Arquitectura isabelina

Renaixença Inglés: Hardwick Hall (1590-1597). Els numerosos i llarcs mainells són típics en la Renaixença anglesa, mentres que la loggia és italiana.

Arquitectura isabelina és el terme donat a la arquitectura renaixentista en Anglaterra, durant el regnat de la Regna Isabel I denominada época isabelina (finals del sigle XVI i començos del sigle XVII). Històricament el periodo correspon al Manierisme i l'inici del @Barroco en Itàlia, la Renaixença Tardana en França, i el Herrerià en Espanya.

Estilísticament va seguir a la arquitectura Tudor (que pot considerar-se gòtic final) i va tindre continuïtat en el sigle XVII a través de la denominada arquitectura palladiana, també d'influència italiana, introduïda per Íñigo Jones.

La arquitectura de la Renaixença va aplegar a Anglaterra durant el regnat de Isabel I, tenint una prèvia expansió en els Paisos baixos a on, entre atres característiques, esta va adquirir versions del aguiló holandés, i treballs en correges flamenques en dissenys geomètrics adornen els murs i parets. Abdós característiques poden ser apreciades en les torres de Wollaton Hall i de nou en el Montacute House. Va ser també esta l'época en la qual les cases angleses varen adoptar alguns conceptes italians com tindre una llarga galeria com la sala principal de recepció. En Anglaterra el Renaixença va tendir a manifestar-se en cases altes quadrades grans tals com Longleat House. Estos edificis tenien a sovint torres simètriques que fan alusió a l'evolució de l'arquitectura fortificada medieval.