Terremot de Lima i Callao de 1940

El terremot de Lima i Callao de 1940 es va produir el 24 de maig de 1940, a les 11:35 del matí (hora local), assolant Llima, la Província Constitucional del Callao i zona costera del departament de Lima, en Perú. Va haver també un tsunami. El sisme va ser sentit des de Guayaquil (Equador) en el nort fins a Arica (Chile) en el sur. Va produir una intensitat de VI MMI en el Carreró de Huaylas; V MMI en Trujillo, IV MMI en Paita i Piura.

Ha segut el terremot de major magnitut que va afectar a Lima en el XX i el segon des de la fundació de la ciutat, despuix del Terremot de Lima de 1746.

El sisme

Les informacions de la prensa sobre el sisme que remeció Llima aquell dia ho descriuen elocuentemente: "A eixa hora un sort rumor va anunciar l'arribada del fenomen, el que va continuar en extraordinària violència fins a sacsar les parets dels edificis. Segons més vesprada era fàcil advertir cóm les molduras, rebancs i aplicacions es desprenien de les cases per a caure en impressionant estrèpit. Al mateix temps s'alçava una polseguera, conseqüència del material arrancat de les construccions de quincha i terra" (Diari El Comerç de Lima). El núvol de pols provenia també dels penya-segats derrocats de la zona costera.^[1]

El terremot va ser considerat com un dels pijors registrats fins a eixos moments en la capital del Perú, pero va afectar més rudamente al Callao, per estar més prop a l'epicentre, sofrint el port l'embat d'un maremoto, en retir de la mar a 150 metros i tornada en ones de 3 metros d'altura que anegó totalment els molls.

Molts locals escolars varen sofrir greus danys. Degut a que el sisme va coincidir en l'hora d'eixida dels alumnes, va originar major confusió.^[2]

Conseqüències

Les zones de Lima més afectades pel sisme varen ser: el Centre de Lima, Chorrillos, a on el 80% de les vivendes varen quedar colapsades i el malecón afonat en trams, Barranc i La Molina. Es varen contabilisar 179 morts i 3500 ferits en la ciutat.

Les zones més antigues de la capital, en a on predominava com a material de construcció l'atobó i la quincha varen sofrir greus deterioració; en canvi els edificis més moderns, inclús els més alts, varen resistir el moviment. Això, perque ya des de la década de 1930 Llima havia experimentat un creiximent urbà en construccions d'edificis i vivendes que responien a les exigències de la modernitat i seguritat. En el centre de Lima els edificis antics varen quedar sériament afectats, desplomant-se molts d'ells, dies despuix. Les instalacions elèctriques, interrompudes durant el sisme, es varen recomençar després d'unes hores. Entre les construccions més importants que varen resultar afectades estaven la frontera de la Estació de Desamparats, que va deure ser apuntalada, pel seu perillós inclinament cap al sol. Aixina mateix, la iglésia de Sant Agustín, la iglésia de la Mercé i la iglésia de Sant Francisco varen sofrir resquebrajamientos en les seues parets, per lo que varen ser necessaris diversos treballs de refacción.

El Palau de Govern no va sofrir majors danys, donada la seua recent construcció. El president Manuel Prat i Ugarteche va recórrer la ciutat evaluant el desastre. Moltes persones es varen instalar i varen pernoctar en els carrers i jardins en temor a un nou moviment sísmic.

L'Estadi Víctor Manuel III (en Poble Lliure), que des de la seua inauguració en 1922 era l'únic estadi de fútbol pertanyent a un club peruà (el Circolo Sportivo Italià), no va resistir al terremot.^[3]

D'un atre costat, pels resultats d'este sisme, es va discutir la reglamentació de les futures construccions ya que les cases i solars existents en la seua majoria eren antics i insegurs.

En el Callao, el pas del terremot va ser desolador: es varen contar 100 morts, 2,000 ferits i cinc mil cases destruïdes. L'Iglésia Matriu va quedar severament danyada: una de les seues torres es va derrocar i l'atra va quedar en risc de caure. El balneari de La Punta va sofrir l'embat del maremoto pero els danys no varen ser tan quantiosos, perque les cases havien segut construïdes recentment. En el Terminal Marítim el pis es va afonar en més de 500 metros i l'aigua eixia darrere de l'edifici de la Aduana. Molts carrers es varen badar i es podia observar l'eixida de l'aigua d'mar. Pero els majors estralls es varen donar en els carrerons i cases de la gent pobra, puix casi totes varen quedar en ruïnes. Inicialment es varen distribuir carpes per a estajar als pobladors. Pero també es va senyalar: "Eixa gent no pot viure acampant per molts dies, cal donar-los estages a on s'amparen per algun temps". D'esta forma es varen iniciar en el Callao les construccions de cases per a estajar als obrers i empleats que varen sofrir les pèrdues dels seus immobles a conseqüència del terremot, lo que va ser tasca prioritària en els mesos següents.

Referències

↑ Des del Frontón, illa situada front al Callao i habilitada com a presó de presos polítics, es podien divisar les enormes columnes de pols que s'elevaven al cel, tal com ho va testimoniar el llavors jove aprista Armant Villanueva del Camp en una carta que va enviar als seus pares alguns dia despuix:
“Des d'ací vàrem vore un espectàcul que no és per a ser descrit. Una immensa cortina de pols pujant des del llitoral fins a lo alt, cortina que durant algun temps nos va ocultar de la costa. Al principi vàrem creure que solament es tractava de solsides de barrancs. Pero despuix, els barrancs anaven reapareixent en alguns sectors. Llavors nos vàrem donar conte que enormes columnes de pols s'elevaven del Callao, Lima, Barranc i Chorrillos. Per a nosatres era una magnífica visió de conjunt que comprenia des de la Punta fins al Morro Solar.”. (Carta reproduïda en: La Gran Persecució. Per Armant Villanueva i Guillermo Thorndike. Lima, 2004. ISBN 9972-924 9-1-2 pág. 185).
↑ L'escritor Juliol Ramón Ribeyro, qui per llavors tenia 10 anys i cursava la primària en un colege religiós de Miraflores, ha narrat en el seu conte “Maig 1940” les incidències que li va tocar viure en aquell memorable dia:
“Els primariosos eixíem del colege en quatre files, corresponents a diferents barris de Miraflores. Per seguritat i disciplina un germà acompanyava a cada fila durant un trecho. La nostra fila, la d'els qui vivien en Santa Creu, la conduïa el germà Juan. No havíem fet més que traspassar el portón i alvançar cap a la alameda Pardo quan escoltem un soroll sort, lluntà, que semblava provindre de les profunditats de la terra, al mateix temps que les tórtolas dels ficus varen alçar el vol i varen fugir alborotadamente cap a les lomas. Alguns varen creure que es tractava d'un gran camió o aplanadora que remontava la alameda, pero cap vehícul va sorgir i al soroll es va sumar una trepidación. La vereda va escomençar a ondular, tan pronte semblava pujar com baixar, al punt que trastabillamos, puix no sabíem a quina distància devíem posar els peus. Algú va dir «se nos ve una tremolació», pero quan vàrem vore caure les teixixques de la residència Moreira i obrir-se un clavill en el seu alt sege d'atobó no nos va quedar dubte que es tractava d'un terremot. La nostra fila es disgregó despavorida i abans que ningú el germà Juan, remangando la seua sotana, va eixir disparat cap al colege. Alguns alumnes varen fugir rumbo al parc i nosatres cap a la alameda Pardo, per a on dònes passaven donant de crits en els braços en alt. El soroll subterràneu va cessar, pero la trepidación va ser en aument, la pista fluïa com si anara líquida, la frontera del celler Romà es va tambalejar, la seua gran vitrina es va fer trizas, dos índies de pollera varen caure de genolls i clamaven al cel donant-se colps en el pit, un núvol de pols va aplegar dels penya-segats i va omplir els nostres ulls de terra, el mur d'un rancho es va vindre avall, branques de ficus varen caure estruendosamente, mentres que automovilistes passaven fierro a fondo tocant en estridència les seues bocines…” (Juliol Ramón Ribeyro. La paraula del mut. Contes complets. Pág. 611. Fidelio Editors. Montevideo, Uruguay, 2008. ISBN 84-663-1055-9)
↑ Dotze anys despuix, en 1952 es va inaugurar el Estadi Lolo Fernández - O, en el que durant 22 anys Universitari de Deports va ser l'únic club peruà en estadi de fútbol propi. A fins de el XIX, en 1897 es va inaugurar el Estadi Guadalupe, el primer, i durant 16 anys, únic estadi de fútbol d'un club peruà, el Unió Cricket, que va deixar d'existir en 1913 (i sobre el seu estadi es construiria el Estadi Nacional del Perú).

Este artícul conté una traducció derivada de «Terremoto de Lima y Callao de 1940» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Des del Frontón, illa situada front al Callao i habilitada com a presó de presos polítics, es podien divisar les enormes columnes de pols que s'elevaven al cel, tal com ho va testimoniar el llavors jove aprista Armant Villanueva del Camp en una carta que va enviar als seus pares alguns dia despuix:
“Des d'ací vàrem vore un espectàcul que no és per a ser descrit. Una immensa cortina de pols pujant des del llitoral fins a lo alt, cortina que durant algun temps nos va ocultar de la costa. Al principi vàrem creure que solament es tractava de solsides de barrancs. Pero despuix, els barrancs anaven reapareixent en alguns sectors. Llavors nos vàrem donar conte que enormes columnes de pols s'elevaven del Callao, Lima, Barranc i Chorrillos. Per a nosatres era una magnífica visió de conjunt que comprenia des de la Punta fins al Morro Solar.”. (Carta reproduïda en: La Gran Persecució. Per Armant Villanueva i Guillermo Thorndike. Lima, 2004. ISBN 9972-924 9-1-2 pág. 185).

[2] L'escritor Juliol Ramón Ribeyro, qui per llavors tenia 10 anys i cursava la primària en un colege religiós de Miraflores, ha narrat en el seu conte “Maig 1940” les incidències que li va tocar viure en aquell memorable dia:
“Els primariosos eixíem del colege en quatre files, corresponents a diferents barris de Miraflores. Per seguritat i disciplina un germà acompanyava a cada fila durant un trecho. La nostra fila, la d'els qui vivien en Santa Creu, la conduïa el germà Juan. No havíem fet més que traspassar el portón i alvançar cap a la alameda Pardo quan escoltem un soroll sort, lluntà, que semblava provindre de les profunditats de la terra, al mateix temps que les tórtolas dels ficus varen alçar el vol i varen fugir alborotadamente cap a les lomas. Alguns varen creure que es tractava d'un gran camió o aplanadora que remontava la alameda, pero cap vehícul va sorgir i al soroll es va sumar una trepidación. La vereda va escomençar a ondular, tan pronte semblava pujar com baixar, al punt que trastabillamos, puix no sabíem a quina distància devíem posar els peus. Algú va dir «se nos ve una tremolació», pero quan vàrem vore caure les teixixques de la residència Moreira i obrir-se un clavill en el seu alt sege d'atobó no nos va quedar dubte que es tractava d'un terremot. La nostra fila es disgregó despavorida i abans que ningú el germà Juan, remangando la seua sotana, va eixir disparat cap al colege. Alguns alumnes varen fugir rumbo al parc i nosatres cap a la alameda Pardo, per a on dònes passaven donant de crits en els braços en alt. El soroll subterràneu va cessar, pero la trepidación va ser en aument, la pista fluïa com si anara líquida, la frontera del celler Romà es va tambalejar, la seua gran vitrina es va fer trizas, dos índies de pollera varen caure de genolls i clamaven al cel donant-se colps en el pit, un núvol de pols va aplegar dels penya-segats i va omplir els nostres ulls de terra, el mur d'un rancho es va vindre avall, branques de ficus varen caure estruendosamente, mentres que automovilistes passaven fierro a fondo tocant en estridència les seues bocines…” (Juliol Ramón Ribeyro. La paraula del mut. Contes complets. Pág. 611. Fidelio Editors. Montevideo, Uruguay, 2008. ISBN 84-663-1055-9)

[3] Dotze anys despuix, en 1952 es va inaugurar el Estadi Lolo Fernández - O, en el que durant 22 anys Universitari de Deports va ser l'únic club peruà en estadi de fútbol propi. A fins de el XIX, en 1897 es va inaugurar el Estadi Guadalupe, el primer, i durant 16 anys, únic estadi de fútbol d'un club peruà, el Unió Cricket, que va deixar d'existir en 1913 (i sobre el seu estadi es construiria el Estadi Nacional del Perú).

[1]

[2]

[3]