Teoria de l'Estratègia (Chamberlain)
La Teoria de l'estratègia de Geoffrey P. Chamberlain[1] va ser publicada per primera volta en 2010. La teoria es basa en l'obra d'Alfred D. Chandler, Jr,[2] Kenneth R. Andrews,[3] Henry Mintzberg[4] i James Brian Quinn,[5] pero és més específica i intenta cobrir les principals àrees que no aborda.
Factors
Chamberlain analisa una estratègia construïda per mig d'un tractament com una combinació de quatre factors.
Factor 1. Quina estratègia és.
La teoria introduïx una interpretació específica i coherent de la construcció d'una estratègia. Chamberlain argumenta que no és possible analisar o comparar estratègies si no podem descriure i categorizar clarament lo que estem veent. El factor 1 es resumix en sèt proposicions:
- Proposició 1: l'estratègia opera en un domini delimitat (és dir, separat dels dominis de política, tàctic i operacional).
- Proposició 2: una estratègia té un enfocament únic i coherent.
- Proposició 3: una estratègia consistix en una direcció bàsica i una ruta àmplia.
- Proposició 4: una estratègia pot ser deconstruida en elements.
- Proposició 5: cada u dels components individuals del camí ampli d'una estratègia (és dir, cada u de les seues espentes essencials) és un únic concepte coherent que aborda directament l'entrega de la direcció bàsica.
- Proposició 6: els espentes essencials d'una estratègia impliquen cada u un canal d'influència específic.
- Proposició 7: els elements constitutius d'una estratègia es formen delliberada o emergentemente.
Factor 2. Les forces que donen forma a l'estratègia.
La teoria de Chamberlain establix que l'estratègia d'una entitat és el resultat de l'interacció d'una varietat de forces dins i al voltant de l'entitat, en el biaix cognitiu de l'estratega. Eixes forces es dividixen arbitrariamente en tres àmplies categories: internes, externes i accionistes.
La seua teoria del biaix cognitiu aplica dos teories sicològiques experimentades (la teoria de "adaptació-innovació" de Michael Kirton[6] i la teoria d'Eduard Spranger de que hi ha sis tipos d'émfasis cognitiu[7]) per a identificar dotze tipos d'estrategues.
Chamberlain argumenta que solament sis d'estos tipos poden tindre èxit com a estrategues, i descriu eixos sis, als que crida Operadors, Eixecutius, Administradors, Mamprenedors, Pioners i Visionaris.
Factor 3. Els processos que formen l'estratègia.
Chamberlain afirma que els seus Factors 1 i 2 especifiquen implícitament els diversos processos que poden estar involucrats en la formació de l'estratègia. Els explica i mostra cóm es relacionen entre sí en presentar un gràfic de procés seqüencial simple que distinguix entre estratègia delliberada i emergent en cada pas. Afirma que este aspecte de la seua teoria oferix una solució a una vella disputa en la lliteratura de gestió sobre les diferències tècniques i pràctiques entre la formació d'estratègia delliberada i emergent.[8][9]
Factor 4. Els mecanismes pels quals l'estratègia pot tindre efecte.
Com es va explicar anteriorment, el Factor 1 dividix l'entorn de qualsevol entitat en tres categories. En la seua discussió del Factor 4, Chamberlain dividix les formes en que cada una d'eixes àrees ambientals pot ser influenciada, en dos tipos.
El primer tipo, l'enfocament racional, consistix en solament considerar forces econòmiques estàndar, com ho descriuen, per eixemple, Adam Smith, Joseph Schumpeter i Michael Porter.[10]
El segon tipo de tècnica d'influència, l'enfocament social, considera combinacions de forces econòmiques i sicològiques, incloses, per eixemple, les descrites per Herbert A. Simon,[11] Hillman i Hitt,[12] i Pfeffer i Salancik.[13]
La combinació de les tres àrees ambientals en les dos tècniques d'influència crea sis categories de tècniques que les estratègies poden amprar per a conseguir els efectes desijats. Chamberlain crida a estes categories "canals d'influència" (vore la Proposició 6 dalt, el Factor 1), i afirma que un estratega competent pot usar els sis. Sosté que un estratega que solament considera un canal d'influència -per eixemple, el canal racional extern, del que depenen les teories de Porter- està atrapat en un paradigma.
Usos
Chamberlain afirma que la seua teoria s'aplica a l'estratègia de qualsevol organisació, qualsevol que siga el tipo o tamany de l'organisació: comercial, militar, religiosa, sense fins de lucre, sindicat, club social, branca administrativa o política del govern, o inclús persones individuals.
Referències
- ↑ Chamberlain, Geoffrey Pablo, 2010, La Comprensió De l'Estratègia, CreateSpace, Charleston.
- ↑ Chandler, Alfred Dupont, Jr., 1962, Estratègia i estructura: els Capítuls en l'història de l'empresa industrial, MIT Press, Cambridge.
- ↑ Andrews, Kenneth Richmond, 1971, El concepte d'estratègia corporativa, el Dow Jones Irwin, Homewood.
- ↑ Mintzberg, Henry, 1978, Patrons en la formació de l'estratègia,' Gestió de la Ciència, vol. 24, no. 9, pp 934-948.
- ↑ Quinn, James Brian, 1980, Estratègies per al canvi: la Llògica de desenroll, Irwin, Homewood.
- ↑ Kirton, Michael J., 1976, 'Adaptors and innovators: A description and measure,' Journal of Applied Psychology, vol. 61, no. 5, pp. 622-629..
- ↑ Spranger, Eduard, 1928, Types of men: The psychology and ethics of personality, Niemeyer, Trobe..
- ↑ «The design school: Reconsidering the basic premises of strategic management».Strategic Management Journal.11(3)
- 171–195.ISSN 0143-2095.doi:10.1002/smj.4250110302.Consultat el 24 d'abril de 2018.
- ↑ «Critique of Henry Mintzberg's ‘The design school: Reconsidering the basic premises of strategic management’».Strategic Management Journal.12(6)
- 449–461.ISSN 0143-2095.doi:10.1002/smj.4250120605.Consultat el 24 d'abril de 2018.
- ↑ Porter, Michael Eugene, 1980, Competitive strategy: Techniques for analyzing industries and competitors, Free Press, New York..
- ↑ Simon, Herbert Alexander, 1957, Administrative Behavior: A study of decision-making processes in administrative organizations, Macmillan, New York..
- ↑ Hillman, Amy J. and Hitt, Michael A., 1999, 'Corporate political strategy formulation: A model of approach, participation and strategy decisions,' Academy of Management Review, vol. 24, no. 4, pp. 825-842..
- ↑ Pfeffer, Jeffrey and Salancik, Gerald R., 1978, The External Control of Organizations: A Resource Dependence Perspective, Harper & Row, New York..
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría de la Estrategia (Chamberlain)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.