Terremots de Lima i Callao de 1687
Els Terremots de Lima i Callao de 1687 varen ser dos moviments telúrics de tipo doblet ocorreguts el 20 d'octubre de 1687 i que varen assolar tota la costa central del Perú, entre Chancay i Pisco. Varen ser dos sismes de gran intensitat: el primer es va produir a les 4:15 del matí, i el segon a les 5:30 aproximadament, al que va seguir un maremoto que va arrasar el port del Callao i atres localitats costeres.[1] Governava llavors en el Perú el virrey Melchor de Navarra i Rocafull, Duc de la Palata.
Este doble sisme és considerat com el tercer de major intensitat ocorregut en Llima, despuix del Terremot de 1746 i el Terremot de 1940.
Antecedents
[editar | editar còdic]El dia 30 de giner de 1687 es va sentir en Lima una tremolació de regular intensitat. Dos mesos despuix, un atre sisme prou recio va sacsar la capital del Virreinato, en la mijanit del 31 de març a 1º d'abril. A este li varen seguir els de el 8, 9, 13 i 16 del mateix més d'abril, que encara que varen ser de menor intensitat, per la seua alarmant repetició són considerats heralts tràgics del violent terremot del 20 d'octubre d'eixe any.[2][3]
El doble terremot
[editar | editar còdic]El 20 d'octubre de 1687, a les 4 i 15 de la matinada, quan els pobladors de Lima estaven sumits en el somi, va escomençar el sisme que va tindre una duració prou prolongada, d'un minut i 33 segons. La crònica històrica afirma que alguns novicios jesuïtas varen resar junts a crit pausado, durant tot el temps que va durar el sisme, la major part de la lletania lauretana.[3][4]
El pànic es va apoderar de tots. El terrible sacudón va desarticular els edificis i torres de la ciutat. Les campanes de les iglésies tocaven per sí soles i la tamborinada era molt gran. Es varen obrir clavills en el sol. La gent es va bolcar a carrers, places i plazuela. Se sentien gemec i oracions en veu alta, demanant perdó a Deu i invocant la seua misericòrdia. Passat el prolongadísimo sacudón, la població va començar a reaccionar. Els més serens es varen dedicar a rescatar als ferits d'entre les enrunes. Amics i parents es buscaven uns a uns atres. El virrey Duc de la Palata va impartir órdens i la gent ya s'estava tranquilisant, quan poc despuix, a les 5 i 30 del matí, la terra va tornar a ser sacsada per un atre sisme, en major força i celeritat.[1][3]
Esta volta el pànic va ser incontrolable. Varen caure iglésies, edificis i mansions, i els clavills es varen estendre. Es va derrocar la torre de la iglésia de Sant Dumenge, matant a molta gent. Varen caure els portals de la Plaça Major. Es va desplomar el Palau de Govern, lo mateix que la Capella Major de la iglésia de Sant Agustín i es va vindre avall la volta i la travessia de la iglésia de Sant Francisco. Casi tots els edificis varen sofrir danys i va créixer el número de víctimes.[3][5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Silgado Ferro, 1978, p. 25.
- ↑ Valega, 1973, pp. 339-340.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Valega, 1973, p. 340.
- ↑ Seiner Lizárraga, 2017, pp. 344-392.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Terremotos de Lima y Callao de 1687» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.