Llingüística

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Ir a la navegación Ir a la búsqueda

La llingüística és la ciència que estudia la llengua natural. Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és dir, l'estudi de la llengua en les vertents escrit i oral.

En un sentit ampli la llingüística és l'estudi de les llengües humanes, analisant lo que tenen en comú i lo que les diferencia. Un llingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües.

En un sentit més estricte, la llingüística s'opon a la gramàtica tradicional en qué esta última és normativa (o prescriptiva) mentres que l'atra és descriptiva. Mentres que la gramàtica utilisa els enunciats en térmens de l'adequació a una norma donada, la llingüística a soles descriu.

Filologia i llingüística[editar]

En anterioritat al sigle XX, el terme "filologia", que apareix referenciat l'any 1716,[1] s'usava comunament per referir-se a la ciència del llenguage, que llavors tenia predominantment un enfocament històric.[2] A partir de les aportacions de Ferdinand de Saussure en qué fea émfasis en la importància de l'anàlisis sincrònica, este us del terme es va transformar,[3] i el terme "filologia" actualment s'utilisa per descriure l'estudi "de la gramàtica d'una llengua, l'història i la tradició lliterària", especialment en els Estats Units,[4] on no va ser mai tan popular com ho va ser en atres llocs en el sentit de considerar-la com la "ciència del llenguage".[1]

Encara que el terme "llingüista", en el sentit d'un estudiant de la llengua, es remonta fins a l'any 1641,[5] el terme "llingüística" es troba documentat per primera vegada el 1847.[5] Ara és el terme habitual usat entre els especialistes per designar l'estudi científic del llenguage.

Branques i especialitats de la llingüística[editar]

La llingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalea del llenguage humà. En relació en això sorgixen qüestions respecte la universalitat del llenguage, la diversitat del llenguage, o el procés d'aprenentage humà dels idiomes, entre molts atres temes. Tots els sers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la patologia, assolen la competència llingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una llengua signal-, que és la que s'usa dins l'entorn on creixen i es desenrollen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentres que molts animals diferents dels sers humans adquirixen els seus propis sistemes de comunicació, estos animals no poden adquirir el llenguage humà, encara que alguns d'ells poden deprendre a respondre fent algun us de la llengua o, inclús, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.[6]

Per tant, els llingüistes assumixen que la capacitat d'adquirir i utilisar el llenguage és innata, fonamentada en el propi potencial biològic dels sers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, pero, pel que fa a la magnitut d'este potencial innat o al grau específic de domini del llenguage, el grau en qué estes habilitats innates són específiques del llenguage. Alguns teòrics afirmen que hi ha un una elevada capacitat d'abstracció en el cervell humà, un conjunt molt gran d'us de còdics binaris, mentres que d'atres afirmen que la capacitat d'deprendre el llenguage és un producte de la cognició humana en general. Existix, pero, un acort força generalisat en relació a que no hi ha grans diferències genètiques subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquirix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'orige ètnic. No obstant això, investigacions recents sugerixen que inclús els dèbils biaixos genètics en els parlants, despuix de l'acció d'un determinat número de generacions, poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets llingüístics arreu del món.[7]

En resum: l'objectiu central de la llingüística teòrica és caracterisar la naturalea de l'habilitat o domini del llenguage humà: explicar qué és el que un individu coneix quan diu conéixer una llengua i explicar com és que els individus coneixen les llengües. Tots els humans (llevat dels casos patològics específics) assolen dominar almenys una llengua parlada en créixer en cap necessitat aparent d'instrucció conscient. Atres espècies no són capaces de fer-ho. Per tant, els humans gogen d'una propietat innata que els habilita per a parlar. No hi ha cap procés genètic responsable de la diferenciació entre llengües: els individus aprenen qualsevol llengua a qué s'exponen de chicotets sense importar llor orige ètnic.

La llingüística teòrica a sovint es dividix en camps d'especialitat separats i més o menys independents:

Fonètica[editar]

Artícul principal → Fonètica.

La Fonètica és una disciplina particular de la llingüística que estudia la realisació dels fonemes en totes les alternatives analisables. La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica. La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius per mig de les senyes fornides pels aparells d'investigació. Si la investigació es produïx sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és nomenada fonètica articulatòria o genètica. D'atra banda, l'estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica acústica o genèmica. Finalment, si s'orienta cap a la recepció de l'oyent, és nomenada fonètica auditiva.

Fonologia[editar]

Artícul principal → Fonologia.

La Fonologia és una disciplina particular de la llingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Establix quins són els fonemes d'una determinada llengua, és dir, els sons distintius que servixen com a trets bàsics per diferenciar unes paraules de les atres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seua constitució en sílabes, mots, sintagmes i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal llimitada per dos pauses, investigant alhora els trets (nomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un us particular.[8]

Morfologia[editar]

Artícul principal → Morfologia (llingüística).

La Morfologia és una disciplina particular de la llingüística que estudia l'estructura interna dels mots. La morfologia estudia la faixó en qué els morfemes es combinen per a formar els lemes, ya siga per derivació (família lèxica) composició, flexió, redoblament o afixació.

Sintaxis[editar]

Artícul principal → Sintaxis.

Part de la gramàtica tradicional que estudia les relacions o funcions dels mots en la frase o oració; donat que la combinació dels mots per a constituir les oracions pertany al camp concret i illimitat de la parla resulta quasi impossible d'estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles. L'únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l'estructuració de les oracions, que ya tenia en conte la gramàtica tradicional i que ha subrallat d'una manera especial la moderna gramàtica generativa. De la posició, la relació i la funció dels mots que poden constituir estos elements sintàctics bàsics sorgix llor classificació en les distintes categories gramaticals fonamentals, nomenades parts de l'oració.

Semàntica[editar]

Artícul principal → Semàntica.

La Semàntica és una disciplina particular de la llingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat en el seu significat. Analisa quins són els components del significat, com es transmet i la relació entre mots segons el que representen.

Estilística[editar]

Artícul principal → Estilística.

L'Estilística és una escola crítica en llingüística i teoria de la lliteratura que analisa l'estil d'un text qualsevol, intentant determinar els trets formals amprats en relació a la intenció de l'autor i la resposta del públic. Aixina, considera la coherència i cohesió de l'escrit, l'estructura, els recursos lliteraris, el gènero a qué pertany i les convencions que este l'impon, el tipo de lèxic amprat i la mena de frases usades.

Pragmàtica[editar]

Artícul principal → Pragmàtica.

La Pragmàtica és una disciplina particular de la llingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'us que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquirix el context com a factor essencial per a conseguir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint en atres disciplines que tenen en conte aspectes socials com la sociollingüística, la sociologia i la sicologia.

Anàlisis del discurs[editar]

Artícul principal → Anàlisis del discurs.

L'Anàlisis del discurs és una disciplina particular de la llingüística que busca analisar el discurs com un conjunt homogéneu, és a dir, transcendir el nivell habitual d'anàlisis centrat en l'oració, i les seues relacions en el context social. Aixina, estudia com està construït el text, quines inferències exigix, com es relaciona en discursos precedents pero també la comunicació no verbal que l'acompanya i els papers socials dels interlocutors, que afecten al seu contingut.

Els temes que solen guiar les investigacions són les relacions entre discurs i ideologia (dominant i oculta, incloent subtemes com el racisme, la visió de gènero i d'atres), poder i cognició.

Disciplines relacionades[editar]

Algunes de les disciplines relacionades o d'especialisació de la llingüística són:

  • la llingüística del desenroll, l'estudi del desenroll de l'habilitat llingüística d'un individu, en especial l'adquisició del llenguage durant la infantea;
  • la llingüística històrica o llingüística diacrònica, l'estudi dels canvis de la llengua;
  • la sicollingüística, l'estudi dels processos cognitius i les representacions darrere l'us de la llengua;
  • la llingüística clínica, l'aplicació de la teoria llingüística a l'àrea de la patologia de la parla i de l'aprenentage de la llengua;
  • la neurollingüística, l'estudi de la ret neuronal i els processos cerebrals en la comunicació i l'organisació de la llengua;
  • la biollingüística l'estudi dels sistemes de comunicació naturals i apresos en animals en comparació en la llengua humana;
  • la llingüística computacional, l'estudi de les implementació de les estructures llingüístiques en els ordenadors; i
  • la llingüística aplicada, l'estudi de la llengua i els temes relacionats en la seua aplicació diària, en especial, les polítiques llingüístiques i l'educació o ensenyança d'una llengua.

Dins de les aplicacions de la llingüística es pot citar l'us de l'anàlisis del discurs per molts governs que tenen interés a verificar la nacionalitat reclamada pels solicitants d'asil i que no presenten la documentació necessària per a poder provar la seua afirmació.[9] Això sovint pren la forma d'una entrevista personal que es realisa en un departament d'immigració. Segons el país, esta entrevista es porta a terme en la llengua materna del solicitant d'asil a través d'un intérpret, o en una llengua franca internacional, com pot ser l'anglés.[9] A Austràlia s'utilisa el primer método, mentres que Alemanya es fa servir el de la llengua franca; en canvi, als Països Baixos s'utilisa qualsevol dels dos sistemes en funció de la llengua en qüestió. Les conclusions finals de l'anàlisis llingüístic pot tindre un paper crític en la decisió del govern sobre l'estatut de refugiat que ha solicitat asil.[9]

Història de la llingüística[editar]

Artícul principal → Història de la llingüística.

La llingüística, estudi sistemàtic de la llengua, va nàixer en l'Índia en l'anàlisis del sànscrit. Es varen formar moltes escoles a partir del sigle VIII abans de Crist que varen tindre una gran activitat durant molts sigles i aixina la gramàtica de Panini es convertí en prescriptiva.

En l'Orient mig, el llingüista persa Sibawayh va fer una descripció detallada i professional de la llengua àrap el 760, a la seua obra colossal: Al-kitab fi al-nahw (الكتاب في النحو, el llibre de gramàtica).

En Europa el llingüista més important va ser el teòric Wilhelm von Humboldt, que va establir la tipologia llingüística, és dir, els tipo de llengües, i va destacar el caràcter propi que té cada llengua i la influència d'esta en el pensament. Atres autors importants del sigle XIX varen ser Jacob Grimm, que va idear el principi del canvi consonàntic que es coneix com a la llei de Grimm; Karl Verner, que el 1822 va descobrir la "llei" que es dirà despuix la llei de Verner; August Schleicher, que va crear la "Stammbaumtheorie", i Johannes Schmidt, que va desenrollar la "Wellentheorie" ("model d'ona") el 1872. Estos autors seguien el model positivista de les ciències naturals.

Al darrer terç de sigle apareixen els neogramàtics que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la llingüística de les ciències naturals i la situen en la sicologia i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el sicòlec Wundt, Gabelentz, etc.

Ferdinand de Saussure és el principal fundador de la llingüística estructural moderna, considera la llengua com un sistema de signes, i establix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell sorgixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

En Amèrica destaquen dos corrents: el culturalista, en Edward Sapir, líder a la llingüística estructural americana, que va ser un dels principals que varen explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seua metodologia va eixercir una influència cabal sobre els seus successors. I la corrent formalista iniciat per Leonard Bloomfield, fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de Noam Chomsky, desenrollada baix la direcció del seu professor Zellig Harris, inspirada en la informàtica, i que va convertir-se en el model dominant a partir dels anys '60 fins als '80. A partir dels '90 s'impon la llingüista cognitiva, en autors com Lakoff i Langacker.

Famílies llingüístiques[editar]

Artícul principal → Famílies llingüístiques.

Una família llingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que per diversificació dialectal va donar lloc a diferents llengües, normalment ininteligibles entre si.

Els llingüistes han agrupat en diverses famílies llingüístiques les llengües del món atenent criteris de similitud en la forma i el significat.

  • Indoeuropeu
  • Uralo-iukaghir
  • Altaic
  • Ainu, japonès, coreà
  • Guiliak
  • Chukotia
  • Esquimo-aleuta
  • Caucàsic
  • Afroasiàtic
  • Nilo-saharià
  • Nígero-kordofanès
  • Khoisan
  • Dravídic
  • Sino-tibetà
  • Austroasiàtic
  • Daic
  • Austronèsic
  • Indo-pacífic
  • Australià
  • Amerindi
  • Llengües aïllades
    • Euskera
    • Ket
    • Buruixaski
    • Nabali
    • (Ainu)
    • (Iukaghir)
    • (Guiliak)

El conjunt de les famílies llingüístiques agrupa prop de 7.000 llengües vives actuals.[10] Segons el seu orige geogràfic la distribució llingüística es considera:

Distribució de les llengües per àrea d'orige
Àrea Llengües "vives" Percentage
Àfrica 2.110 30,5%
Amèrica 993 14,4%
Àsia 2.322 33,6%
Europa 234 3,4%
Pacífic 1.250 18,1%
TOTAL 6.909
Nota: Una llengua viva es definix, en esta taula, com aquella que té almenys un parlant pel qual esta és la seua primera llengua. Una llengua que es parla en més d'un país és considerada en l'àmbit del seu país primari.
Font: Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en llínea

Escoles llingüístiques[editar]

Antimentalisme[editar]

Concepció que predominava en la llingüística del final del sigle XIX i del començament del XX. Pot ser resumida en les tres tesis següents:

  • L'aprenentage del llenguage és un procés d'habituació i de condicionament per repetició
  • Els parlants d'una llengua no tenen cap consciència dels recursos de qué fan us, és per això que els canvis, particularment el canvi fonètic, procedixen d'una manera cega i sense trobar cap resistència
  • El llingüista que estudia una llengua no es pot deixar guiar pels juïns dels parlants, i ha de descobrir ell tot sol i des de fora el sistema de la llengua.

Estructuralisme[editar]

Artícul principal → Estructuralisme.

Corrent de la llingüística que concep les llengües com a conjunt d'elements interrelacionats. L'estructuralisme es manifestà com a método ya madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Llingüistes de la Haya (1928) i al Primer Congrés de Filòlecs Eslaus de Praga (1929) pel grup de llingüistes que formaven part del nomenat Círcul Llingüístic de Praga i que s'inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay.

El moviment, que proliferà pronte en tot un grapat d'escoles (Cercle Lingüístic de Copenhaguen, Escola de Nova York, etc). Si per als neogramàtics la llingüística era història de la llengua, per als estructuralistes és sobretot la descripció d'una llengua ara i aquí.[11]

L'estructuralisme propon el relacionisme(no interessa el fet, sino les relacions entre els fets, el sistema),el funcionalisme (segons el nomenat principi estructural del sistema fonològic, les unitats de la llengua es definixen per la seua funció en el cos de la llengua).[11]

Gramàtica generativa[editar]

Artícul principal → Gramàtica generativa.

Tendència de la llingüística iniciada per Noam Chomsky el 1957 (en el seu llibre Syntactic Structures) i entesa com a reacció enfront de l'estructuralisme de l'escola de Bloomfield. Segons Chomsky, l'estudi de l'actuació —l'anàlisis del corpus llingüístic— no permet el coneiximent del sistema en el qual aquella es basa. Per això afegeix a l'estudi del corpus llingüístic la introspecció que l'escola de Bloomfield rebujava i en la qual el llingüista és el seu mateix informant. Chomsky partix de la frase com la màxima unitat llingüística. La gramàtica d'una llengua conté un sistema de regles que permet de formar —generar— el conjunt de totes les frases possibles en esta llengua, i el seu domini és de la competència del parlant; el conjunt de totes les frases que hom pot generar en una llengua és infinit. Un sistema finit de regles permet al parlant de generar un número infinit de frases i de comprendre-les, inclús aquelles que encara no ha sentit mai.

Referències[editar]

  1. 1,0 1,1 Online Etymological Dictionary: philology
  2. (1994) Understanding Language Change, Cambridge University Press, pp. 19. ISBN 0-521-44665-1.
  3. (1994) Understanding Language Change, Cambridge University Press, pp. 9. ISBN 0-521-44665-1.
  4. A. Morpurgo Davies Hist. Linguistics (1998) 4 I. 22.
  5. 5,0 5,1 Online Etymological Dictionary: linguist
  6. "Animal Language Article" a Santafe.edu
  7. Dediu, D. & Ladd, D.R. (2007). "Linguistic tone is related to the population frequency of the adaptive haplogroups of two brain size genes", ASPM and Microcephalin, PNAS 104:10944-10949; el sumari es pot consultar següent enllaç. (en anglés)
  8. «fonologia» (en català). l'Enciclopèdia . Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].
  9. 9,0 9,1 9,2 Plantilla:Ref-publicació
  10. Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en llínea.
  11. 11,0 11,1 Erro en la cita: L'element <ref> no es vàlit; puix no n'hi ha una referencia en text nomenada GEC01