Néstor Almendros

Néstor Almendros' (n. 1930 Barcelona – m. 1992 Nova York) fon un director de fotografia de cine espanyol, de reconegut prestigi internacional dins del mon del cine. Va ser el primer espanyol en guanyar un Òscar de l'Acadèmia de Cine Americà, abans de José Luis Garci.

Els seus inicis

Naix en Barcelona el 30 d'Octubre de 1930 dins d'una família d'idees republicanes. Per motius polítics ixqué d'Espanya en 1948 i s'establix en Cuba eixe mateix any. Allí funda un cineclub junt ad atres cinefils, i es gradua en Filosofia i Lletres.

Després se'n va a Nova York a estudiar cinematografia en el New York City Collage (1955-1956). Allí grava els seus primers curts de tall vanguardiste.

Mes tart, continua els seus estudis en Itàlia en el Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma (1956-1957). L'escola estava encorsetada en vells principis tècnics i estètics contra els que Almendros es rebela. En les seues pròpies paraules va servir per a que més tart traçara el meu propi camí i buscara les seues pròpies solucions com a reacció a les convencions anquilosades que els professors italians li ensenyaven.

Els anys en Cuba

Torna a Cuba en 1959, després del triumf de la revolució castrista. Allí colabora en les noves institucions cinematogràfiques oficials, pero en el temps se dona conte de que allò s'està convertint en una dictadura i que no li deixaran treballar en llibertat. Més tart, cansat de la censura i del sege al que li te somés el regim cubà, abandona el país per a establir-se en França en 1961.

En la Nouvelle Vague

En el país gal, i després d'uns primers anys molt durs en els que sobreviu fent tot tipo de treballs i donant classes com a professor de castellà, i quan ya havia perdut l'esperança d'introduïr-se en el cine francés li vindrà una oportunitat per casualitat, que no deixara passar.

Fon en 1964 quan coneix a Eric Rohmer de manera fortuïta en el rodage de “Paris vu par...” a l'enfadar-se l'operador de càmara i deixar el rodage de manera repentina. Almendros s'oferix com a operador terminant al final tota la part de Rohmer.

Nestor Almendros se convertirà en el temps en u dels directors de fotografia més destacats de la “Nouvelle Vague” (nova vanguarda) francesa, llavors en plena eclosió. A partir d'eixe moment desenrollara una dilatadíssima i meritòria carrera com a director de fotografia. Treballa en una ampla relació de directors europeus i estadounidenses de reconegut prestigi. Majoritàriament treballà en Eric Rohmer (huit títuls), François Truffaut (nou películes), Barbet Schroeder (cinc títuls), Robert Benton (tres películes).

Películes i directors

Entre atres directors destacats es pot mencionar el rodage en Espanya en Vicente Aranda, de “Cambio de sexo” (1976), en el mestre italià Roberto Rossellini, “Le Centre Georges Pompidou (1977) just abans de la mort del cineaste italià, en l'estadounidenc Martin Scorsese, en el capítul “Llliçons de vida” dins de “Histories de Nova York” (1989), o en Jack Nicolson, “Goin’ South” (1977).

Rodà principalment en França encara que també filmà en diversos llocs d'Estats Units, Suïssa, Espanya, etc. Almendros també va realisar dos documentals “Conducta impropia” (1984) i “Nadie escuchaba” (1988), que ell mateix codirigí, i els que denunciava la repressió del regim cubà de Castro sobre la població i els homosexuals.

Va dirigir la fotografia en la película-documental “Imagine” d'Andrew Solt (1988) sobre el cantant John Lennon. Treballà també en la televisió escolar en els anys 60 en França i va realisar diversos anuncis publicitaris per a la televisió. Es per açò, que podem dir que tocà totes les vertents possibles d'un director de fotografia. Treballà realment en tots els camps de la seua professió.

Va faltar en Nova York el 4 de Març de 1992. El llegat de Néstor Almendros es troba en la Fundació Soler i Godes, en seu en l'Universitat Jaume I de Castelló, a on fon depositat pel seu marmessor.

Premis

El seu treball com a director de fotografia ha segut mereixedor de varis premis internacionals. En 1979 obtingué l'Òscar a la millor fotografia per “Dies de cel” (Days of Heaven) de Terrence Malick i el Cesar de l'Acadèmia Francesa per “L'últim metro”(Le dernier métro) de François Truffaut) en 1981.

Autobiografia

En 1980 publicà en França la seua autobiografia (Un homme à la caméra), editada en castellà en 1982 en el títul de Días de una cámara.

Premis que porten el seu nom

L'associació Human Rights Watch i la Film Society del Lincoln Center (Nova York), crearen el Nestor Almendros Prize per a premiar el corage i el compromís en els drets humans en la realisació d'una película.

El Istituto Cinematográfico dell'Aquila italià i l'AIC (Associació italiana de directors de fotografia) crearen el Nestor Almendros Award per a directors de fotografia jóvens.

Enllaços externs

• Ficha de Néstor Almendros en la IMDB (en anglés)
• Nestor Almendros Award (en anglés)

Filmografia

Director de fotografia

• Gente en la playa, dirigida per Néstor Almendros (1960, B/N)
• Nadja à Paris, curtmetrage dirigit per Eric Rohmer (1964, B/N)
• Saint Germain-des-Prés, episodi de Paris vu par..., dirigit per Jean Douchet (1965, col.)
• Place de l'Etoile, episodi de Paris vu par..., dirigit per Eric Rohmer (1965, col.)
• Une étudiante d'aujourd'hui, curtmetrage dirigit per Eric Rohmer (1966, B/N)
• La coleccionista (La collectionneuse), dirigida perEric Rohmer (1967, col.)
• Els corredors salvages (The Wild Racers), dirigida per Daniel Haller encara que no eixia en els crèdits, Roger Corman (1968, col.)
• Gun Runner, dirigida per Richard Compton (1969, col.)
• More, dirigida per Barbet Schroeder (1969, col.)
• La meua nit en Maud (Ma nuit chez Maud), dirigida per Eric Rohmer (1969, B/N)
• El genoll de Claire (Le genou de Claire), dirigida per Eric Rohmer (1970, col.)
• El chiquet salvage (L'enfant sauvage), dirigida per François Truffaut (1970, B/N)
• Domicili conjugal (Domicile conjugal, dirigida per François Truffaut (1970, col.)
• Sing-Sing, curtmetrage dirigit per Barbet Schroeder (1971, col.)
• Maquillages, curtmetrage dirigit per Barbet Schroeder (1971, col.)
• Le cochon aux patates douces, curtmetrage dirigit per Barbet Schroeder (1971, col.)
• Les dos angleses i el continent, (Les deux anglaises et le continent), dirigida per François Truffaut (1971, col.)
• Poil de carotte, dirigida per Henri Graziani (1972, col.)
• La Vallée, dirigida per Barbet Schroeder (1972, col.)
• L'amor, la vesprada (L'amour l'après-midi), dirigida per Eric Rohmer (1972, col.)
• L'oiseau rare, dirigida per Jean-Claude Brialy (1973, col.)
• Idi Amin Dada, documental, dirigit per Barbet Schroeder (1974, col.)
• La gueule ouverte, dirigida per Maurice Pialat (1974, col.)
• Cockfighter, dirigida per Monte Hellman (1974, col.)
• Mes petites amoureuses, dirigida per Jean Eustache (1974, col.)
• El rodamons cavaller (The Gentleman Tramp), dirigida per Richard Patterson (1975, B/N i col.)
• L'història d'Adèle H. (L'histoire d'Adèle H.), dirigida per François Truffaut (1975, col.)
• Des journées entières dans les arbres, dirigida per Marguerite Duras (1976, col.)
• La Marquessa Von... (Die Marquise von O...), dirigida per Eric Rohmer (1976, col.)
• Maîtresse, dirigida per Barbet Schroeder (1976, col.)
• Beaubourg (Beaubourg, centre d'art et de culture Georges Pompidou), documental, dirigit per Roberto Rossellini (1977, col.)
• L'home que volia a les dones (L'homme qui aimait les femmes), dirigida per François Truffaut (1977, col.)
• Canvi de sexe (Cambio de sexo), dirigida per Vicente Aranda (1977, col.)
• La vida al davant (La vie devant soi), dirigida per Moshé Mizrahi (1977, col.)
• La cambra verda (La chambre verte), dirigida per François Truffaut (1978, col.)
• Dies de cel (Days of Heaven), dirigida per Terrence Malick (1978, col.)
• Cap al Sur (Goin' South), dirigida per Jack Nicholson (1978, col.)
• Perceval el Gal (Perceval le Gallois), dirigida per Eric Rohmer (1978, col.)
• Koko, le gorille qui parle, dirigida per Barbet Schroeder (1978, col.)
• L'amor fuig (L'amour en fuite), dirigida per François Truffaut (1979, B/N i col.)
• Kramer contra Kramer (Kramer vs. Kramer), dirigida per Robert Benton (1979, col.)
• El Llac blau (The Blue Lagoon), dirigida per Randal Kleiser (1980, col.)
• L'últim metro (Le dernier métro), dirigida per François Truffaut (1980, col.)
• Purna de la nit (Still of the Night), dirigida per Robert Benton (1982, col.)
• La decisió de Sophie (Sophie's Choice), dirigida per Alan J. Pakula (1982, col.)
• Pauline en la plaja (Pauline à la plage), dirigida per Eric Rohmer (1983, col.)
• Per fi dumenge! (Vivement dimanche!), dirigida per François Truffaut (1983, B/N)
• Llocs en el cor (Places in the Heart), dirigida per Robert Benton (1984, col.)
• Heartburn, dirigida per Mike Nichols (1986, col.)
• Nadine, dirigida per Robert Benton (1987, col.)
• Imagine: John Lennon, documental, dirigit per Andrew Solt (1988, col.)
• Lliçons de la vida (Life Lessons), episodi de New York Stories - Histories de Nova York (New York Stories), dirigida per Martin Scorsese (1989, col.)
• Made in Milan, curtmetrage dirigit per Martin Scorsese (1990, col.)
• Billy Bathgate, dirigida per Robert Benton (1991, col.)

Director

• Una confusión cotidiana, curtmetrage, codirigit en Tomás Gutiérrez Alea (1950)
• Ritmo de Cuba, curtmetrage documental (1960)
• Gente en la playa (1960)
• Escuelas rurales, documental (1960)
• Nadie escuchaba, documental, codirigit en Jorge Ulla (1984)
• Mauvaise conduite, documental, codirigit en Orlando Jiménez Leal (1984)

Atres

• Ritmo de Cuba, curtmetrage documental, dirigit per Néstor Almendros (1960)
• Gente en la playa, dirigida per Néstor Almendros (1960, productor)
• La Muette, episodi de Paris vu par..., dirigit per Claude Chabrol (1965, director adjunt)
• Le Père Noël a les yeux bleus, migmetrage, dirigit per Jean Eustache (1966, assistent cameraman)
• La coleccionista (La collectionneuse), dirigida per Eric Rohmer (1967, actor)
• More, dirigit per Barbet Schroeder (1969, escenograf)
• Villa des dunes, dirigida per Madeleine Hartmann-Clausset (1975, assessor tècnic).