Túnel del Mont d'Or

Túnel del Mont d'Or

El túnel del Mont d'Or (en francés: tunnel du Mont-d'Or) és un túnel ferroviari transfronterizo en la llínea férrea Dijon-Vallorbe, entre França i Suïssa. Excavat entre 1910 i 1915 baix la direcció de l'ingenier Paul Séjourné, té una llongitut de 6 098 m. Originalment tenia doble via, pero es va eliminar un dels ramals quan es electrificó la llínea en 1958. La frontera internacional es troba a 5 111 m de l'entrada francesa i 987 m des de l'entrada suïssa. El túnel té un llauger inclinament i l'aigua que s'arreplega fluïx cap a Suïssa, desembocant en el riu Orbe en Vallorbe, en el cantón de Vaud.

Història

Pels riscs climàtics i les fortes pendents que dificulten el funcionament de la llínea ferroviària de Pontarlier a Vallorbe via Els Hôpitaux-Neufs, que alcança una altitut de 1 012 m en Touillon-et-Loutelet, ya a finals del sigle XIX es varen considerar millores en la llínea entre Frasne i Vallorbe en l'excavació d'un túnel a aproximadament 1 km a l'oest del cim del Mont d'Or, túnel de 6 km de llongitut que reduiria la distància entre París i Lausana en 17 km. El 15 de març de 1902 es va firmar un primer acort entre les dos companyies ferroviàries, PLM i Jura-Simplon, en l'objectiu de construir el túnel, pero sense concreció. En 1906, les dos companyies varen firmar acorts preliminars que varen donar lloc a una convenció franc-suïssa ratificada en decembre de 1909 pels dos Estats. El cantón de Vaud va concedir a este proyecte una subvenció de dos millons de francs suïssos. La nova llínea, encara que curta (aproximadament 17 km), requeria treballs relativament importants:

• L'excavació de quatre túnels de 993, 114, 237 i 524 m, tres dels quals es varen realisar exclusivament per a superar les dificultats de l'estreta vall del Drugeon, aigües avall de Vaux.;
• la construcció de quatre ponts i la desviació del riu Doubs;
• la creació de tres estacions de tren: Vaux-et-Chantegrue, Labergement-Sainte-Marie i Longevilles-Rochejean;
• la creació de huit passos a nivell.

En el costat suís, este canvi de ruta també comportaria la creació d'una nova estació en Vallorbe.

Per a finalisar la perforació del túnel del Mont d'Or va tindre lloc una reunió entre els perforadores francesos i suïssos el 2 d'octubre de 1913, a les 23:00 hores. Targeta postal.

La perforació del túnel del Mont d'Or va començar el 14 de novembre de 1910 per part suïssa (empresa Fougerolle) i el 20 de juliol de 1911 del costat francés. Els dos equips de perforadores es troben el 2 de octubre de 1913. Fins al 6 de decembre de 1910 el túnel va ser excavat a mà. Des d'eixa data, es varen posar en servici taladros d'aire comprimit i finalment l'1 de febrer de 1911 la roca és trepada en grans perforadora montades sobre carros. La llongitut del túnel en finalisar la seua construcció és de 6 104 m Diferents tècniques de medició i diverses reparacions faran que este valor varie en el temps.

En 1912, en l'apogeu de l'activitat, hi havia aproximadament 1 700 treballadors, principalment d'orige italià. L'any anterior s'havia produït una folga de dos semanes i les autoritats temien accions d'anarquistes italians. Per a garantisar la seguritat, es va reforçar la policia; en setembre hi havia fins a 40 gendarmes.

La cerimònia d'inauguració es va portar a terme el 17 d'abril de 1915. Posteriorment, el túnel es va obrir al tràfic l'1 de maig de 1915.

Dificultats tècniques

Danys en l'entrada suïssa del túnel de Mont d'Or causats per la repentina riuada de l'aigua el 23 de decembre de 1912, durant les obres de perforació del túnel.

Degut a que el terreny estava compost de roca permeable, varen sorgir varis problemes. Durant les obres de construcció, a finals de 1912, molts manantiales del costat francés es varen secar i mai varen recuperar del tot el seu cabal anterior. Les entrades d'aigua no superaven els 140 m3/h , mentres que en el costat suís varen alcançar 160 m3/h . Es va construir un aqüeducte capaç d'evacuar 3600 m3/h. No obstant, el 23 de decembre de 1912, de matí, un gran clavill va provocar una nova entrada d'aigua en la galeria, inicialment d'a lo manco 10 000 m3/h. L'aqüeducte va resultar llavors insuficient i l'aigua va inundar els trams ya terminats. L'aigua va fluir cap al riu Orbe en Suïssa, arrastrant en si casi 20 000 m³ de diversos materials. A pesar de vàries reparacions, este clavill reapareix repetidament. Cada volta que el túnel s'inunda, els residents d'Els Hôpitaux-Neufs i Métabief observen que el manantial Bief Rouge, situat a 4,5 km del túnel, se seca. De fet, el nivell freàtic que alimenta este riu desemboca directament en el túnel. Despuix de sagellar la primera brecha, les aigües del riu tornen a aparéixer el 27 de decembre de 1912, encara que dos dia despuix tornen a desaparéixer per una atra fuga. Per lo tant, es construïx un assut en el quilómetro 3 130 i es coloquen canonades per a bombejar l'aigua de regrés a França. El 17 de giner de 1913, al voltant d'11:30 h la vàlvula del tubo de drenage es tanca i els resorts tornen al seu cabal inicial. El 23 de giner de 1913, es medix una pressió sobre l'assut que correspon a la diferència de nivell entre la fissura del 23 de decembre de 1912 i el manantial de Bief Rouge, que també fluïx a un nivell normal. Estos cursos d'aigua causen danys significatius, en particular, durant el primer accident del 23 de decembre de 1912, quan l'aigua va arrasar el terraplé del ferrocarril en l'entrada del túnel, va tallar vàries carreteres i va inundar una granja... En el costat francés, quatre fàbriques que els seus motors hidràulics s'alimentaven del riu Bief Rouge varen deixar de funcionar per falta d'aigua. Les obres de drenage en el túnel varen permetre que el Bief Rouge tornara a fluir, pero solament va recuperar el seu cabal anterior a 1913 durant el desgel.

Enllaç ferroviari

L'inauguració del túnel va tindre lloc el 15 de maig de 1915 i s'obri al tràfic al sendemà. Posteriorment, pel túnel varen passar molts trens internacionals, com l'Orient Express, que ho va fer des de 1919. Durant la Segona Guerra Mundial, la frontera suïssa va ser tancada i el túnel va ser tapiado en juliol Plantilla:Fecha/de 1941. El mur va ser derribat a finals de 1944 i el túnel va ser reobert al tràfic el 24 de giner de 1945.

El túnel va ser excavat en les dimensions d'una via doble. Esta secció es va convertir en una via única durant l'electrificació de la llínea Dole a Vallorbe a 25 kV 50 Hz, que es va posar en servici el 25 de abril de 1958. El TGV París-Lausana finalment va aplegar a 22 de giner de 1984.

Característiques

El tren creua la frontera a 5 111 m de l'entrada francesa. Una placa entornellada a la paret marca la frontera. La zona compresa entre els quilómetros 1 i 2 és molt humida. Aigua de bona calitat fluïx contínuament a través d'ella. El cabal pot aumentar considerablement durant el desgel. Un desaiguador central permet la seua descàrrega per gravetat, seguint la pendent del túnel, cap al riu Orbe en Suïssa. L'empresa VO énergies utilisa esta aigua per a generar part de l'electricitat distribuïda en la ciutat de Vallorbe per mig d'una turbina ubicada entre el túnel i el riu. Més allà del quilómetro 2, el túnel és molt sec.

El túnel s'estén en llínea recta casi en tota la seua llongitut, solament els últims 500 m forma una curva, lo que impedix que es vegen els dos extrems des de l'interior. En la via única s'ha instalat una senyal lluminosa ferroviària. Els màstils de soport varen ser reemplaçats en 2007 durant les obres de seguritat del túnel, per a permetre la circulació de camions de bombers. Els nous panels de senyalisació s'han suspés de la volta del túnel. La senyalisació és de tipo francés, inclús en el costat suís, fins a l'estació de Vallorbe. L'accés està restringit al personal de manteniment de la SNCF i els SBB.