Orde del Temple
En l'Edat Mija els cristians que anaven en pelegrinage als Llocs Sants trobaven el major perill en l'ultim tram, el camí des del port de Jaffa a Jerusalem, terreny despoblat a on quedaven a merce dels bandolers. En l'any 1118, el cavaller francés Huc de Payens i uns atres huit cavallers, en l'intencio de fundar una orde monastica dedicada a la protecció dels pelegrins es presentaren davant del rei de Jerusalem, Baldui II, oferint-se per ad esta missió. Baldui II, sempre falt d’efectius, acceptà encantat l'oferiment i els concedí com a quarters unes mesquites que es suponien construïdes sobre l'antic Temple de Salomó, raó per la qual l'orde rebria, passant el temps, el nom de Orde del Temple, i els seus membres el de “templaris”.
En l'any1127 Huc de Payens, tornà a Europa per a consolidar l’Orde i en el Concili de Troyens, de 1128, esta fon aprovada i dotada d'uns estatuts, unes regles i la vestimenta oficial: la creu roja sobre la tunica blanca. Ampliant la funcio inicial de proteccio dels pelegrins, a partir d'ara també tindrien com a finalitat la lluita contra l'infidel, lo qual determinà la seua decisiva intervencio en les creuades i en la lluita contra els regnes musulmans de la Peninsula Iberica.
Pronte començaren a arribar donatius i almoines per part dels mecenes europeus. Encara millorà la seua situació quan el Papa Inocenci II, per mig d'una bula, en 1139 els concedí importants prerrogatives, inclosa l’exenció d’imposts.
Història[editar | editar còdic]
En els seus comences esta Orde era de caràcter humil pero, a poc a poc foren acumulant innumerables riquees i tesors que han alçat l'admiracio i el misteri a lo llarc de l’historia. De fet, es creure que l’orige d’esta Orde esta lligat a la recuperacio de l’Arca de l’Aliança que contindria valioses relíquies sagrades.
Segons certes llegendes, l’Orde dels Templaris no fon creada per a combatre als infidels i reconquistar els Sants Llocs, sino per ad assegurar la custodia d'estes una vegada rescatats. Ells hi havien de ser els primers en penetrar en el santuari subterraneu del Temple de Salomo.
L'enigma ve a la hora de plantejar-se lo que hi havia en dit santuari que tant interessava a ests Cavallers. Supostament era l'Arca de l’Aliança. A lo llarc dels temps, els Templaris alçaren impressionants castells en fermosos parages com el famós castell de Ponferrada.
Foren les enormes riquees dels Templaris les que despertaren la gonia dels sobirans i Papes, i es el desig d’apoderar-se dels bens del Temple al que es precis culpar en relacio en els primers atacs llançats contra l’Orde i les calumnies de que se serviren per a destruir-la. L’historia no dona uns atres motius a la conducta del Papa Clement V i de Felip el Fermos cap als Templaris.
Les costums dels Templaris foren també l’objecte de les acusacions. Se'ls acusà de practicar la sodomia, de renegar de Crist, de chafar i escopir sobre la creu en el rit d’iniciacio, de tindre conductes homosexuals, d’adorar a una espècie d’idol en cara de dimoni nomenat Baphomet, etc.
Quan els Templaris s'enteraren de les acusacions que s'havien cometit sobre ells, presentaren les seues queixes al Cap de l'Iglésia. El rei de França s'encarregà d'enviar cartes secretes a tots els alcaldes i senescals del districte a on se donava l'orde d'armar-se i arrestar a tots els Templaris i conducïr-los a les fortalees corresponents.
La voluntat del rei es va vore complida el 13 d'octubre de 1307. També s'ha detengut a Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'Orde.
Els Templaris estaven debilitats per les tortures, els interrogatoris i el captiveri; tant es aixina que moltes d'ells apenes se sostenien en peu. Per eixo es comprensible que uns hòmens someses en tal estat confessaren quant volgueren els seus bochins, encara seent les seues declaracions falses. Els Cavallers Templaris foren torturats d'una forma tan brutal i desapiadada que dels 138 interrogats en Paris des del 19 d'octubre al 24 de novembre, 36 falliren durant en procés. Es diu que els Templaris se disponien a traure els seus bens de França quan les arrestaren. Si pogueren salvar algu tesor, ¿a on estan en este moment amagats?
Finalment el 13 d'octubre foron encadenats front a la Sorbona on se llegiren públicament les seues acusacions. Ans de que Jacques de Molay fora cremat vi en la foguera, este llançà una "maldicio" al rei i al Papa que havien destruït el Temple i els prediu la seua mort ans d'un any, acontenyiment que es va complir en dit terme. En estos tràgics successos quedà dissolta l'Orde dels Cavallers Templaris que sempre permaneixerà rodejada de fascinants misteris.
Caiguda de l'orde del Temple[editar | editar còdic]
Per tota Europa els templaris acumulaven prestigi, influencia i possessions. Felip IV de França, el Fermos, en bancarrota permanent, codiciava estos bens. Quan un antic templari, expulsat de l'Orde, aparegue contant tota classe de calumnies sobre els seus antics companyers, Felip IV no tarda en trobar uns atres extemplaris que les recolzaren i, aprofitant-se de la debilititat de carater del Papa Clement V, consegui que este decretara l'arrest de tots els templaris. El 13 d'octubre de 1307 foren arrestats en tota França. Obtingudes confessions baix tortura, l’Orde fon dissolta en 1312 i els seus bens passaren, principalment, als hospitalaris.
En Aragó, en un principi Jaume II defengue a l'Orde, pero al poc decidí no enfrontar-se al Papa. Es convocà el concili provincial de Tarragona, el qual, en 1312, els declarà inocents, lo que no evità la seua dissolució. En el Regne de Valéncia es creà, en 1317, l'Orde de Montesa, que heretà les possessions del Temple i la missió de defendre les fronteres del Regne, i que acolli als templaris que havien sobrevixcut a les falses acusacions.
Vestimenta[editar | editar còdic]
La vestimenta dels Templaris era un mant blanc en la creu roja concedida pel Papa Eugeni III, que es reservava en exclusiva als Cavallers que feyen el vot perpetu. Els cavallers també havien de portar el cabe curt i la barba llarga i abundant; podien menjar carn tres vegades per semana, i guardar abstinència els demés.
Davall del mant i l'armadura, usaven camisa i calçonets que no podien llevar-se ni per a dormir. Ni en la seua persona ni en el cabell podien lluïr adorns d'or o argent, nomes si es tractava de almoines rebudes com tals.
Era menester del germà panyer cuidar que les robes que vestien els demés i el mateix no foren causa de censura per part dels maliciosos o envejosos. Aixina s'havia de dictaminar un tamany acort a la convivència per a cadascuna de les prendes que se'ls entregava als germans, tant les de guerra com les de pau. I estos havien de preocupar-se de ser responsables d'elles davant l'Orde i no podien donar ninguna d'eixes peces.
Per tant, la vestimenta d'un Cavaller estava formada per:
- Dos camises.
- Dos pars de calces de burel.
- Un saig.
- Dos calçons.
- Una capa.
- Una pelliça (prenda forrada de pell).
- Dos mants (uno per a l'hivern i un atre per a l'estiu).
- Un cinturó ample de cuiro.
- Dos bonets.
- Una túnica de manegues estretes.
En el camp militar, est estava compost per:
- Una cota de malles que cobria fins el cap deixant a soles el rostre descobert. Es portava baix la roba i estava constituïda per anelles d'acer molt juntes entre si. La cota de malles podia tindre més de 200.000 anelles.
- Un par de calces de ferro en els seues gamberes o plaques metàliques que protegien les cames.
- Un elm o casc de ferro de forma cilindrica que tenia plaques d'acer reblats. Tenia forats en la part frontal per a poder vore i atres més chicotets en la part inferior per a facilitar la respiracio. El seu pes oscilava entre els 7 i els 10 quilógrams.
- Guantellets que eren guants de reixeta metàlica reforçats d'escates metàliques en l'envés de la ma i els dits.
El Temple en el Regne de Valéncia[editar | editar còdic]
N’hi ha constancia de que molt pronte intervingueren en el Regne d'Aragó. Del seu rapit prestigi dona conte que, en 1134, Alfons el Batallador, en el seu testament, donà en herencia a les órdens del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre els regnes d’Aragó i de Navarra. Açó era un desproposit i mai se va fer efectiu; no obstant els templaris negociaren els seus drets en el nou rei, Ramon Berenguer IV, i obtingueren diverses viles i castells, aixina com uns atres privilegis. L'influencia dels templaris no deixà de créixer i en el moment d'intervidre en el Regne de Valéncia ya eren peça clau en les activitats militars. En 1210 ajudaren a Pere II en la conquista de Castielfabit, Ademus i Sertella.
A Guillem de Montredón, maestre dels templaris d'Aragó, li fon encomanada la custodia del fill de Pere II, el que sería Jaume I, durant la seua minoria d'edat. En Monso fon educat el futur rei com si d'un cavaller templari es tractara. A partir d’este moment es convertiren en fidels consellers i companyers d'armes d'En Jaume.
En la conquista de Mallorca contà en el seu soport, i en el Regne de Valéncia destacà de nou la seua participació, per lo que foren recompensats generosament a mida que alvançava la campanya. Sense anim de ser exhaustius, mencionarem algunes d'estes donacions: en 1227 el castell de Pulpis; en 1233 el de Chivert, aixina com els pobles de Mantella i Benahamet i un terç de la ciutat de Burriana; en 1237 el poble de Seca. Conquistada la ciutat de Valéncia, en 1238, els donà la torre central de la defensa, algunes cases proximes, en la parroquia de Sant Esteve, i terra extramurs. Posteriorment al siti de Xativa, en 1244, reberen la mitat de la darsena de Dénia i, dos anys més tart, les alqueries de Moncada i Carpesa.
En l'any 1294 reberen Penyiscola, que els havia segut promesa temps arrere, i, junt en ella, Albocàsser, Ares del Maestrat, Benicarló, Les Coves de Vinromà, Sarratella, Tírig, Vilanova d'Alcolea, Vinaròs i moltes atres.