Vittoriale degli italiani
El Vittoriale degli italiani ('Victorial dels italians') és una ciutadella monumental construïda en Gardone Riviera (província de Brescia), a la vora del llac de Garda, pel poeta Gabriele D'Annunzio, junt en l'arquitecte Giancarlo Maroni entre 1921 i 1938.


El Vittoriale és un complex d'edificis, carrers, places, teatres, jardins i vies fluvials construït en memòria de la vida extraordinària del poeta i els ardits del poble italià durant la Gran Guerra. Entre els arbres mediterràneus, ciprers i primes oliveres, es troben els recorts de les empreses més audaces de llavors: el MAS del «Engany de Buccari», l'avió Ansaldo SVA del «Vol sobre Viena», la proa del barco Puglia, colocada en un aflorament rocós en el centre del parc.
En el punt més alt, des del que es divisa una panoràmica del Vittoriale, hi ha un monument als caiguts en la guerra, en el qual estan enterrats el comandant Gabriele D'Annunzio i alguns dels legionaris que varen participar en l'Empresa de Fiume. En els jardins, confòs entre els troncs d'un bosc de magnolias, es troben les columnes i els assents del Arengo (lloc de reunió); baixant pels terrats, es troba un vell limonero i el frutal. El teatre a l'aire lliure es retalla sobre el bell fondo blau del llac; inspirat en els de l'Antiguetat, pot contindre fins a 1500 persones i alberga, en estiu, events teatrals i musicals. La Fundació del Vittoriale degli italiani està oberta al públic tot l'any i és visitada per unes 180 000 persones a l'any.
Jardins
Els jardins del Vittoriale són molt grans, i cobrixen aproximadament el 50% del recint. En la part inferior de la vila, cap al llac, està el cridat «Jardí secret», una série de terrats descendents en vells limoneros, a on D'Annunzio va plasmar sugestius espais de meditació sobre els predilectes temes heròics, en una evocació explícita de les principals batalles combatudes, com en el «Jardí de les relíquies». Adinsant-se en la part més profunda i íntima del jardí, es troben les tombes de Maria D'Annunzio i els seus gossos preferits. En el costat opost, partix una escala que conduïx a la «Font dels delfins», i després de regrés al llac, a on està instalada sobre una pendent la part davantera del buc de guerra Puglia. La proa del barco està adornada per una estàtua de bronze de la Victòria i alberga en el seu interior un chicotet museu en maquetes de barcos i banderes.
Pujant pel tossal es troba la «Tomba dels héroes», a on yacer els caiguts en Rijeka en el «Nadal sanguinós». El mausoleu, inspirat en el Castell Sant'Angelo i les tombes etrusques, està rodejat per tres murs d'altura descendent i alberga en la part superior el cos de D'Annunzio, rodejat dels fèretres de pedra dels seus camarades. En la part inferior del jardí està el «Jardí de la dansa», en forma de violí, en el que van a donar dos rieres, conegut un com el del Acqua pazza ('Aigua loca'), de recorregut deliberadament irregular, segons disseny de l'arquitecte Maroni, i l'atre del Acqua llacor ('Aigua sapient'), més tranquil i dissenyat per a proporcionar abric.
Vila Prioria
Anteriorment cridada Vila Thode i rebatejada Prioria ('Priorat'), la vila de D'Annunzio es compon d'una vintena d'ambients, i alberga una rica biblioteca d'uns 33 000 volums de lliteratura italiana i francesa, història, llibres d'art i rares edicions, inclosos incunables i cinquecentine. Totes les habitacions es caracterisen per la seua poca llum, perque la llum directa molestava al poeta, que sofria de fotofobia.
Entre les habitacions, decorades pel poeta segons el seu gust personal, convé mencionar la sugerent Sala de música, inicialment dedicada a Gasparo dona Salò, inventor del violí modern. Per a favorir l'acústica i el recolliment, té les parets cobertes de damasco negre i dorat, de la companyia milanesa Ferrari. L'allumenament especial prové de les finestres d'alabastre i grans carabasses coloreadas i cistelles de frutes en cristal de Murano. En esta sala se celebraven els concerts del «Quartet del Vittoriale».
La Zambracca, el ropero, el nom del qual deriva d'una antiga paraula provençal que significa 'assafata'. En esta habitació va passar la major part del temps els últims anys de la seua vida, ací va morir D'Annunzio la nit de l'1 de març de 1938. En l'escritori, entre atres coses, hi ha un preciós tintero de Mario Buccellati, el cap d'àguila platejada de Renato Brozzi i una figura d'algeps que reproduïx la Aurora de Miguel Ángel. Colocat en un armari en àngul, encara es poden vore els numerosos medicaments que el hipocondríaco D'Annunzio utilisava habitualment.
La Sala de Leda era el dormitori del poeta. Pren el seu nom d'un algeps que representa el mit de Leda, posseïda per Zeus transformat en cisne. En la porta figura el motto «___protected_title_5___». En el sostre, decorat per Guido Marussig, apareixen alguns versos de Dante, entre els quals: «___protected_title_6___». Junt al llit, volums dels autors favorits de D'Annunzio: Shakespeare, Dante, Verlaine, Stendhal.
El Bany blau, dividit en dos estàncies, assumix el doble paper de purificació i busca exasperada de l'abundància. «Ottima è l'acqua» («L'aigua és òptima») és el lema de Píndaro transcrito en el sostre. En esta sala, uns huitcents cinquanta objectes produïxen una sensació de horror vacui devinguda ací símbol de lo accessori i superfluo.
La Sala del leproso va ser concebuda des d'un principi com a cambra ardent del poeta, i ací es retirava a sovint a meditar sobre la mort. Ací, de fet, es va arreglar el seu cos per a la vigília privada. El llit, colocat en una posició dominant, es diu «Llit de les dos edats», perque assembla tant a un breçol com a un ataüt: simbolisa la mort com a fi i com a començ d'una nova vida.
La Sala del mapamundi era la biblioteca i l'estudi de D'Annunzio. En ella va instalar l'orgue que tocava Luisa Baccara, un mapamundi coronat per una nau veneciano, els seus preciosos recorts de Napoleón i una xilografia de l'artiste Adolfo De Carolis, el Dante Adriacus.
En el pis superior, el Escritori del manco és un estudi que pren el seu nom de l'escultura d'una mà sobre la porta que dia: «___protected_title_13___» («Tallada reposa»); era el habitació en la que D'Annunzio s'ocupava de la correspondència: no podent o no volent contestar a tots, especialment als acreedors, es fingia irònicament manco i, per tant, incapaç d'escriure.
La Oficina era l'estudi de D'Annunzio, la sala dedicada a l'art, la porta del qual d'entrada, excessivament baixa, obliga a les visites a inclinar-se davant l'art. «___protected_title_15___» («Allí a on està l'obra està el treball») és el lema escrit en l'entrada. El habitació és més lluminosa que el restant de la casa i està decorada en reproduccions d'estàtues gregues, un bust d'Eleonora Duse i mobles senzills de fusta de roure d'estil renaixentiste, que guarden els llibres de consulta. En el centre de la sala es troba una font en gots i una botella d'aigua mineral de la casa Amerino en l'etiqueta «Confeccionada especialment per a Gabriele d'Annunzio», qui de fet va ser figura publicitària per a la marca.
La Sala de Cheli és el menjador, aixina cridat per una tortuga de bronze presidint la taula. La closca de la tortuga va ser donado a D'Annunzio per la marquesa Luisa Casati Stampa. La tortuga, que va morir en els jardins del Vittoriale d'indigestió, es va convertir en un símbol de moderació i la seua presència en la taula servia com a advertència a la gula dels invitats. D'Annunzio, que preferia menjar solament en la Zambracca, a penes es va assentar a la taula en els invitats, a els qui feya els honors de casa la seua companyera, la pianista veneciano Luisa Baccara.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vittoriale degli italiani» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.