Teoria dels colors

Teoria dels colors

Teoria dels colors (títul original en alemà: Zur Farbenlehre) és un llibre escrit per Johann Wolfgang von Goethe en 1810. Conté algunes de les primeres i més precises descripcions de les ombres coloreadas, la refracció, l'acromatisme i el hipercromatismo.

Contingut

Espectre lluminós segons la teoria de Goethe. Quan un fes de llum està rodejat d'obscuritat, trobem tons groc-rojosos en la part superior, i blava-violáceos en la part inferior. L'espectre en el vert en el centre apareix solament quan les vores violáceos se superponen a la part roja-groga.

Quan un fes d'obscuritat està rodejat de llum, trobem tons blau-violáceos en la vora superior, i groc-rojosos en l'inferior. Quan les vores es solapan, apareix el magenta en el centre.

Molts filòsofs i físics, entre els que es troben Schopenhauer, Werner Heisenberg, Ludwig Wittgenstein i Hermann von Helmholtz varen quedar fascinats per la teoria de Goethe. Mitchell Feigenbaum estava convençut de que Goethe estava en lo cert. La seua influència es va estendre al món de l'art, en especial a l'obra de J. M. W. Turner. Turner la va estudiar i va fer referència a la teoria en els títuls de moltes de les seues obres (Bockemuhl, 1991).

Goethe va considerar que la seua pròpia teoria era una explicació més general, i que les observacions d'Isaac Newton eren casos especials dins de la seua teoria. L'obra de Goethe no va rebre molta acceptació entre la comunitat física de l'época i normalment no es tracta en els treballs moderns d'història de la ciència. No obstant, els físics han acceptat que cal distinguir entre l'espectre òptic, tal i com ho va observar Newton, i el fenomen de la percepció humana. Els descobriments sobre el modo en el que el cervell interpreta els colors, per eixemple la constància de color i la teoria retinex d'Edwin Land tenen moltes similituts en la teoria de Goethe—particularment el seu émfasis en la lluentor i el contrast com a factors determinants de la percepció del color.

Quan l'ull veu un color s'excita immediatament, i esta és la seua naturalea, espontànea i de necessitat, produir una atra en la que el color original comprén l'escala cromàtica sancera. Un únic color excita, per mig d'una sensació específica, la tendència a l'universalitat. En açò residix la llei fonamental de tota harmonia dels colors...

Goethe, Teoria dels colors, p. 317

Teoria dels colors no només trenca radicalment en les teories òptiques newtonianas del seu temps, sino també en tota la metodologia de l'ilustració concernent al reduccionisme científic. Encara que la teoria no va ser ben rebuda pels científics, Goethe—considerat una de les figures intelectuals més importants de l'Europa moderna— va concloure que la seua teoria del color era el seu major guany. Teorizadores holísticos i científics com Rupert Sheldrake encara nomenen la Teoria dels colors com un eixemple inspirador de la ciència holística. En l'introducció del llibre destaca la filosofia de la ciència única de Goethe.

En giner de 2017, l'escritor i periodiste bolivià Ignacio Vora de Rada va publicar en el periòdic El Diari un breu estudi en dos parts de la Teoria dels colors directament de la versió alemana de l'obra.