Tesorillo de Bormujos

El tesorillo de Bormujos és un conjunt de monedes islàmiques d'época califal trobat en el terme municipal de Bormujos, en la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Està format per onze dírhems d'argent falcats durant el Califato omeya del-Ándalus, entre els anys 317 i 353 del hègira (929–965 d. C.).

Localisació

El tesorillo va ser trobat en la finca coneguda com Valencinilla del Clot, situada en el terme municipal de Bormujos, en la província de Sevilla, dins de la comarca històrica del Aljarafe sevillà. L'enclavament es localisa en una zona de suau relleu, caracterisada per lomas i cerros de baixa altura, tradicionalment dedicada a l'explotació agrícola, especialment al cultiu de l'olivera.

La finca es troba en un espai de transició entre els actuals municipis de Bormujos i Bollullos de la Mitación, en un àrea que històricament ha concentrat assentaments rurals dispersos des d'época antiga. La posició de l'enclavament, pròxim a Sevilla i a les principals vies naturals de comunicació del Aljarafe, va favorir la seua integració en els circuits econòmics i agrícoles del territori durant época islàmica.

En l'entorn immediat de Valencinilla del Clot s'han documentat restants arqueològics de diversa naturalea, entre ells estructures constructives, materials ceràmics i sepultures, que apunten a l'existència d'un assentament rural estable, possiblement una alquería o núcleu agrícola dependent de la capital sevillana. Encara que no es dispon de senyes estratigráficos precisos sobre el context de la troballa, la seua localisació coincidix en un àrea d'interés arqueològic reconegut.

Descripció

El tesorillo de Bormujos està compost per onze dírhems d'argent d'época califal, falcats conforme al patró monetari oficial del Califato omeya de Còrdova. Es tracta de moneda fraccionaria de circulació comuna en al-Ándalus durant el X, utilisada principalment en transaccions comercials i pagaments quotidians.

Del total de monedes conservades, nou corresponen al regnat de ‘Abd al-Raḥmān III al-Nāṣanar (912–961) i dos al d'al-Ḥakam II al-Mustanṣanar (961–976). Les emissions procedixen de les cecas d'al-Ándalus i Madīnat al-Zahrā’, en clar predomini d'esta última, lo que reflectix l'importància de la ceca califal en la distribució monetària del periodo.

Les monedes presenten l'esquema epigràfic característic del dírhem andalusí califal, en inscripcions en escritura cúfica dispostes en camps concèntrics. En elles s'inclouen la šahādona o professió de fe islàmica, el nom del califa, la ceca d'acunyament i l'any expressat segons el calendari del hègira. Aixina mateix, vàries peces conserven el nom del prefecto de ceca, element d'interés per a l'estudi de l'administració monetària omeya.

Des del punt de vista físic, el conjunt mostra un estat de conservació heterogéneu. Vàries monedes presenten desgast alvançat, vores retallades, fragmentació o perforació, pràctiques habituals en el numerari en circulació i associades tant a l'ajust de pes com a usos secundaris. Estes alteracions indiquen una circulació prolongada de les peces abans de la seua ocultamiento.

No s'ha documentat la presència de moneda de procedència norteafricano ni d'atres emissions no oficials, lo que reforça l'interpretació del tesorillo com un conjunt format a partir de numerari califal de curs llegal, en us dins dels circuits econòmics de l'entorn rural sevillà.