Wilhelm Meyer-Lübke

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Wilhelm Meyer-Lübke (o Meyer-Luebke) (Dübendorf, Suïssa, 30 de giner de 1861 - Bonn, Alemània, 4 d'octubre de 1936), fon un llingüiste, romaniste i hispaniste suís, pertanyent a la corrent de la Neogramàtica.

Biografia

Meyer-Lübke tingué per mestre al pare de la Romanística europea, Friedrich Diez. Ensenyà en les universitats de Jena, Viena i Bonn.

Seguint la teoria de Gröbe, va adaptar el método comparatiste d'investigació de l'indoeuropeu a les llengües romàniques, en l'estudi de les quals va introduir un principi de sistematisació. Va introduir un gran escepticisme sobre les explicacions dels canvis fonètics per mig del substrat.

Va observar que és molt poc lo que se sap sobre les llengües prerromanes (osc i umbro, per a l'Itàlia central i meridional; gal, per a l'Itàlia septentrional i la Gàlia; íber, per a Espanya); no se sap en certea res de la llengua dels sarts i molt poc de la llengua de la Dàcia o del Véneto. Una de les influències de substrat cèltic és la mutació d'o en ü. Esta es produïx en francés, provençal, piamontés, ligurés, lombart, en part de l'emilià, en romanche i engadinés, ademés d'en galés, holandés, dialectes alemans d'Alsàcia, de part de Brisgovia i del Vallese. Totes estes zones varen ser habitades pels celtes, pero la coincidència entre l'isoglossa i l'àrea celta és menys precisa de lo que sembla. Encara admetent l'identitat de l'isoglossa moderna en l'àrea antigament ocupada pels celtes, queda per demostrar que l'isoglossa siga d'orige antic i que la coincidència es remonte efectivament al temps en que els celtes deprenien llatí.

Pero el fenomen en provençal és posterior a l'época medieval i sembla tardà fins i tot en atres zones perifèriques de la Galorromània, de Saboya a Normandia. L'àrea actual de u>ü és el resultat d'una expansió a partir d'un menut foc original. L'innovació es va estendre als vascs de l'alvertent francés dels Pirineus. De tots els fenomens atribuïts al substrat cèltic, els que resultaven més segurs per a Meyer-Lübke eren el pas de -ct- a -it- i la nasalisació de les vocals. A l'influència osco-umbra Meyer-Lübke concedix dos fenomens segurs: la sonorisació de les oclusivas sordes despuix de nassal, i l'assimilació -ND- > -nn-. Per a la Península Ibèrica estudia el canvi de f- inicial que no té lloc davant de -r- ni davant diftonc romànic ue de o.

En conclusió Meyer-Lübke pensa que abans d'alvançar l'hipòtesis d'influixos del substrat es deuen complir tres operacions preliminars:

  • La comprovació de les reals condicions de població de la zona en la que ocorre el fenomen, o de les exactes relacions, en ella, entre llatins i no llatins,
  • L'antiguetat del fenomen en la zona afectada,
  • Un examen rigorós de les diverses realisacions articulatòries de sons a primera vista idèntics.

Seguint al seu mestre Diez, en l'any 1890 va assignar al català l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu: "En l'Est la transició s'opera poc a poc en el català en el Rosselló: Esta última parla (parlen), que no és més que un dialecte provençal...." (p. 14). No obstant, va canviar este juí en 1925, en que utilisa generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concoràncies en el provençal per a tot el conjunt dels idiomes català, valencià i balear.

Obra

És autor, entre atres obres, de;

  • Gramàtica de les llengües romàniques (1890-1902) en quatre volums.
  • Introducció a l'estudi de la llingüística romanç (1901), que Américo Castro va traduir al castellà en l'any 1914.
  • Diccionari etimològic de les llengües romàniques (1911-1920) en tretze entregues.
  • El català. La seua situació front a l'espanyol i al provençal (1929).

Vore també

Enllaços externs