Tonicalización
Dins d'una composició de música tonal, la tonicización o tonicalización (de l'anglés "tonicalization" [1]) és el tractament d'un grau diferent a la tònica, com una tònica temporal. Açò significa que dit grau fa les voltes de tònica per un periodo de temps.
Una peça de música tonal té, com el seu nom ho indica, una determinada tonalitat. Esta tonalitat està determinada pel primer grau (I), o concorde de tònica. Dins de la tonalitat, també es troba el concorde dominant (V), que l'oyent considera que resol a la tònica (I), i que actua com la contraposició - o eix gravitatorio opost - d'esta. Per eixemple: en la tonalitat de Do major, la tònica (I) és el concorde de Do major, i el concorde dominant (V), és Sol major, que resol a Do major (I). La successió dominant-tònica determina aixina la tonalitat d'una manera contundent, pel bot entre les notes fonamentals dels concordes (sol-do) i la resolució de les notes que ho componen.[2]
Ara be: cada grau de l'escala té una tendència a alcançar el valor de tònica (I) para sí mateixa. Si el compositor cedix a l'impuls d'un determinat grau de l'escala de prendre el paper de tònica, està fent una tonicalización, i eixe concorde es coneix com a concorde tonicalizado [1]. La tonicalización es conseguix anteponent-li a dit concorde el respectiu concorde dominant, o de sèptima dominant, que resol a ell.
Per eixemple: per a tonicalizar el concorde de Sol major, se li pot antepondre el concorde de Re major sèptima, que és la seua sèptima dominant. Estos concordes que són dominants o sèptimes dominants del concorde tonicalizado, es coneixen com dominants secundàries.
Dominants secundàries
[editar | editar còdic]Els concordes aptes per a ser concordes de tònica temporalment són aquells que partixen d'una tríade major o menor. Açò significa que les tríades aumentades i disminuïdes no poden funcionar com a tòniques, en la qual cosa no poden ser tonicizadas.
Els graus susceptibles de ser tonicizados són:
- En una tonalitat major: II, III, IV, V i VI.
- En una tonalitat menor: bIII, IV, V, bVI i bVII.
En conseqüència, per a generar eixa relació dominant-tònica, podrà considerar-se a qualsevol d'eixos graus secundaris com a tònica momentànea, anteponent-li el seu propi concorde de dominant. A este concorde se li crida dominant secundari.[2]
Procediment
[editar | editar còdic]És possible que l'orige d'este procediment tinga que vore en l'ampliació del procés cadencial. Per eixemple, ya en el XVII es podia vore l'alteració cromàtica d'una melodia, per a emfatisar un grau secundari de l'escala. D'eixa manera, harmonisar eixe passage melòdic donaria com a resultat considerar eixe si natural com a part d'un Sol Major, que és el dominant secundari de Do.
Pero els dominants secundaris no solament tenen valor funcional, sino que també són un recurs important de color harmònic. Els compositors de el XVIII i XIX es varen interessar en les ventages expressives de les noves notes que es podien incloure de forma llògica en la tonalitat. El vocabulari harmònic es va enriquir en gran mida per l'introducció d'estos concordes.[2]
Totes les formes i variacions en les que semblen els dominants principal, aixina com els principis de resolució de la cadència V-I, poden aparéixer i amprar també en els dominants secundaris i en totes les seues aplicacions.[2]
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1977) Atles de la música, München: Deutscher Taschenbuch Verlag GmbH & Co.. ISBN 84-206-6999-7.
- Diether de la Motte (1975). Barenreiter-Verlag Kassel (ed.). Harmonia, Idea Books, S.A.. ISBN 84-8236-105-8.
- John Stainer (1876). A Theory of Harmony, USA: Cambridge University Press. ISBN 978-1-108-00187-8.
- (1997) W. W. Norton & Company, Inc. (ed.). Harmonic Practice in Tonal Music, Akal, S.A.. ISBN 978-84-460-2516-0.
- Sergio Fulqueris (2015). Harmonia Aplicada a la Guitarra, Sergio Fulqueris. ISBN 978-84-606-7755-0.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tonicalización» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.