia voluntat, i després de ser traslladats en els espanyols tots els seus efectes va continuar manifestant en totes les seues visites que estava allí de pròpia voluntat.

Cortés va exigir que els cacics autors de l'agressió a Veracruz foren castigats. Portats a la seua presència, van confirmar que obedien ordrens de Moctezuma. Els capitans asteques van ser sentenciats a morir en la foguera.

Va conseguir també que Moctezuma es declarara vassall de Carlos V. La casta sacerdotal i la noblea van conjurar per a aliberar el seu senyor i aniquilar als espanyols.

Curiositats

L'escritor espanyol Miguel de Cervantes Saavedra, es referix a Hernán Cortés en la segona part del Quixot, publicada en 1615, en el capítul VIII en els termes següents:

...¿qui va barrinar els naus i va deixar en sec i aïllats els valerosos espanyols guiats pel cortesíssim Cortés en el Nou món?.

Veja també

• Cartes de relació d'Hernán Cortés
• Conquistador
• Bernal Díaz del Castillo
• Diego Hurtado de Mendoza
• Fortún Jiménez
• Nuño de Guzmán
• Península de Baixa California
• Orige del nom de California
• Llegenda negra espanyola
• La Paz (Baixa California Sur)

Enllaços externs

• commons|Hernán Cortés

• Hernán Cortés: Pàgina de relació
• Història de les restes de Cortés

Bibliografia

• La Ruta d'Hernán. Fernando Benítez (1950).
• Hernán Cortés. Inventor de Mèxic. Juan Miralles Ostos (2001).
• Hernán Cortés. Salvador de Madariaga.
• Hernán Cortés. José Luis Martínez. Edició del Fons de Cultura Econòmica i UNAM. (1990)
• Cortés. Christian Duverger (2001).
• Hernán Cortés: el conquistedor de l'imposible. Bartolomé Bennassar (2002).
• El déu de la pluja plora sobre Mèxic. László Passuth. (1939) ISBN 84-217-1968-8
• Pasages de la història II: temps d'herois. Juan Antonio Cebrián (2003) (La seua vida es troba en el pasage núm.7, Hernán Cortés, símbol d'una conquiste, pàgines de 181 a 211).
• Compostela d'Índies, el seu orige i fundació. Salvador Gutiérrez Contreras (1949).
• Hernán Cortés. Mentalitat i propòsits. Demetrio Ramos. ISBN 84-321-2787-6
• Hernán Cortés. Crònica d'un imposible. José Lluïu Olaizola (2000).

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Hernán_Cortés de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.