Teléfon de campanya
Els teléfons de campanya són teléfons portàtils d'us militar, dissenyats per a soportar condicions de guerra. Poden alimentar-se de la seua pròpia bateria, des d'una central telefònica (a través d'una bateria central, coneguda com BC), o d'una font d'energia externa. Alguns no necessiten bateria, sent intercomunicadors.
.jpg){kind=link}
Història
Els teléfons de campanya varen reemplaçar a les banderes de senyals i al telégraf com a mijos de comunicació eficaces. Els primers teléfons de campanya tenien un generador elèctric manual, amprat per a accionar el timbre i les bateries a fi d'efectuar la cridada, ademés de contactar a la central telefònica manual. Esta tecnologia va ser amprada des de la década de 1910 fins a la década de 1960. Posteriorment, la senyal de timbrat s'operava electrònicament per mig d'un commutador, o era automàtica com en els teléfons civils. Els sistemes manuals encara són àmpliament utilisats, per lo que freqüentment són compatibles en els equips més vells.
Al poc temps de haver-se inventat el teléfon, es varen fer intents d'adaptar la tecnologia per a fins militars. Els teléfons ya havien segut amprats per a recolzar campanyes militars en l'Índia britànica i en les colónies britàniques de l'Àfrica a fins de la década de 1870 i inicis de la década de 1880. En Estats Units, les llínees telefòniques conectaven les fortalees entre elles i en el Quarter General de l'Eixèrcit. També eren amprades per a direcció de dispars en les bateries d'artilleria costera. El primer teléfon de campanya va ser desenrollat en Estats Units en 1889, pero era massa costós per a poder ser produït en massa. Els subsecuentes desenrolls en diversos països varen fer que el teléfon de campanya anara més pràctic. El material dels cables va ser canviat de ferro a coure, es varen desenrollar dispositius per a tendir cables en campanya, aixina com centrals i teléfons operats per bateries per als llocs de mando i teléfons en generador manual per a usar-se en campanya. Els primers teléfons de campanya dissenyats per a este propòsit varen ser amprats pels britànics en la segona guerra bóer.[1] Varen tindre un us més ampli en la Guerra rus-japonesa, a on tots els regiments d'infanteria i les divisions d'artilleria d'abdós bandos estaven equipats en teléfons de campanya.[2] A l'inici de la Primera Guerra Mundial, l'us de teléfons de campanya estava àmpliament difòs,[3] escomençant-se a interceptar les llínees telefòniques.[4]
Este tipo de teléfons també varen ser utilisats en el ferrocarril per a comunicar-se des de la ret telefònica, que anava paralela a la llínea del ferrocarril, en el lloc de mando i en les estacions més pròximes. Estava dotat del seu selector corresponent, que es conectava a qualsevol punt de la llínea per mig d'una percha, que en el seu extrem superior tenia una “V” en dos ganchos que es conectaven entre els dos fils d'un circuit de la llínea.
Operació
Els teléfons de campanya operen a través de cables, a voltes ocupant circuits civils quan estan disponibles, pero freqüentment usant cables tendits en condicions de combat.[5] Fins a la Segona Guerra Mundial, les llínees cablejades eren el método de comunicació predilecte del Eixèrcit dels Estats Units, amprant la ràdio solament quan era necessari, com per eixemple, comunicar-se en unitats mòvils o fins que els cables puguen ser tendits. Els teléfons de campanya poden operar entre dos punts, o a través d'una central en un lloc de mando.[6] S'ampra una varietat de cables, que va des del llauger "cable d'assalt", com el W-130 - 8,5 kg per km - en un alcanç de conversació d'uns 8 km, fins a cables més pesats en múltiples parells. L'equip per a tendir el cable comprenia des de bobines en mochiles, fins a camions equipats en llaurats per a enterrar les llínees.[7]
Notes
- ↑ Sterling, Christopher H.; Military Communications: From Ancient Claves to the 21st Century (2008). Santa Barbara: ABC-CLIO. ISBN 978-1-85109-732-6 p. 444.
- ↑ Ivanov, Alexei and Philipp S. Jowett; The Russo-Japanese War 1904-1905 (2004). Oxford: Osprey Publishing. ISBN 1-84176-708-5 p. 11.
- ↑ Sterling p. 445.
- ↑ «British signals intelligence in the trenches, 1915–1918: part 1, listening sets».Journal of Intelligence History.19(1)ISSN 1616-1262.doi:10.1080/16161262.2019.1659580.
- ↑ An account of line stringing in WW II
- ↑ Signal Operations in the Corps and Army, FM 11-22, U.S. War Department, giner de 1945
- ↑ Wire and Cable Equipment, World War II [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
- Gordon L. Rottman (2010): "World War II Battlefield Communications (Elite)", Osprey Military, ISBN 1-84603847-2 .
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teléfono de campaña» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.