Anar al contingut

Unitat mínima de cultiu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En Espanya, es tracta d'un concepte jurídic la transcendència del qual afecta a àmbits registrals, tributaris i civils en qualsevol acte de segregació, divisió de la cosa comuna i agrupació de bens immobles de naturalea rústica. [1]

Tractament llegislatiu

El concepte és emanat primer d'una Llei en data de 15 de juny de 1954 i ampliat per una Orde Ministerial de 27 de maig de 1958 que el reglamentava determinant en una taula les dimensions aplicables per províncies i poblacions del país. Posteriorment se sanciona la Llei 19/1995 de títul Modernisació de les Explotacions Agràries, en data de 4 de juliol en la que en el seu Artícul 23.1, ve a relativisar la taula d'aplicació mencionada anteriorment entenent per unitat mínima de cultiu el següent concepte:

...la superfície suficient que deu tindre una finca rústica per a que les llabors fonamentals del seu cultiu, utilisant els mijos normals i tècnics de producció, puga portar-se a terme en un rendiment satisfactori, tenint en conte les característiques socioeconòmiques de l'agricultura en la comarca o zona.

L'Artícul 23.2. d'eixe cos llegal deixa lliurat a les comunitats autònomes determinar l'extensió de l'unitat mínima de cultiu per a secà i per a regadiu en els distints municipis, zones o comarques del seu àmbit territorial.

Actualment, la majoria de les comunitats autònomes han reglamentat sobre la matèria, en l'eixercici de les competències que no només la pròpia llei, com acaba de vore's, els reconeix, sino també l'artícul 148 de la CE.

Per a aquelles comunitats autònomes que no hagen determinat dit valor, seguix sent d'aplicació l'Orde Ministerial de 1958. En alguns casos com el de Castella-la Mancha per la Llei 4/2004 (18 de maig) de Explotació Agrària i del Desenroll Rural deixa pendent la determinació de les UMC en el termini d'un any; mentres que Aragó i La Rioja no conten encara en normativa pròpia.


Referències