Topografia corneal

Topografia corneal

La topografia corneal, també coneguda com fotoqueratoscopía o videoqueratografía, és una tècnica no-invasiva meja d'imàgens para mapear la curvatura de la superfície de la còrnea, l'estructura exterior de l'ull. La còrnea és normalment responsable d'un 70% del poder refractivo dels ulls, la seua topografia és d'importància crítica en determinar la calitat de visió i la salut corneal.

El mapa tridimensional és per tant una ajuda valiosa per a l'examen del oftalmólogo i del optometrista i pot assistir en la diagnosis i tractament d'un número de condicions; en planejar cirugia de catarata i lent intraocular (IOL) implantació (pla o tórico IOLs); en planejar cirugia refractiva com LASIK, evaluant els seus resultats; i en evaluar l'ajust de lents de contacte. Un desenroll de la queratoscopía, la topografia corneal estén la gama de mida dels quatre punts uns quants milímetros a banda de lo ya oferit per la queratometría en una malla de mils de punts cobrint la còrnea sancera. El procediment es porta a terme en segons i és completament indolor.

Operació

El pacient se senta de front a un bol que conté un patró allumenat, més generalment una série d'anells concèntrics. El patró està centrat en la superfície anterior de la còrnea del pacient i reflectix arrere cap a una cambra digital en el centre del bol. La topología de la còrnea està revelada per la forma presa pel patró reflectit. Un ordenador proporciona l'anàlisis necessari, típicament determinant la posició i altura de varis punts de millers a través de la còrnea. El mapa topogràfic pot ser representat en un número de formats gràfics, com un mapa sagital mapa, codificant en colors l'inclinament de la curvatura segons la seua valor dióptrico.

Desenroll

Un topógrafo Medmont E300

La topografia corneal deu la seua existència al oftalmólogo portugués Antonio Plácido, quí en 1880, va vore un disc pintat (el disc de Plácido) de diferents anells alterns blancs i negres reflectits en la còrnea. Els anells varen mostrar com llínees de contorn proyectades en el film de llàgrima corneal. Javal L., un pioner en eixe camp en els 1880s va incorporar els anells en el seu oftalmómetro i va montar un ocular aumentant l'image de l'ull. Va propondre que l'image tindria que ser fotografiada o ser diagramada representant un anàlisis de l'image.

En 1896, Allvar Gullstrand va incorporar el disc en el seu oftalmoscopi, examinant fotografies de la còrnea via un microscopi i era capaç de calcular manualment la curvatura per mig d'un algoritme numèric. Gullstrand va reconéixer el potencial de la tècnica i va comentar que a pesar de la seua laboriosidad podria "donar una exactitut resultant que anteriorment no podria ser obtingut en qualsevol atra manera". El camp pla del disc de Plácido va reduir l'exactitut de la perifèria corneal i en els 1950s l'empresa Wesley-Jessen va usar un bol curvat per a reduir els defectes de camp. La curvatura de la còrnea podria ser determinada per comparació de fotografies dels anells contra imàgens estandardisades.

En la década de 1980, les fotografies de les imàgens proyectades es digitalisaven a mà i després s'analisaven per computadora. L'automatisació del procés va seguir pronte en l'image capturada per una cambra digital i passava directament a una computadora. En els 1990s, els sistemes es varen posar a disposició comercialment per varis proveïdors. El primer sistema totalment automàtic va ser el Sistema de Modelació Corneal (CMS-1) desenrollat per Computed Anatomy, Inc. en la ciutat de Nova York, baixe la direcció de Martin Gersten i un grup de cirugians en el New York Eye and Ear Infirmary. El preu dels primers instruments va ser inicialment molt alt ($ 75.000), llimitant en gran mida el seu us als establiments d'investigació. No obstant, els preus varen caure substancialment en el temps, duent topografia de la còrnea a presuposts de clíniques més chicotetes i aumentant el número de pacients que podien ser examinats.