Isabel I d'Anglaterra

Isabel I d'Anglaterra
Darnley stage 3.jpg
Retrat de la reina Isabel I, conegut com el «retrat Darnley», c. 1575
Nacionalitat:	{{{nacionalitat}}}
Ocupació:
Naiximent:	7 de setembre de 1533
Lloc de naiximent:	Palau de Greenwich, 20px Anglaterra
Defunció:	24 de març de 1603
Lloc de defunció:	Palau de Richmond, 20px Anglaterra

Isabel I, en anglés Elizabeth I, (7 de setembre de 1533 – 24 de març de 1603) fon reina d'Anglaterra i d'Irlanda des del 17 de novembre de 1558 fins a la seua mort.

Algunes vegades nomenada la Reina Verge, Gloriana o la Bona Reina Bess, Elisabet fon la quinta i última monarca de la dinastia Tudor. Filla del rei Enric VIII, naixqué princesa pero, la seua mare, Anna Bolena, fon eixecutada tres anys despuix del seu naiximent i Elisabet fon declarada ilegitima.

Va ser la mort de la seua germana Maria sense successió lo que la va convertir en única hereva del Regne del seu pare. Elisabet va governar d'una manera més moderada que el seu pare i la seua germana, i procurà fer-ho guiada pel bon consell. Una de les seues màximes era "Video et taceo" ("Miro, i callo").

Infància i joventut

Enrique VIII i Ana Bolena, pares d'Isabel I.

The Miroir or Glasse of the Synneful Soul, una traducció del francés, per Elizabeth, presentat en Catalina Parr en 1544. L'unió brodada en el monograma per a KP "Katherine Parr" es creu que ha segut treballat per Elizabeth.

Isabel va nàixer en el palau de Placentia, el 7 de setembre de 1533, sent la filla de Enrique VIII d'Anglaterra i de la seua segona esposa, Ana Bolena. Enrique hauria preferit un varó per a assegurar la successió de la casa Tudor pero, despuix del seu naiximent, Isabel es va convertir en princesa hereua al tro d'Anglaterra. En ser Ana incapaç de donar un hereu al rei, est va ordenar eixecutar-la baix l'acusació de traïció (l'adulteri al rei es considerava traïció) i bruixeria, per haver mantingut relacions incestuoses en el seu germà (19 de maig de 1536); càrrecs que són considerats hui com a falsos, encara que existixen cartes creuades entre la reina María I Tudor, germana d'Isabel, i el seu espós, el rei Felipe II d'Espanya, en les que María informava al seu espós que no considerava a Isabel la seua llegítima successora per ser filla del músic Mark Smeaton, lo que donaria hui en dia una bolcada a l'inocència d'Ana Bolena en la seua acusació d'adulteri. Quan la seua mare va morir, va ser deixada al recapte de Lady Margaret Bryan fins que el seu germà va nàixer i despuix va ser educada per Katherine Ashley. Isabel tenia llavors tres anys quan va ser declarada filla illegítima, per lo que va perdre el seu títul de princesa. Va viure retirada de la Cort, llunt del seu pare i de les seues successives esposes, encara que l'última d'estes, Catalina Parr, va mediar per a que pare i filla es reconciliaren. Isabel, gràcies al Acta de Successió de 1544, va recobrar els seus drets en la llínea successòria, darrere del seu germà, el príncip Eduardo, fill de Jane Seymour i de la seua germana, María Tudor, filla de Catalina d'Aragó, que també va ser restituïda en eixa mateixa Acta de Successió.

Entre els seus assistents, durant l'época de l'exili, varen destacar Katherine Champernowne i Matthew Parker. La primera va ser inclosa entre els membres de la casa d'Isabel, prèviament a la mort de la seua mare i va mantindre en la futura reina una amistat que es va prolongar fins al seu posterior decés. Matthew Parker va ser el sacerdot favorit d'Ana Bolena, qui li va fer prometre, abans de la seua eixecució, que es preocuparia del benestar de la seua filla.

Sobre la seua personalitat, Isabel tenia molt en comú en la seua mare: neuròtica, carismàtica, enamoradiça i ferventment protestant. També va heretar la seua delicada estructura òssea, aixina com les seues traces facials; del rei, solament el seu cabell rojós.

Despuix de la mort d'Enrique VIII en 1547 i l'ascens al tro del seu fill, Eduardo VI, Catalina Parr va contraure nou matrimoni en Thomas Seymour —tio de Eduardo— portant-se a Isabel en si. Allí, esta va rebre una exquisita educació que li va propiciar una excelent expressió en la seua anglés natal, en francés, en italià, en espanyol, en grec i en llatí. Baix l'influència de Catalina, Isabel es va formar com protestant.

Mentres el seu germà es va mantindre en el tro, la posició d'Isabel va ser inestable. No obstant, en 1553, Eduardo va morir a la primerenca edat de 15 anys. Abans del seu decés, i contravenint l'Acta de Successió dictada pel seu pare en 1544, Eduardo va declarar hereua a lady Jane Grey, que seria deposta uns dies despuix de la seua coronació, el 19 de juliol de 1553. Recolzada pel poble, María Tudor va ingressar triumfant en Londres acompanyada de la seua mija germana.

Sense fer cas de l'opinió pública, María va contraure matrimoni en el príncip Felipe d'Espanya, futur rei de Espanya baix el nom de Felipe II. L'impopularitat d'esta unió va provocar en María la por a ser derrocada per una rebelió popular que nomenara a Isabel com a nova monarca. Este temor casi es va fer realitat quan la rebelió de Thomas Wyatt de 1554 va intentar evitar la seua boda. Despuix del seu fracàs, Isabel va ser feta presonera en la Torre de Londres, pero la seua eixecució, solicitada per alguns membres del sèquit espanyol, mai es va materialisar per la resistència de la cort anglesa a enviar a un membre dels Tudor al patíbul. La reina va intentar llavors apartar a Isabel de la llínea successòria com a castic, pero el Parlament li'l va impedir. Despuix de dos mesos de tancada en la Torre, Isabel va ser posada baix vigilància de Sir Henry Bedingfield. A finals d'eixe any, va córrer el fals rumor de que María es trobava embarassada. Es va permetre llavors que Isabel retornara a la cort, ya que Felipe guardava cert recel a que la seua esposa morira durant el part, i en eixe cas preferia que el tro fora destinat a la reclosa.

A l'instant en el que es va desmentir el fet, María, incapaç d'evitar que Isabel la succeïra, va intentar convertir-la al catolicisme, cosa que esta última va fingir acceptar pese a que en el seu interior va seguir sent fidel a la fe protestant.

Primers anys en el poder

Isabel I en la seua coronació, 1559.

Isabel I rebent embaixadors (ang., Queen Elizabeth and the Ambassadors), 1560.

En 1558, despuix de la mort de María, Isabel va pujar al tro, sent coronada el 15 de giner de 1559, en lo que va anar l'última cerimònia de coronació en llatí de Anglaterra (a partir del seu successor, Jacobo I, el rito de coronació es va realisar en anglés). Isabel era molt més popular que la seua germana María i es diu que, despuix de la mort d'esta, el poble ho va celebrar pels carrers.

Al començ del seu regnat, la política exterior d'Isabel es va caracterisar per la seua cautelosa relació en la Espanya de Felipe II, que s'havia oferit a casar-se en ella en 1559, i les seues problemàtiques relacions en Escòcia i França, país este últim en el que es trobava en guerra degut a que la seua germana María havia decidit recolzar al seu marit Felipe en la guerra casi contínua en la que es trobaven immerses Espanya i França des de 1522.

La reina de Escòcia, María Stuart (neta de Margarita Tudor, germana de Enrique VIII), estava casada en Francisco II de França. Encara que residia en França, la seua mare, María de Guisa, part d'una de les més poderoses i catòliques cases nobiliaries franceses, regia el regne en la seua absència, defenent els interessos dels catòlics en Escòcia. Per la guerra contra França en la que es trobava immersa Anglaterra, Francisco II va recolzar les pretensions de la seua dòna al tro anglés, mentres que la mare d'esta permetia la presència de tropes franceses en bases escoceses.

Rodejats per l'amenaça francesa, Isabel i Felipe es varen vore forçats a unir forces pese a les seues diferències religioses. Per un costat, i gràcies a la mediació de Felipe, Anglaterra es va sumar al tractat de pau de Cateau-Cambrésis en 1559, en el que Isabel va renunciar formalment a l'última plaça anglesa en el continent, Calais, capturada l'any anterior per Francisco de Guisa, germà de María de Guisa; pel seu costat, França es comprometia a retirar el seu respal a les pretensions de María Stuart al tro anglés. Durant les celebracions que varen acompanyar a la firma d'este tractat de pau, Francisco II va morir, lo que va provocar en 1561 la tornada de la seua esposa María a Escòcia.

Ademés, en el mateix any (1559), Isabel va recolzar la revolució religiosa de John Knox, líder protestant escocés, que buscava eliminar l'influència catòlica en Escòcia. Isabel va enviar un eixèrcit a sitiar Leith, on es concentraven les tropes franceses, i una armada a bloquejar el Fiort de Forth, on s'esperava que els francesos desembarcaren reforços per a recolzar als escocesos. Encara que el lloc de Leith va ser un terrible fracàs, l'armada va conseguir impedir el desembarc francés, i va facilitar la victòria rebel, conseguint, despuix de la mort de María de Guisa en 1560, la firma per part de representants de María Stuart del Tractat d'Edimburc, que va eliminar l'influència francesa en Escòcia, encara que María es va negar sempre a ratificar dit tractat.

Mentrestant, en França, Catalina de Médicis, regente en nom de Carlos IX despuix de la mort de Francisco II, va ser incapaç d'impedir a Francisco de Guisa portar a terme una matança de hugonotes, en lo que va esclatar una guerra religiosa entre la casa catòlica de Guisa, dirigida per Francisco, i la casa protestant de Borbón, dirigida pel príncip de Condé, Luis Borbón. Isabel va recolzar la causa protestant, aplegant a comprar a estos últims el port d'El Havre, que pensava intercanviar per Calais al final de la guerra. No obstant, despuix de la treua entre protestants i catòlics de 1563, Isabel va ser incapaç de retindre El Havre i va firmar una pau en França en 1564.

Despuix de les victòries en Escòcia i la desafortunada intervenció en França, varen desaparéixer els únics elements comuns de la política exterior d'Isabel i Felipe II, #lo que es va traduir en una contínua decaiguda de les relacions entre abdós paisos, al mateix temps que en un acostament de Anglaterra a França.

Des dels primers anys del seu regnat, Isabel va depositar la seua confiança en sir William Cecil(Lord Burghley des de 1572), que va ser primer Secretari Real i després Tesorer real fins a la seua mort en 1598, moment en el qual la confiança de la reina va passar al fill d'est, Robert Cecil.