Teoria i pràctica en la Grècia Antiga

La relació entre teoria i pràctica durant el periodo de la Grècia antiga va travessar moments que van des de l'exaltació del treball manual fins al seu posterior descens a una jerarquia inferior que la ciència teòrica. Dits moments es poden diferenciar en una delimitació més o menys clara.

Primera etapa

El primer moment s'observa en l'etapa dels filòsofs presocráticos. Per lo que sabem a través de fonts de segona mà, com per eixemple els texts d'Aristóteles, la principal preocupació dels presocráticos (Tals de Mileto, Anaxímenes, Empédocles i uns atres) era la busca de les causes primeres, eminentment materials. També els va haver com els pitagórico, els qui es varen acostar a la metafísica. Varen buscar les causes primeres immaterials, i varen sostindre que estes eren els números. No obstant, no sembla que els presocráticos hagen ensajat alguna classificació de sabers. En esta etapa els filòsofs i pensadors aparentment anteponien el concepte de tècnica al de ciència, i creïen que esta era impossible sense l'atra. L'experiència s'obtenia a través del treball manual. Els més grans personages intelectuals per a la Grècia clàssica, el tradicional grup dels sèt sabio, eren admirats no solament pels seus coneiximents teòrics sino també pels pràctics, ya que se'ls atribuïen varis invents importants. Anaxágoras va atribuir la superioritat del home sobre l'animal a la mà d'aquell, la qual possibilita el desenroll de la tècnica, i per això, de la ciència.

Segona etapa

El segon moment es pot distinguir a partir de l'aparició de Platón i Aristóteles. Esta es dona en el context de l'ascens i caiguda de l'efímer Imperi Ateniense i els començos del periodo helenístico.

En eixe llavors la societat es trobava dividida, a grans traces, entre “ciutadans” i “esclaus”. La classe dels ciutadans era una classe ociosa, mentres que els esclaus realisaven el treball manual. Platón aparentment és el primer en antepondre la ciència a la tècnica, a diferència dels presocráticos, pero manté la seua interrelació. Per a ell existien dos móns, el sensible i el de les idees, i l'ideal del filòsof era accedir a este últim. Com el treballador manual deu obtindre primer la “idea” abans de realisar el “objecte”, tal com es veu en l'eixemple del carpintero i la llançadora en Crátilo, i la ciència està més prop de l'obtenció d'idees que la tècnica, conclou que aquella es troba més elevada que esta. Per lo tant, la ciència correspondria al coneiximent del món de les idees i la tècnica al del món sensible.

Aristóteles sembla marcar la ruptura definitiva entre ciència i tècnica. Per a ell, les “idees” no estan en cap costat, només emanen de l'inteligència humana, i després la mà li permet posar-les en pràctica. És dir, al contrari que Anaxágoras, el home posseïx mà perque primer té inteligència. Per lo tant, és factible que un home pense algun objecte, per eixemple la llançadora, i que després li indique a un atre cóm construir-la. Este últim home no servix més que com a instrument, i pot ser perfectament un esclau, i no té que saber el “per qué” de lo que fa, sino només el “cóm”. Aristóteles va organisar als sabers en una jerarquia que trobava en la seua base a les tasques manuals, de caràcter sensible, després a l'experiència, i en el cim al saber, a la qual considera “la ciència sobre certs principis i causes”. En el nivell de la sensibilitat només es coneix el fet, per eixemple que el fòc crema, pero no el per qué. L'experiència és la memòria d'una acumulació de fets, i el saber és la reflexió sobre l'experiència, que nos permetria alcançar el coneiximent de les causes, per eixemple per qué el fòc crema.

La divisió social en dos grans classes semblava afectar a tot lo que es considerava cognoscible. I l'univers aristotèlic també es dividia en dos: el món sublunar, corruptible, compost pels quatre elements de Empédocles; i el supralunar, a on les esferes celests compostes d'éter eren incorruptibles i es movien armoniosament en círculs. L'orde del Univers era immutable i els elements tendien a moure's cap als seus llocs naturals. Pensava que l'orde social devia ser similar.