Willie Mays
Willie Howard Mays (Westfield, Alabama, 6 de maig de 1931-Pal Alt, Califòrnia, 18 de juny de 2024)[1][2] va ser un beisbolista professional nortamericà. Jugava en la posició de jardiner central i va desenrollar la seua carrera en els New York/Sant Francisco Giants i en els New York Mets de les Grans Lligues de Béisbol (MLB). Considerat com un dels millors jugadors de tots els temps, Mays ocupa el segon lloc darrere de Babe Ruth en la majoria de les llistes de tots els temps, incloses les de The Sporting News i ESPN.[3]
Biografia
[editar | editar còdic]Willie Howard Mays va nàixer el 6 de maig de 1931 en Westfield, Alabama, una colónia industrial principalment negra prop de Fairfield.[4][5][6] El seu pare, Cat Mays, era un talentós jugador de béisbol de l'equip negre en la planta de ferro local.[7][8] Annie Satterwhite, la seua mare, era una talentosa estrela de bàsquet de l'escola secundària i de l'atletisme.[4] Els seus pares mai es varen casar[4] pero es varen separar quan Mays tenia tres anys.[9] El seu pare ho crie[10] i dos chiquetes, Sarah i Ernestine.[16] Sarah va dur al jove Willie a una Iglésia Episcopal Metodista Africana tots els dumenges.[17] Cat Mays va treballar com a mosso de tren i més tart en les acería de Westfield.[10]
Cat va expondre a Willie al béisbol a una edat primerenca, jugant a la pilota en ell als cinc anys i permetent-li assentar-se en el banquet en el seu equip de la Lliga Industrial de Birmingham als dèu.[18][19][20] El seu jugador de béisbol favorit mentres creixia era Joe DiMaggio; atres favorits eren Ted Williams i Stan Musial.[21] Mays practicava varis deports en Fairfield Industrial High School. En l'equip de bàsquet, va liderar als jugadors de totes les escoles secundàries negres en el Comtat de Jefferson en puntuació.[22] Mays va jugar com mariscal de camp, fullback i pateador de rebuge per a l'equip de fútbol americà de l'escola secundària.[23] Encara que va complir 18 anys en 1949, Mays no es va graduar de Fairfield fins a 1950, lo que el periodiste Allen Agrane flama "un misteri menor en la vida de Willie".[24]
Carrera
[editar | editar còdic]Lligues Negres i Lligues Menors
[editar | editar còdic]La carrera professional de Mays va començar en 1947, quan va jugar en els Chattanooga Choo-Choos en Tennessee. Poc despuix, Mays va retornar a la seua ciutat natal i es va unir al Birmingham Black Barons en la Lliga Negra. Finalment en 1950 Mays va firmar en els Sant Francisco Giants i es va unir a la Classe-B del mateix en Trenton, Nova Jersey. Despuix d'haver bateado 353 en Trenton, va començar la temporada en 1951 en els Minneapolis Millers de l'Associació Americana. En ells, Mays va conseguir un promig de 477 en 35 jocs, aixina que ho varen cridar a les Lligues Majors en maig de 1951.
MLB
[editar | editar còdic]New York/Sant Francisco Giants
[editar | editar còdic]Mays va escomençar la seua carrera en zero hits en els seus primers dotze tandes. En el 13.º tanda, bateó el seu primer quadrangular. Mays va conseguir un promig de 274, 68 RBI i 20 quadrangulars en 121 jocs en 1951 i va guanyar el premi al novell de l'any.
Els Giants varen visitar als New York Yankees en la Série Mundial de 1951 (la qual varen guanyar els Yankees en 6 jocs.) Sent esta la primera série mundial per als Giants aixina com para Mays. La primera entrada va ser única, perque va ser l'única volta en la que Mays i Mickey Mantle en un batazo en les grans lligues. Mays bateó un elevat al jardí dret a on Mantle ho atraparia per a ser est el ORD out de l'entrada.
L'eixèrcit dels Estats Units enlistó a Willie Mays en maig de 1952 i aixina va perdre part de la temporada d'eixe any i tota la de 1953. Mays va retornar en 1954 a les grans lligues, va tindre un promig de 345 i 41 quadrangulars, obtenint aixina el seu únic títul com a millor bateador de temporada. Aixina els Giants varen guanyar la série mundial de 1954. Encara que els Giants varen agranar als Cleveland Indians, la série sempre serà recordada per “l'atrapada” que va realisar Willie Mays en el primer joc. Eixe mateix any Mays va guanyar el títul com a jugador més valiós de la lliga nacional i el Hickok Belt com a millor atleta de l'any.
En 1957, últim any dels Giants en la ciutat de Nova York, Mays va guanyar el primer Guant d'Or dels dotze consecutius que li varen otorgar. Solament Mays, Roberto Clemente, Omar Vizquel, Ozzie Smith, Greg Maddux, Jim Kaat, Brooks Robinson, Keith Hernández, Mike Schmidt, Johnny Bench, Andruw Jones, Roberto Alomar, Iván Rodríguez i Ken Griffey Jr. han obtingut dèu o més Guants d'Or.
Ya en Sant Francisco, en 1962 Mays va fer la seua última aparició en una série mundial com a jugador dels Giants, el seu equip va perdre en 7 partits i bateó únicament .250 de promig. En 1963 i 1964 Mays va fer més de 100 carreres i bateó un total de 85 quadrangulars.
Mays va guanyar el seu segon MVP en 1965 i va realisar 52 quadrangulars. De fet, Mays bateó el seu quadrangular número 500 el 13 de setembre de 1965 al pitcher Warren Spahn, al com li bateó el seu primer quadrangular. Despuix de batearlo, Spahn va felicitar a Mays en el dugout. Spahn li va preguntar: “¿Va ser el mateix sentiment en el primer quadrangular?” a lo que Mays va respondre “Va ser exactament el mateix i el mateix llançament també”.
Willie bateó el seu quadrangular número 600 en setembre de 1969. Plagat de lesions, en eixa temporada solament va obtindre 13 quadrangulars. Mays va poder resorgir de les lesions en 1970 bateando 28 quadrangulars i va tindre una bona temporada en 1971, quan va complir els 40 anys d'edat.
New York Mets
[editar | editar còdic]Mays va continuar jugant per als Giants fins a maig de 1972. Va ser intercanviat als New York Mets per Charlie Williams i $50,000. La transacció es devia a que en eixe moment els Giants estaven perdent diners. En el seu debut en els Mets, Mays bateó un quadrangular guanyador en la 5.ª entrada contra els mateixos Giants. Mays no va jugar molt en els Mets, va jugar part de la temporada de 1972 i tota la de 1973 ans que es retirara. Quan es va retirar despuix de la temporada de 1973, Mays va tindre un promig de bateo de.302 i 660 quadrangulars registrats en tota la seua carrera. Es va convertir en entrenador dels Mets fins a 1979.
Despuix de la seua carrera com a jugador
[editar | editar còdic]Despuix de retirar-se com a jugador, Mays va permanéixer en l'organisació dels Mets de Nova York com a instructor de bateo fins al final de la temporada de 1979[25] Mays va faltar a vàries cites durant estos anys i a sovint s'absentava dels partits dels Mets. Quan Joe McDonald es va convertir en el Gerent General dels Mets en 1975, va amenaçar en despedir a Mays per açò. El Comissionat de Béisbol Bowie Kuhn i l'advocat de Mays varen intervindre, i els Mets varen acordar mantindre-ho, sempre i quan es quedara en els jocs en casa durant a lo manco quatre entrades.[26] Durant el seu temps en els Mets, Lee Mazzilli va deprendre d'ell la captura en guant.[27]
En octubre de 1979, Mays va acceptar un treball en el cassino Bally's Park Plau d'Atlantic City, Nova Jersey. Allí va treballar com a assistent especial del president del cassino i com a recepcioniste. En acabant de que Kuhn li diguera que no podia formar part del béisbol i d'un cassino, Mays va rescindir el seu contracte en els Mets i va ser expulsat del béisbol. A Kuhn li preocupava que les apostes s'infiltraren en el béisbol, pero Hirsch senyala que el paper de Mays era merament el de saludador, que no se li permetia fer apostes en el cassino com a part del seu contracte i que el cassino no es dedicava a les apostes deportives.[28][29] En 1985, menys d'un any despuix de reemplaçar a Kuhn com comissionat, Peter Ueberroth va decidir permetre que Mays retornara al béisbol.[30] En una conferència de prensa en Mays i Mantle (reincorporat despuix d'una suspensió similar), Ueberroth va dir: "Estic duent de regrés a dos jugadors que són més part del béisbol que potser qualsevol atra persona." [31][30]
Mays va ser nomenat assistent especial del president i director general dels Giants en 1986.[32][33] Va firmar un contracte vitalici en l'equip en 1993 i va ajudar a reunir l'entusiasme del públic per a la construcció del Pac Bell Park, que es va inaugurar en 2000.[34] Mays va fundar una organisació benèfica, la Say Hey Foundation, que promou el béisbol jovenil.[35] Els Giants varen retirar el número 24 de Mays en maig de 1972.[36] Oracle Park, el seu estadi, està en el número 24 de Willie Mays Plaça. Front a l'entrada principal hi ha una estàtua de 2.74 m (nou peus) d'altura de Mays, que té una naya privada en l'estadi.[34] Quan els Giants varen dedicar un Mur de la Fama als seus millors jugadors en 2008, Mays va passar a formar part del seu grup inaugural.[37]
En una cerimònia especial durant el 60.º aniversari dels Mets, el 27 d'agost de 2022, l'equip va anunciar que, en compliment d'una promesa que la propietària dels Mets, Joan Payson, havia fet a Mays quan ho va traspassar en 1972, seguien els passos dels Giants i retiraven el número 24 de Mays. Mays es va convertir en la catorzena persona (jugador o entrenador) a la que dos equips retiren el seu número.[38][39]
Servici militar
[editar | editar còdic]En el context de la guerra de Corea, l'Eixèrcit dels Estats Units va reclutar a Mays en 1952. Per açò es va perdre un total de 266 partits, inclosa tota la temporada de 1953.
En la cultura popular
[editar | editar còdic]En Veneçola és comuna usar l'expressió coloquial «No et faces el Willie Mays» (pronunciat /güiliméi/) que s'utilisa per a fer notar que una persona ignora o evadix per complet alguna situació que no desija afrontar. Dita expressió té el seu orige en la Série del Carib 1955 disputada en Caracas, Veneçola. En dita competició, Mays —que estava en els Cangrejeros de Santurce de Puerto Rico— no havia conectat un hit en els seus primers 12 tandes. Finalment, en la seua tanda 13 li va conectar un jonrón al llançador veneçolà Ramón Monzant dels Navegants del Magallanes de Veneçola, tenint com a resultat que els Cangrejeros deixaren en el terreny al Magallanes en l'undècim inning. A partir d'ahí, Mays va conectar 10 hits en els seus 12 tandes següents, que varen dur als Cangrejeros a conseguir el títul, per lo que la gent va començar a dir que Mays «s'estava fent el mec».[40][41]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «El llegendari jardiner central Willie Mays mor als 93 anys» (en és). ESPN.com.mx. Consultat el 2024-06-19.
- ↑ «[1]». Consultat el 2024-06-19 (en en-US).
- ↑ «Top 100 MLB players of all clave».
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Hirsch, p. 12
- ↑ Chambers, Jesse. New film remembers long-gone West Jefferson community of Westfield, home of Mays, Clemon.
- ↑ Mays i Sahadi, p. 19
- ↑ Hirsch, p. 11
- ↑ Chambers, Jesse. «New film remembers long-gone West Jefferson community of Westfield, home of Mays, Clemon».
- ↑ Mays i Sahadi, p. 18
- ↑ 10,0 10,1 Mays i Sahadi, pp. 18–25
- ↑ Barra, p. 422
- ↑ Mays i Sahadi, pp. 18–19
- ↑ Freedman, Lew (2007). African American Pioneers of Baseball, Westport, CT: Lew Freedman, p. 152. ISBN 978-0-313-33851-9.
- ↑ Hirsch, p. 13
- ↑ Barra, pp. 22–23
- ↑ Hirsch identifica a Sarah i Ernestine com les ties de Willie; no obstant, en la seua autobiografia de 1988, Mays diu que eren dos òrfenes que el seu pare va acollir.[11][12][13][14] Barra especula que era més provable que Sarah i Ernestine estigueren relacionades en Willie, i senyala que no ha sorgit cap relat que explique cóm Cat va obtindre l'autoritat per a mudar a dos chiquetes menors d'edat a la seua casa.[15]
- ↑ Hirsch, p. 22
- ↑ Hirsch, p. 14
- ↑ Mays i Sahadi, pp. 16–17
- ↑ Hirsch, p. 15
- ↑ Shea, John. Mays at 75: The Say-Hey Kid has lots of fond memories, few regrets, The Sant Francisco Chronicle.
- ↑ Barra, p. 54
- ↑ Barra, pp. 49–51
- ↑ Barra, p. 101
- ↑ Calcaterra, Craig. «Today in Baseball History: When Mantle and Mays were banned from baseball» (en anglés). NBC Sports.
- ↑ Hirsch, p. 533
- ↑ Noble, Marty. «For Mazzilli, nothing like meeting Mays» (en anglés). MLB.com.
- ↑ «Mays leaves baseball» (en anglés). Rome News-Tribune.
- ↑ Barra, p. 399
- ↑ 30,0 30,1 Hirsch, p. 541
- ↑ «Bowie bounces Mantle» (en anglés). The Beaver County Claves.
- ↑ Hirsch, p. 542
- ↑ «San Francisco Giants Front Office». MLB.com.
- ↑ 34,0 34,1 Hirsch, p. 545
- ↑ Hirsch, p. 554
- ↑ Hirsch, p. 510
- ↑ «Wall of Fame» (en anglés). MLB.com.
- ↑ Smith, Alex (27 de agost 2022). Mets retire Willie Mays' No. 24 during Old Timers' Day ceremony, SNY.tv.
- ↑ DiComo, Anthony (27 de agost 2022). Mets retire Willie Mays' No. 24 during Old Timers' Day, MLB.com.
- ↑ «“No et faces el Willie Mays”: coneix l'orige epistemològic d'esta popular frase». Consultat el 6 de novembre de 2023.
- ↑ «“¡Epa, no et faces el Willi!”». El Gran Llogaret. Consultat el 6 de novembre de 2023.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Barra, Allen (2013). Mickey and Willie: Mantle and Mays, the Parallel Lives of Baseball's Golden Age, New York: Crown Archetype. ISBN 978-0-307-71648-4.
- Einstein, Charles (1979). Willie's Clave, Lippincott. ISBN 978-0397013296.
- Hano, Arnold (1966). Willie Mays, first edició, NY: Tempo Books, Grosset & Dunlap, Inc.. ISBN 9781439171653.
- Hirsch, James S. (2010). Willie Mays: The Life, the Legend, New York: Scribner. ISBN 978-1-4165-4790-7.
- James, Bill (2003). The New Bill James Historical Baseball Abstract, New York: Free Press. ISBN 978-0743227223.
- 24: Life Stories and Lessons from the Say Hey Kid, New York: St. Martin's Press. ISBN 978-1250230423.
- (1988) Say Hey: The Autobiography of Willie Mays, New York: Simon and Schuster. ISBN 0671632922.
- (2000) Baseball: The Biographical Encyclopedia, Total/Sports Illustrated. ISBN 978-1892129345.
- The Séries, An Illustrated History of Baseball's Postseason Showcase, 1903–1993, The Sporting News, copyright 1993, The Sporting News Publishing Co. ISBN 0-89204-476-4
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Willie Mays.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Willie Mays» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.