Torre Prourban
_-_20090829.jpg)
La Torre Prourban és un edifici d'oficines que es troba en l'extrem nort de l'Avinguda 9 de Juliol, junt a l'Avinguda del Libertador. Està en el barri de Retir, en la ciutat de Buenos Aires, Argentina. Va ser un dels edificis emblemàtics de la ciutat al començament de la década de 1980, per la seua inconfundible silueta cilíndrica que li va valdre el renom de El Rulero.
Història
Durant la década de 1970 es varen desenrollar numerosos proyectes immobiliaris en la ciutat de Buenos Aires. L'obertura econòmica generada per la política del ministre de la dictadura José Martínez d'Hoz va facilitar l'arribada d'inversions estrangeres, i una important renovació que va permetre desenrollar el complex de Catalinas Nort, un dens front d'edificis d'oficines sobre l'Avinguda Leandro N. Alem i el sorgiment de proyectes sobre l'eix d'Avinguda del Libertador que es consolidaria en la següent década.
Durant el govern militar, l'empresari de la construcció Franco Macri va ser adquirint major importància i creixent, realisant importants treballs per a l'Estat i emprendimientos privats en la seua constructora SIDECO i la seua desenrolladora de proyectes Creaurban.
A fins dels anys '70, Creaurban va adquirir un terreny en Avinguda del Libertador en el seu cantó en el carrer Carlos Pellegrini, per a on s'estava terminant l'extensió de la inconclusa Avinguda 9 de Juliol. Va encarregar en 1978 a l'estudi de Flora Manteola, Javier Sánchez Gómez, Josefa Sants, Just Solsona i Rafael Viñoly que en Carlos Salaberry com a arquitecte associat, va dissenyar un edifici de planta circular. El detall d'estructures de volum cilíndric ya havia segut usat per M/SG/S/S/V, per eixemple en els cossos centrals dels blocs del Conjunt Piedrabuena. Anys despuix, resorgirien en el proyecte de les Torres Mulieris de Port Madero.
Les obres varen estar a càrrec de les empreses constructores Eugenio Grassetto S. A. i SIDECO Americana S. A., i varen transcórrer entre els anys 1979 i 1983. Per a eixe moment, l'Avinguda 9 de Juliol ya estava terminada, i l'Edifici Prourban va poder coronar el seu extrem nort, junt al Edifici Chacofi II (arquitectes: Lier i Tonconogy).
En 1986, l'empresa automotriz Sevel, també propietat de Franco Macri, va instalar en l'arremate de la torre la publicitat més alta d'eixe moment en l'Argentina, sent també la de major superfície fins a eixe moment. Es tractava d'una estructura de perfils de ferro i chapa, allumenada per neó, que mostrava els logos de les marques Fiat i Peugeot, fabricades per Sevel en Argentina.[1] Anys més vesprada, el mateix lloc lluïa un cartell de la marca Chrysler, després va ser de CTI Mòvil, posteriorment de Clar, Targeta Taronja i actualment posseïx un modern cartell Led publicitari de la firma INVERTIR EN BOSSA, la qual es troba en les seues oficines dins de l'edifici.
Segons una enquesta realisada pel diari Clarín en 2013, va ser elegit com un dels edificis més llejos de Buenos Aires.[2]
Descripció
L'edifici es destaca especialment pel seu volum cilíndric sòlit, totalment cobert per finestres vidriades quadrades i chicotetes que li donen un aspecte que recorda a un rulero, com ho caricaturizaron alguns dibuixants.
Es va alçar sobre un terreny en ubicació privilegiada, en una zona que encara no estava desenrollada en altura, i que en els anys següents va créixer en la construcció del Hotel Emperador i vàries torres de vivenda i oficines.
Gràcies a la seua altura, l'edifici en perímetro lliure va ocupar solament una chicoteta part del terreny, que posseïx 70 metros de front sobre cada una de les artèries vials i una pendent que acompanya la baixada de l'Avinguda 9 de Juliol, a on després es construiria el pont de l'Autopista Arturo O. Illia.
La frontera consistix en l'estructura de formigó opac (encara que en un primer moment es va barallar l'utilisació d'un mur cortina vidriado per a la mateixa), molejat en estructures metàliques que varen deixar buñas horisontals i verticals, en vidres quadrats de 2 metros de costat, que descollen del pla de la frontera.
El pòrtic d'accés va ser revestit en granit, i du a un gran hall principal de 10 metros d'altura en pisos de lajas de Sant Luis, parets revestides en faixes radials de marbre blanc i paràmetros de travertino, després del com comença el primer nivell d'oficines. Del hall s'accedix a dos paliers que duen als 8 ascensors computarizados en bateria. En total són 27 pisos destinats a oficines, en el núcleu de servicis (ascensors, escala) ubicat en el centre i la planta útil en el perímetro.
Els nivells de l'edifici estan distribuïts de la següent manera: tres subsol de cocheres i sals de màquines, la transició de planta baixa i dos pisos que acompanyen al hall de triple altura i 29 pisos alts, sent els últims destinats a tanc d'aigua i sala de màquines.
Vore també
Referències
- ↑ El “edifici rulero” de Buenos Aires [1] archivat en Wayback Machine. El Archivoscopio, 9.05.13
- ↑ El rulero en dos històries: de les peluqueries a un edifici icònic clarin. com, 23/12/13
- Este artícul conté una traducció derivada de «Torre Prourban» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.