Diferència entre les revisions de "Hernán Cortés"
Llínea 47: | Llínea 47: | ||
Eixe any de [[1519]] començaria una epidèmia de pigota, portada sense saber-ho pels conquistadors, que en el curs de les següents décades va aniquilar al 97% de la població de la regió<ref>Cook, S. F. I W. W. Borah (1963), The indian population of central Mèxic, Berkeley (Calç.), University of Califòrnia Pres</ref> i que facilitaria la [[Conquiste de Mèxic]]. | Eixe any de [[1519]] començaria una epidèmia de pigota, portada sense saber-ho pels conquistadors, que en el curs de les següents décades va aniquilar al 97% de la població de la regió<ref>Cook, S. F. I W. W. Borah (1963), The indian population of central Mèxic, Berkeley (Calç.), University of Califòrnia Pres</ref> i que facilitaria la [[Conquiste de Mèxic]]. | ||
+ | |||
+ | |||
+ | == Fundació de Veracruz i aliança militar en Cempoala == | ||
+ | |||
+ | En [[Tabasco]], els espanyols van saber de l'existència d'un país cap a ponent que els amerindis denominaven «Mèxic». La flota fon, vorejant la costa mexicana, en direcció nort-oest, i un dia es van presentar unes quantes canoes [[asteca]]s que venien de part de [[Moctezuma II|Moctezuma]], el [[tlatoani|«tlatoani»]] o emperador del [[Imperi Asteca]], en capital en [[Tenochtitlán]]. Cortés els va mostrar les seues armes de foc, els seus cavalls pera, d'una banda acovardir-los, pero d'atra banda va tractar de ser amable i afable en ells, parlant-los de pau. Els embaixadors portaven pintors, i van dibuixar tot lo que van vore a fi de que l'emperador fora informat fidelment i vera com eren estos «teules» (semideus). [[Moctezuma II|Moctezuma]] va tornar a enviar presents de joyes i objectes preciosos, pero Cortés continuava insistint a visitar al seu emperador, que va tornar a denegar el permís per a visitar-ho. | ||
+ | |||
+ | Cortés va instalar el seu campament davant de la ciutat de [[Quiahuiztlán]] habitada ancestralment pels [[Cultura totonaca|totonacas]], i poc després ho va convertir en ciutat, en el nom de [[Història de Veracruz|Vila Rica de la Vera Cruz]] (ubicada 70 km al nort de l'actual [[Veracruz]]), per haver desembarcat els espanyols en aquell parage un Divendres Sant. | ||
+ | |||
+ | Els nous pobladors van pregar a Cortés que es proclamara capità general, depenent directament del [[Carles I d'Espanya|rei]] i no de Velázquez, a qui no li reconeixia comandament sobre aquelles noves terres. Després de negar-se diverses vegades, va acabar acceptant-ho. Va nomenar alcalde, regidors, aguasils, tesorer i alferes, consumant, puix, la desvinculació de l'autoritat del governador de Cuba sobre l'expedició. Este acte és considerat com la fundació de la primera ciutat europea a Amèrica continental. | ||
+ | |||
+ | Cortés va notar llavors que el [[Imperi Asteca]] tenia enemics i que açò facilitava els seus plans. Va començar a elaborar un pla pera agudisar les enganchades i odis que existien entre els diferents pobles mesoamericans pera apoderar-se del territori i de les seues riquees. Pero pera això havia d'impondre també la seua voluntat i el seu comandament sobre la facció del governador [[Diego de Velázquez]], que sostenia que Cortés no tenia autorisació pera poblar, sino només per a rescatar i descobrir, i que haurien de tornar cap a [[Cuba]] acabada l'expedició. La majoria dels capitans i la tropa recolzaven a Cortés, ya que intuïen les grans riquees que podien haver en [[Tenochtitlan]]. | ||
+ | |||
+ | La primera nació mesoamericana en que Cortés va establir una aliança militar fon la [[Cultura totonaca|Cultura Totonaca]], en capital en [[Cempoala]], una alvançada ciutat d'uns 20.000 habitants. A mitat de [[1519]], trenta pobles totonacans es van reunir en Cortés en Cempoala per a sagellar l'aliança i anar junts a la conquiste de Tenochtitlan. Els totonacans van portar 13.000 guerrers a l'empresa de Cortés qui, per la seua banda, aportaria uns 400 espanyols, armes de foc i quinze cavalls. | ||
+ | |||
+ | L'acort es va realisar sobre la base de que, una vegà derrotat l'Imperi Asteca, la nació Totonaca seria lliure. Este acort no fon respectat i, després de la conquiste de Mèxic, els totonacans van ser compelits a abandonar la seua cultura i religió baix pena de mort, encomanats com a serfs als senyors espanyols en les seues pròpies terres, particularment en el naixent cultiu de [[canya de sucre]], quedant Cempoala deshabitada i la seua cultura extinguida i oblidada. La Cultura Totonaca va tornar a ser descoberta a finals del sigle XIX, pel [[arqueòlec]] i [[historiador]] [[mexicà]] [[Francisco del Pas i Troncoso]]. | ||
+ | |||
Revisió de 08:54 30 abr 2009
Hernán Cortés Monroy Pizarro Altamirano (Medellín (Badajoz), 1485 – Castilleja de la Cuesta, (Sevilla), 2 de decembre de 1547), Conquistador espanyol del imperi asteca (hui el centre de Mèxic). I marqués de la Vall d'Oaxaca, governador i capità General de la Nova Espanya
Fon fill únic d'un hidalgo extremeny, nomenat Martín Cortés i de Catalina Pizarro Altamirano. Per via materna era cosí segon de Francisco Pizarro, qui posteriorment va conquistar l'Imperi Inca (no confondre en un atre Francisco Pizarro, el qual se va unir a Cortés en la conquista dels asteques). Com atres gentilhòmens, son pare ho va enviar als catorze anys a estudiar lleis a la Salamanca, ciutat que va abandonar dos anys més tart, guiat pel seu afany d'aventures. Després de diversos intents fallits, d'una banda, d'embarcar per a les Índies, i, d'una atra, de participar en les campanyes de Gonzalo Fernández de Còrdova en Itàlia, finalment, en la primavera de 1504, va salpar cap a l'illa de L'Espanyola, a on se va instalar com a plantador i funcionari colonial.
Cuba
En 1511 va participar en l'expedició de conquista de Cuba dirigida pel governador Diego de Velázquez, de qui va rebre terres i esclaus en l'illa. Va arribar a ser nomenat alcalde de Santiago de Cuba Santiago de Baracoa, encara que fon després empresonat pel governador, acusat de conspirar en contra seu. Lliberat, se va casar en la cunyada del mateix Diego Velázquez, de nom Catalina Suárez Marcaida.
A finals de 1518 Velázquez li va confiar el comandament de la tercera expedició, després de les de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva, pera continuar els seus descobriments en la costa de Yucatán. Pero Velázquez pronte va desconfiar d'ell.
Conte Bernal Díaz del Castillo, autor de Història Verdadera de la Conquiste de la Nova Espanya, que un bufó de Velázquez, nomenat Cervantes el boig, li va dir al seu senyor, a la manera dels bufons: «A la gala del meu amo Diego, Diego, ¿quin capità has triat? Que és de Medellín d'Extremadura, capità de gran. Més tem, Diego, no se te alcance en l'armada, que li juge per molt gran baró en les seues coses».
Hernán Cortés seguia, no obstant, en els preparatius de l'expedició, i a causa de la seua gran eloqüència, dots de persuasió i sugestió, pronte va conseguir reclutar a més de 600 hòmens per a la seua causa.
L'expedició
Alvançant-se a que li cessara Diego Velázquez, l'armada de Cortés va partir precipitadament del port de Santiago de Cuba el 18 de novembre de 1518. Com anava escassa de bastiments, va haver d'aprovisionar-se d'estos en el port de Trinitat i atres llocs.
Finalment, el 10 de febrer de 1519, la flota va abandonar les costes de Cuba. Consistia aquella armada en 11 naus, en 518 infants, 16 ginets, 13 arcabussers, 32 ballesters, 110 mariners i uns 200 indis i negres com a auxiliars de tropa. Portaven 32 cavalls, 10 canons de bronze i 4 falconets. Per capitans anaven Alonso Hernández Portocarrero (al qual entregaria més tart l'índia Na Marina), Alonso Dávila, Diego d'Ordás, Francisco de Montejo, Francisco de Mor-la, Francisco de Salcedo, Juan d'Escalante, Juan Velázquez de Lleó (parent del governador), Cristóbal d'Olid, Gonzalo de Sandoval i Pedro d'Alvarado. Molts d'estos eren veterans de la guerra d'Itàlia. Per pilot principal anava Antón d'Alaminos en experiència en les dos expedicions anteriors de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva.
Primers contactes en els pobladors. Presa de Potonchán
El primer contacte en les civilisacions mesoamericanes ho va tindre en l'illa de Cozumel, un important port navier i centre religiós maya que formava part de la jurisdicció de Ecab, i a on se trobava el santuari dedicat a Ixchel, deesa de la fertilitat. Els espanyols van arribar durant el Periodo Post clàssic de la Cultura maya poc després de la caiguda de Mayapán en 1480, que va portar a la fragmentació de la península de Yucatán en 16 chicotets estats, cada un en el seu propi governant denominat «halach uinik», i en constant conflicte entre si.
Immediatament després de presentar-se al «batab» (governant local de la ciutat) Cortés li va demanar que deixaren la seua religió i adoptaren el cristianisme manant als seus hòmens destruir els ídols religiosos mayes i posar creus i imàgens de la Mare de Deu en el temple. Una biografia del rei Carlos I escrita en 1603 relata el moment aixina:
Hernán Cortés utilisava d'intérpret a un jove maya pres presoner en la Illa Dones, el nom del qual, cap croniste d'Índies va arreplegar pero al que els espanyols deyen «Melchorejo». A través d'ell va tindre notícies de l'existència d'uns hòmens barbuts en poder d'un cacic maya pròxim i va enviar emissaris a rescatar-los. En 1511 van trobar a Gerónimo d'Aguilar supervivent del naufragi del barco Santa Maria de la Barca. Aguilar llavors, es va dirigir a buscar a un atre sobrevivent, Gonzalo Guerrer, qui vivia en Chetumal i a on havia conseguit escapar de l'esclavitut guanyant-se la confiança del cacic Nachán Ca, pera tornar-se ell mateix un nacom o cap militar maya i casar-se en la princesa maya Zazil Hi ha, en la que havia tingut diversos fills, hui considerats els primers mexicàs moderns. Aguilar va decidir tornar en Cortés convertint-se en un dels seus intérprets de maya, pero Guerrer va decidir quedar-se en els mayes i va morir cap a 1536. Alguns historiadors creuen que va barallar contra els conquistadors espanyols.[2]
L'expedició de Cortés va continuar vorejant la costa guiats pel pilot Antón d'Alaminos fins a arribar el 14 de març de 1519 a la desembocadura del río Tabasco (hui Grijalba), en les proximitats de la ciutat de Potonchan (Putunchan), pertanyent als putunes o grup maya-chontal i governada pel «halach uinik» Taabscoob. Allí es va produir la crucial Batalla de Centla relatada des del punt de vista espanyol per López de Gómara en el capítul Combat i presa de Potonchan del seu llibre La Conquista de Mèxic:[3]
Les autoritats de Potonchan van ordenar portar-los aigua i menjar perque se n'anaren. Pero Cortés va sostindre que no era suficient i va insistir en el fet que deixaren entrar a les seues tropes a la ciutat.
Els espanyols van atacar llavors la ciutat per dos flancs, produint-se una sagnant batalla que va finalisar en la derrota de Potonchán i l'entrada de Cortés i els seus hòmens:
Després de la derrota, les autoritats de Tabasco li van fer a Cortés ofrena de quemenjars, joyes, teixits, i un grup de vint esclaves, que van ser acceptades, canviats els seus noms al ser batejades i repartides entre els seus hòmens.[4] Entre estes esclaves hi havia una nomenada Malintzin, a la que els espanyols renomenaren Marina, coneguda també com La Malinche, que fon crucial en la conquiste de Mèxic. La seua gran inteligència, el seu domini de les llengües mayes i náhuatl, el seu coneiximent de la sicologia i costums dels indis, i la seua fidelitat cap als espanyols, van fer de la Malinche una de les més extraordinàries i controvertides dones de la història d'Amèrica.[5] La Malinche fon intérpret, consellera i concubina d'Hernán Cortés, en el que tindria un fill catorze anys després, Martín Cortés, del mateix nom que el fill llegítim que Hernán Cortés tindria més tart en Juana de Zúñiga. Ella i Gerónimo d'Aguilar van suplir a Melchorejo com a intérprets, pel fet que este havia decidit boicotejar els espanyols i estava incitant els indígenes a resistir la conquista.
Eixe any de 1519 començaria una epidèmia de pigota, portada sense saber-ho pels conquistadors, que en el curs de les següents décades va aniquilar al 97% de la població de la regió[6] i que facilitaria la Conquiste de Mèxic.
Fundació de Veracruz i aliança militar en Cempoala
En Tabasco, els espanyols van saber de l'existència d'un país cap a ponent que els amerindis denominaven «Mèxic». La flota fon, vorejant la costa mexicana, en direcció nort-oest, i un dia es van presentar unes quantes canoes astecas que venien de part de Moctezuma, el «tlatoani» o emperador del Imperi Asteca, en capital en Tenochtitlán. Cortés els va mostrar les seues armes de foc, els seus cavalls pera, d'una banda acovardir-los, pero d'atra banda va tractar de ser amable i afable en ells, parlant-los de pau. Els embaixadors portaven pintors, i van dibuixar tot lo que van vore a fi de que l'emperador fora informat fidelment i vera com eren estos «teules» (semideus). Moctezuma va tornar a enviar presents de joyes i objectes preciosos, pero Cortés continuava insistint a visitar al seu emperador, que va tornar a denegar el permís per a visitar-ho.
Cortés va instalar el seu campament davant de la ciutat de Quiahuiztlán habitada ancestralment pels totonacas, i poc després ho va convertir en ciutat, en el nom de Vila Rica de la Vera Cruz (ubicada 70 km al nort de l'actual Veracruz), per haver desembarcat els espanyols en aquell parage un Divendres Sant.
Els nous pobladors van pregar a Cortés que es proclamara capità general, depenent directament del rei i no de Velázquez, a qui no li reconeixia comandament sobre aquelles noves terres. Després de negar-se diverses vegades, va acabar acceptant-ho. Va nomenar alcalde, regidors, aguasils, tesorer i alferes, consumant, puix, la desvinculació de l'autoritat del governador de Cuba sobre l'expedició. Este acte és considerat com la fundació de la primera ciutat europea a Amèrica continental.
Cortés va notar llavors que el Imperi Asteca tenia enemics i que açò facilitava els seus plans. Va començar a elaborar un pla pera agudisar les enganchades i odis que existien entre els diferents pobles mesoamericans pera apoderar-se del territori i de les seues riquees. Pero pera això havia d'impondre també la seua voluntat i el seu comandament sobre la facció del governador Diego de Velázquez, que sostenia que Cortés no tenia autorisació pera poblar, sino només per a rescatar i descobrir, i que haurien de tornar cap a Cuba acabada l'expedició. La majoria dels capitans i la tropa recolzaven a Cortés, ya que intuïen les grans riquees que podien haver en Tenochtitlan.
La primera nació mesoamericana en que Cortés va establir una aliança militar fon la Cultura Totonaca, en capital en Cempoala, una alvançada ciutat d'uns 20.000 habitants. A mitat de 1519, trenta pobles totonacans es van reunir en Cortés en Cempoala per a sagellar l'aliança i anar junts a la conquiste de Tenochtitlan. Els totonacans van portar 13.000 guerrers a l'empresa de Cortés qui, per la seua banda, aportaria uns 400 espanyols, armes de foc i quinze cavalls.
L'acort es va realisar sobre la base de que, una vegà derrotat l'Imperi Asteca, la nació Totonaca seria lliure. Este acort no fon respectat i, després de la conquiste de Mèxic, els totonacans van ser compelits a abandonar la seua cultura i religió baix pena de mort, encomanats com a serfs als senyors espanyols en les seues pròpies terres, particularment en el naixent cultiu de canya de sucre, quedant Cempoala deshabitada i la seua cultura extinguida i oblidada. La Cultura Totonaca va tornar a ser descoberta a finals del sigle XIX, pel arqueòlec i historiador mexicà Francisco del Pas i Troncoso.
Curiositats
L'escritor espanyol Miguel de Cervantes Saavedra, es referix a Hernán Cortés en la segona part del Quixot, publicada en 1615, en el capítul VIII en els termes següents:
Referències
- ↑ Història de la vida i fets de l'Emperador Carlos V, Prudencio de Sandoval, 1519, III,1603
- ↑ Jerónimo d'Aguilar i Gonzalo Guerrer: dos actituts enfront de la història, per Eduardo Matos Moctezuma, Mèxic Desconegut
- ↑ Gómara, Francisco López de. «Combat i presa de Potonchan», en La Conquiste de Mèxic, p. 72-75. Edició de José Luis de Rojas. Cròniques d'Amèrica. Editorial Dastin, S.L. Espanya.
- ↑ López de Gómara, Francisco, Història de la Conquiste de Mèxic, Pròlec i cronologia de Jorge Gurría Lacroix, Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1984. Pp. 39-40
- ↑ Malinche: Creadora o traïdora?, per Michael Conner
- ↑ Cook, S. F. I W. W. Borah (1963), The indian population of central Mèxic, Berkeley (Calç.), University of Califòrnia Pres
Veja també
- Cartes de relació d'Hernán Cortés
- Conquistador
- Bernal Díaz del Castillo
- Diego Hurtado de Mendoza
- Fortún Jiménez
- Nuño de Guzmán
- Península de Baixa California
- Orige del nom de California
- Llegenda negra espanyola
- La Paz (Baixa California Sur)
Enllaços externs
Bibliografia
- La Ruta d'Hernán. Fernando Benítez (1950).
- Hernán Cortés. Inventor de Mèxic. Juan Miralles Ostos (2001).
- Hernán Cortés. Salvador de Madariaga.
- Hernán Cortés. José Luis Martínez. Edició del Fons de Cultura Econòmica i UNAM. (1990)
- Cortés. Christian Duverger (2001).
- Hernán Cortés: el conquistedor de l'imposible. Bartolomé Bennassar (2002).
- El déu de la pluja plora sobre Mèxic. László Passuth. (1939) ISBN 84-217-1968-8
- Pasages de la història II: temps d'herois. Juan Antonio Cebrián (2003) (La seua vida es troba en el pasage núm.7, Hernán Cortés, símbol d'una conquiste, pàgines de 181 a 211).
- Compostela d'Índies, el seu orige i fundació. Salvador Gutiérrez Contreras (1949).
- Hernán Cortés. Mentalitat i propòsits. Demetrio Ramos. ISBN 84-321-2787-6
- Hernán Cortés. Crònica d'un imposible. José Lluïu Olaizola (2000).
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Hernán_Cortés de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.