Volcà Puntagut
El volcà Puntagut és un estratovolcán ubicat en la cordillera dels Vages, en la Regió dels Lagos, Chile. Es troba geogràficament situat a 40º 56' 53'' S i 72º 16' 09'' O, en el llímit de les comunes de Port Vares i Port Octay, a uns 30 km al noreste del volcà Osorno. S'eleva entre els llac Rupanco i Tots els Sants, llimitant aixina en el parc nacional Vicente Pérez Rosers.
Descripció
[editar | editar còdic]
Denominat per fra Menéndez com Vanhuenmedi o Vanguenma (1791), era el volcà Dequiñcheu dels huilliches o Tripaicura dels mapuches.[1] Té 2490 m s. n. m.. La seua base està constituïda per un mant de basalt, simétricamente esgarrat per clavills d'erupció. Des del centre del cim s'eleva una punta aguda diabática, acanalada, com un tornell i en forma d'escala oblicua de color gris obscur. Cap a l'oest, sur i este s'òbrin en forma de palmito cinc gelera que descendixen fins a la regió boscosa i que terminen a dos mil metros d'altura més o menys perdent-se en la selva.
Geologia
[editar | editar còdic]El volcà Puntagut correspon a un estratovolcán andesitico del pleistoceno tardà i la seua particular forma es deu principalment a erosió glaciar, la qual ha deixat al descobert la ruïna d'una aguda i antiquíssim fumeral volcànic. Presenta relació en un sistema fisural i una série de menuts estratovolcanes a lo llarc d'uns 18 km en direcció NE.[2] Els fluix de lava d'estos centres descendixen, en alguns casos han aplegat a les costes dels dos llac formant penínsules irregulars.
Activitat i erupció
[editar | editar còdic]L'única erupció històrica es va produir en 1850, quan es va reportar la caiguda de cendra en la cadena volcànica Cordonera Cenizos, encara que existixen relats sobre una erupció en abril de 1930.
Actualment el Servici Nacional de Geologia i Mineria de Chile no monitorea la seua activitat, la qual cosa es deu —segons experts— a que el massiç no representa riscs importants en el curt determini, catalogant-se inclús en estat de letàrgia o d'extinció.
Hidrologia
[editar | editar còdic]En la falda del massiç naixen diversos rius i esteros, tals com el riu Coihueco, riu Bonico, riu Puntagut i estero Nalcas, entre uns atres.
Flora i fauna
[editar | editar còdic]Flora: selva valdiviana. Predominen el bosc de olivillo, verdets i falagueres, en una major altura ulmos, tepas, i tineos; com arbustos, carcolin, quila, falagueres, flexibles trepadores de llarcs tallos.
Fauna: pudú, chingue, corún, rabosot i picaflor. Per a accedir a este volcà existixen dos sendes; una des de la Vall de Puntagut i una atra des del surest del llac Rupanco, solament accessible per a excursionistes.
Ascensions
[editar | editar còdic]En la Regió dels Lagos i en el món del deport es considera que este volcà ostenta una dels cims més difícils d'alcançar.[3]
Dels primers intents per escalar-ho es coneixen els tres que va realisar sense èxit l'alpiniste alemà Federico Reichert a partir de 1912. En el primer va alcançar la base de les roques que conformen el torreón final, lo que hauria motivat. En els dos posteriors va buscar, sense èxit, noves vies per a alcançar el seu cim.[1]
En 1937 el suís Hermann Hess, del Club Alemà Andino de Santiago (DAV), i Rodolfo Roth varen ingressar pel llac Tots Els Sants al Funde Puntagut, al sur del volcà. Des d'ahí varen conseguir la primera ascensió absoluta a l'antic cim. No obstant, durant el descens un resbalón va provocar una caiguda d'uns 200 m en el glaciar este, la que va provocar la mort de Roth. El cos de Roth va ser rescatat en abril de l'any següent.[1]
En 1945 es va realisar un nou ascens, esta volta pel costat ponent, a càrrec de Ernst Hoffmann, Jorge Köster i Werner Hohf, tots chilens. El primer ascens en solitari va ser realisat pel chilé Hans Blindhuber en 1947, mentres que el primer ascens femení va ser realisat per Dorly Marmillod i Musi Koch de Soini en giner de 1949.[1]
En 2019, el chilé Rodrigo Obreque Parada, es va convertir en la persona més jove en alcançar el cim del massiç en tan sol 29 anys en forma solitària en una travessia que va durar cinc dies.
En setembre de 2022, tres militars chilens pertanyents a la dotació del Destacament de Montanya N.º 9 Arauco varen tractar d'alcançar el cim, pero allò no va ser possible per inclemències climàtiques. Dels militars, dos varen morir: el tinent Jorge Jiménez Estrada i la veta 1.º Jaime Cayuan Calapai; solament va salvar el sargent Eugenio Nilo Pastén.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Volcà Puntagut». Andeshandbook. Consultat el 3 de febrer de 2020.
- ↑ «Puntagut-Cordonera Cenizos» (en inglés). Global Volcanism Program.
- ↑ «Volcà Puntagut podria ser atracció internacional». El Llanquihue. Archivat des d'el original, el 18 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de setembre de 2007.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Volcán Puntiagudo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.