Anar al contingut

Tires dominicals

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Dominical de Krazy Kat de 1922.

Les tires dominicals (en anglés: Sunday page, Sunday strip o Sunday funnies) es referixen a una secció de tires còmiques que s'inclou en la majoria de periòdics occidentals, casi sempre en color.[1] És un format de publicació de tires còmiques que va aparéixer en els suplements dominicals ilustrats de la prensa nortamericana a finals de la década de 1890.

Les primeres tires còmiques de periòdics varen aparéixer en els EE. UU. a fins de el XIX, estretament relacionades en l'invenció de la prensa en color.[2] The little bears de Jimmy Swinnerton va introduir l'art seqüencial i personages recurrents en el San Francisco Examiner de propietat de William Randolph Hearst. En els Estats Units, la popularitat de les tires còmiques en color va sorgir de la guerra entre periòdics entre Hearst i Joseph Pulitzer. Alguns periòdics, com Grit, publicaven tires dominicals en blanc i negre, i uns atres (principalment en Canadà) imprimien tals tires els dissabtes.

Els temes i gèneros han variat des de tires d'aventures, detectivescas i humorístiques fins a tires dramàtiques en situacions telenovelescas, tals com Mary Worth. Una tira de continuïtat ampra una narrativa en una història en curs. Unes atres tires oferixen gags complets en un sol episodi, per eixemple Little Iodine o Mutt and Jeff. Les tires dominicals es contrasten en les tires còmiques diàries, que són publicades de dilluns a dissabte i usualment en blanc i negre. Moltes tires còmiques apareixen tant diàriament com els dumenges, en alguns casos, com el de Little Orphan Annie, contant la mateixa història en les tires diàries i dominicals, mentres que en atres casos, com The Phantom o Calvin i Hobbes, contant una història en el diari i una atra història diferent en la tira dominical. Algunes tires, com Príncip Valent, apareixen solament els dumenges. Unes atres, com Rip Kirby, són solament tires diàries i mai han aparegut els dumenges. En alguns casos, tals com Buz Sawyer, la tira dominical és una série derivada, centrant-se en personages diferents als de la tira diària.

Tires populars

Famoses tires dominicals de pàgina completa inclouen Alley Oop, Blondie, Bringing Up Father, Buck Rogers, Flash Gordon i Popeye. Estos clàssics han trobat una nova llar en llibres de colecció en els últims anys. Per una atra part, numeroses tires dominicals tals com Specs de Bob Gustafson o The Captain's Gig de Virgil Partch estan casi completament en l'oblit en l'actualitat, a banda d'una breu exhibició en el lloc web Stripper's Guide que és liderat per l'historiador de còmics Allan Holtz.

Molts dels principals caricaturistes també dibuixaven una tira secundària (en anglés, topper) que acompanyava per damunt o per davall al seu tira principal, pràctica que va començar a desaparéixer a finals de la década de 1930. Holtz comenta: «Escoltaran vostés als historiadors dir que la tira topper va ser víctima de l'escassea de paper de la Segona Guerra Mundial. No els creen ni una paraula: són els anuncis publicitaris els que varen acabar en les tires de pàgina completa i els que varen acabar en els topper. La Segona Guerra Mundial solament exacerbó una situació que ya era mala».[3]

Paper de la prensa en color

Una volta que l'editor del Chicago Inter-Ocean va vore la primera prensa en color en París en les oficines de Li Petit Journal, va decidir posar a operar la seua pròpia prensa en color a finals de 1892.[4] En el New York Recorder, George Turner va fer que lq R. Hoe & Co. li dissenyara una prensa en color, i el periòdic va publicar la primera pàgina en color d'un periòdic nortamericà el 2 d'abril de 1893. Al més següent, el New York World de propietat de Pulitzer va imprimir «The Possibilities of the Broadway Cable Car» del caricaturiste Walt McDougall com una pàgina a color el 21 de maig de 1893. En 1894, Pulitzer va introduir el suplement dominical a color.

Usualment es considera que El chic groc va ser una de les primeres tires còmiques de periòdics nortamericans. No obstant, la forma d'art combinant paraules i imàgens va evolucionar gradualment i hi ha molts eixemples de proto-tires còmiques. En 1995, el president del King Features Syndicate, Joseph F. D'Angelo, va escriure:

Va ser en el New York World de Joseph Pulitzer a on el llegendari El chic groc del caricaturiste Richard Outcault va fer el seu debut en un periòdic en 1895, pero va anar el New York Journal de Hearst el que astutament va arrebatar al Chic de les pàgines rivals i ho va utilisar com a arma clau en les històriques guerres de circulació entre periòdics. El chic va liderar la càrrega en l'innovador suplement còmic American Humorist de Hearst, en el seu famós lema: «¡Huit pàgines de refulgencia polícroma iridiscent que fa que el arcoíris semble un tubo de plom!» Pulitzer contraatacó contractant a un atre artiste per a dibuixar el personage de Outcault per al World. La feroç batalla dels editors pel pilluelo calp del camisón groc va dur als transeünts a referir-se al sensacional combat periodístic a l'estil dels titulars a crits com «periodisme groc». La popularitat d'eixa expressió va contaminar als primers còmics com un entreteniment menys que elegant, pero també va deixar en clar que les «tires còmiques» s'havien convertit en un assunt sério, aparentment de la nit al matí.[5]

En 1905, va escomençar la publicació de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay en el New York Herald. Stephen Becker, en Comic Art in America, va comentar que Little Nemo in Slumberland va ser «provablement la primera tira còmica en explotar el color en propòsits purament estètics; va ser la primera en la que el diàlec, ocasionalment polisilábico, coqueteaba en l'ironia adulta».[4]

Per a 1906, els suplements semanals de historietes dominicals eren comunes, i mija dotzena d'agències de notiticias competitives distribuïen tires còmiques en els periòdics de totes les grans ciutats nortamericanes. En 1923, el The Commercial Appeal en Memphis, Tennessee, es va convertir en un dels primers en la nació en adquirir la seua pròpia estació de radi, i va anar el primer periòdic meridional en els Estats Units en publicar una secció de historietes dominicals.[6]


Durant la major part de el XX, les tires còmiques dominicals varen ser una tradició familiar, gojada cada fi de semana per adults i chiquets per igual. Varen ser llegides per millons de persones i varen donar orige a famosos personages ficticis en tires tals com Flash Gordon, Little Orphan Annie, Príncip Valent, Dick Tracy o Terry i els Pirates. En cap de les llistes de tires còmiques clàssiques estan Bringing Up Father, Gasoline Alley, Li'l Abner, Pogo, Peanuts i Smokey Stover. Alguns periòdics varen afegir les seues pròpies séries locals, com Our Own Oddities en el St. Louis Post-Dispatch. Hi havia tires educatives, tals com Heroes of American History de la King Features. Ademés de les tires còmiques, les seccions dominicals de historietes també incloïen anuncis comercials en format de historietes, tires d'un sol panel, pasatiempos, nines de paper i activitats de tallar i pegar. La tira The World Museum donava instruccions als llectors per a retallar les imàgens i ensamblarlas en un diorama, a sovint en un tema natural, com el Gran Canó o la caça de búfalos. Una pàgina sobre vagons coberts duya el titular: «Vagons coberts mostrats en un model fàcil de fer: tijeras, pegament i paper de regal són lo únic que necessita per a fer este escenari Wéstern».

Algunes estacions de ràdio nortamericanes incloïen programes matutinos dels dumenges en els que la secció de historietes dominicals era llegida en veu alta, lo que permetia als llectors seguir l'acció en els panels mentres escoltaven el diàlec. De manera més notòria, el 8 de juliol de 1945, durant una folga de repartidors de periòdics en Nova York, l'alcalde de la ciutat, Fiorello H. La Guàrdia, va llegir tires còmiques per ràdio.

Vore també

Referències