Vicent Boix

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Vicent Boix i Ricarte
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Historiador, periodiste i escritor.
Naiximent: 27 d'abril de 1813
Lloc de naiximent: Xàtiva, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 7 de març de 1880
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Vicent Boix i Ricarte (Xàtiva, 27 d'abril de 1813 - Valéncia, 7 de març de 1880) fon un historiador, periodiste i escritor valencià.

Biografia[editar]

Vicent Boix, naixqué, el 27 d'abril de 1813, en la poblacié valenciana de Xàtiva, a on s'havien refugiat sos pares fugint del siti de Valéncia per les tropes de Napoleó. La seua infancia estigué marcada per la pobrea. Despuix de dos breus estancies en Madrit i en Vinarós, la familia s'instalà en el Grau de Valéncia. Anà a estudiar primer als Dominics, i posteriorment, a les Escoles Pies, a on li donaven la sopa dels pobres, ya que sos pares no podien proporcionar-li el sustent.

Les seues aptituts li facilitaren l'ingrés en l'orde dels Escolapis en l'any 1827. Estudia Filosofia i Lletres i Teologia, i en Gandia es fa càrrec d'una catedra de llatí. Torna a Valéncia a on s'aficionà l'història i començà a escriure; la seua primera obra fon El Amor en el Claustro.

Deixà l'orde en l'any 1837 i ensenya llatí en un colege d'Ontinyent. Els seus ideals lliberals i progressistes el fan allistar-se com a voluntari en els batallons de la llibertat, opositors al carlisme. Un any més tart acompanya en calitat de secretari al seu amic, el marqués de Vellisca, en un viage per Europa, lo que li permet coneixer de primera ma els moviments de lliberació nacional, aixina com el Romanticisme i el Lliberalisme, i contactar en alguns dels seus representants, com ara Chateaubriand o Victor Hugo.

De regrés a Valéncia en l'any 1838, torna a ingressar en la Milicia Nacional, els voluntaris de la llibertat, a on ocuparà diferents càrrecs. Repren l'activitat com a escritor, obtenint l'exit en les seues obres teatrals. En colaboració en el seu amic Bonilla redactà El Cisne i La Psiquis, de caracter romantic. Mentrestant, desenrolla una intensa labor periodística treballant per a diferents diaris: el Eco del Comercio, el Diario Mercantil de Valencia, La Tribuna,... en els que escriu artículs de forta radicalitat politica. Des del Partit Progressiste recolza l'alçament que acabarà en el triumf d'Espartero.

Ocupà diversos càrrecs en l'Administració de l'Estat. Pero la regencia del general no comporta les reformes polítiques esperades i fundà El Fiscal, un periodic per a fiscalisar als polítics. En l'any 1843 fon elegit Secretari de la Junta de Salvacio de Valéncia, propiciant la caiguda d'Espartero.

Boix començà estos convulsos anys en un clar compromís en orientacions més radicals i revolucionaries, que el portaren inclus a haver d'amagar-se en reiterades ocasions, pero acabà decepcionat per la política i evolucionant cap a un lliberalisme més moderat.

En l'any 1847 guanyà les oposicions a catedratic d'Història en la Facultat de Filosofia. A partir de la revolucio de 1868 serà nomenat director de l'institut Lluís Vives, institució de la que eixiran destacades figures que ocuparan càrrecs de responsabilitat en les decades següents.

En l'any 1845 publicà els tres volums de la Historia de la Ciudad y Reino de Valencia, lo que propicia que l'Ajuntament el nomene croniste oficial en 1848. Tambe es nomenat soci de merit de la Societat Econòmica d'Amics del País de Valéncia. En l'any 1853 es nomenat academic corresponent de la Societat Espanyola d'Arqueològia i de la de l'Història, i en 1860, dels Instituts Arqueològics de Roma i de Berlin.

Boix es ara un home respectat per tots que ha abandonat la política mentres aumenta la seua influència en la vida cultural, més encara quan entre 1863 i 1867 publicà el Museo Literario, que recopila l'obra d'autors contemporaneus. Es convertix en promotor i catalisador de les inquietuts valencianistes. A les seues tertulies acodien figures claus dels inicis de la Renaixença, com ara Villarroya, Lamarca, Pasqual Pérez, Aparisi i Guijarro, Almela, Arólas o Bonilla, alguns d'ells, amics de l'epoca dels Escolapis.

La seua optica lliberal el va fer vore en l'història valenciana la perdua de llibertat i d'identitat que implicava el centralisme, per lo que s'inclinava cap al federalisme i la recuperació dels Furs que havien donat l'época de major esplendor.

Per a difondre el coneiximent de l'història valenciana escriví, en un estil amé i accessible, noveles d'esta temantica, El Encubierto de Valencia, La campana de la Unión i Guillem Sorolla son les mes conegudes. La seua produccio lliteraria es abundant: poesia, teatre, novela, i treballs d'investigacio historica conformen un llegat transcendental.

Els ultims foren anys de reconeiximents i condecoracions; en l'any 1874 és nomenat President de la Real Academia de Sant Carles.

Fallí el 7 de març de 1880. Mesos abans, en decembre de 1879 acodí a l'inauguració de la seu de Lo Rat Penat, institució de la qual fon nomenat President Honorari.

Vore també[editar]

Referències[editar]

Enllaços externs[editar]