Anar al contingut

Voltamperometría de pols diferencial

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La voltamperometría de pols diferencial (DPV) (també polarografía de pols diferencial, DPP) és un método de voltamperometría utilisat per a realisar medicions electroquímiques i un derivat de la voltamperometría d'agranada llineal o voltamperometría escalonada, en una série de polsos de voltage regulars superposts a l'agranada llineal o escalonat de potencial.[1][2][3] La corrent es medix immediatament abans de cada canvi de potencial i la diferència de corrent es representa en funció del potencial. Al muestrear la corrent just ans que canvie el potencial, es pot disminuir l'efecte de la corrent de càrrega.

Pel contrari, en la voltamperometría de pols normal, la corrent resultant d'una série de polsos de potencial cada volta més grans es compara en la corrent a un voltage de "llínea de base" constant. Un atre tipo d'voltamperometría de pols és la voltamperometría d'ona quadrada, que es pot considerar un tipo especial d'voltamperometría de pols diferencial en la que es gasta el mateix temps en la rampa de potencial de la llínea base i el potencial del pols superpost.

Cela electroquímica

[editar | editar còdic]

El sistema d'esta mida sol ser el mateix que el de la voltamperometría estàndar. El potencial entre l'electrodo de treball i l'electrodo de referència canvia com un pols des d'un potencial inicial a un potencial intermig i permaneix en el potencial intermig durant aproximadament 5 a 100 milisegons; després canvia al potencial final, que és diferent del potencial inicial. El pols es repetix, canviant el potencial final, i es manté una diferència constant entre el potencial inicial i l'intermig. Es muestrea el valor de la corrent entre l'electrodo de treball i l'electrodo auxiliar abans i despuix del pols i les seues diferències es representen front al potencial.

Estes mides es poden utilisar per a estudiar les propietats redox de concentracions extremadament baixes de productes químics per les següents dos característiques: 1) en estes mides, l'efecte de la corrent de càrrega es pot minimisar, per lo que es conseguix una alta sensibilitat i 2) solament la corrent faradaica s'extrau, per lo que es poden analisar en major precisió les reaccions en els electrodos.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Fritz Scholz (2013-12-21). Electroanalytical Methods: Guide to Experiments and Applications, Springer, pp. 109–. ISBN 978-3-662-04757-6.
  2. (2014).Electrochemistry Communications.43
    25–30.ISSN 13882481.doi:10.1016/j.elecom.2014.03.004.
  3. (1996).Journal of Chemical Education.73(6)
    544.ISSN 0021-9584.doi:10.1021/ed073p544.