Anar al contingut

Ulmus laciniata

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ulmus laciniata

Ulmus laciniata és un arbre caduc, natiu de les selves humides de Japó, Coreja, nort de China, l'est de Siberia i Sajalin, creix junt a Cercidiphyllum japonicum, Aesculus turbinata, i Pterocarya rhoifolia,[1][2][3] en altures d'entre 700 i 2200 metros, encara que a voltes més baixes, en latitut més septentrionals, especialment en Hokkaido. L'arbre és similar a Ulmus glabra, i es va tractar originalment com a tal per Houtzagers i Henry, pero més tarde li va ser concedit és estat d'espècie, en gran mida, per la disjunció enorme en les seues respectives àrees; U. glabra s'estén per tota Europa fins als Urales, a varis mils de quilómetros de la U. laciniata en el Lluntà Oriente.

Descripció

Ulmus laciniata principalment es distinguix pels seus fulls, a sovint forma una incisió de tres a sèt lòbuls apicales, donant orige al seu nom comú, l'om de full tallat.[4] L'arbre pot alcançar un tamany de 27 m d'altura, encara que el tronc rara volta supera els 0,5 m de diàmetro. La corfa és obscura, grisa-marró i exfolia en làmines. Les ramitas en fulls usualment obtriangulares de <18 cm de llongitut. Polinisades pel vent són flors apétalas que es produïxen en el segon any des d'abril (més de març en Anglaterra), seguit per sàmares elíptiques de <20 × 14 mm en maig.[5][6][7]

Plagues i malalties

Fulls danyats per l'escarabat.

Les poblacions naturals de U. laciniata només tenen una resistència marginal a la malaltia de l'om holandés, classificat 2 de 5,[8] per baix del Olmo japonés.[9]

U. laciniata és severament danyat pels escarabats Xanthogaleruca luteola, de fet en Itàlia els controls químics són necessaris per a assegurar la supervivència dels arbres, a diferència dels seus compatriotes U. parvifolia i U. davidiana var. japonica que sobreviuen ilesos.

Referències

  1. ↑ Sasaki, Y. (1979) Der Verband Pterocaryon rhoifoliae in Japan. In: Vegetation und Landschaft Japans. Eds: Miyawaki, A., and Okuda, S. Bull. Yokohama Phytosoc. Soc. Japan. 16, 1979. pp. 213-226
  2. ↑ Ohwi, J. (1984). Flora of Japan. ISBN 978-0-87474-708-9
  3. ↑ Qian, H., Krestov, P., Fu, P.-Y., Wang, Q.-L., Song, J.-S. & Chourmouzis, C. Phytogeography of Northeast Àsia. http://www.biosoil.ru/files/00000052.pdf [1] archivat en Wayback Machine.
  4. ↑ En Asianflora
  5. ↑ Fu, L., Xin, Y. & Whittemore, A. (2002). Ulmaceae, in Wu, Z. & Raven, P. (eds) Flora of China, Vol. 5 (Ulmaceae through Basellaceae). Science Press, Beijing, and Missouri Botanical Garden Press, St. Louis, USA. [2]
  6. ↑ Ware, G. (1995). Little-known elms from China: landscape tree possibilities. Journal of Arboriculture, (Nov. 1995). International Society of Arboriculture, Champaign, Illinois, USA. [3] [4] archivat en Wayback Machine.
  7. ↑ White, J & More, D. (2003). Trees of Britain & Northern Europe. Cassell's, London
  8. ↑ Heybroek, H. M., Goudzwaard, L, Kaljee, H. (2009). Iep of olm, karakterboom van de Lage Landen (:Elm, a tree with character of the Low Countries). KNNV, Uitgeverij. ISBN 9789050112819
  9. ↑ Heybroek, H. M. (1981). The Japanese elm species and their value for the Dutch elm breeding program. Proceedings of the Dutch Elm Disease symposium and workshop. October 5–9, 1981, Winnipeg, Manitoba. pp 78-90