Spalacopus cyanus
El cururo o chululo (Spalacopus cyanus) és una espècie de rosegador histricomorfo de la família Octodontidae, l'única del gènero monotípic Spalacopus. No es reconeixen subespècies. És endèmica de Chile.
Distribució geogràfica
Se li troba en Chile, des de Caldera (Regió d'Atacama) a Chillán (Regió de Ñuble), des del nivell de la mar fins a 3.400 m s. n. m. d'altitut.
Està emparentat en l'espècie Ctenomys fulvus (molt confosa en el chululo) la distribució del qual aplega fins a Vallenar i és de color pardo.[1]
Morfologia
És un rosegador de cos chicotet (10 cm), de forma cilíndrica, orelles menudes, ulls chics blavencs; pero no atrofiados, generalment de color negre o gris obscur i coa curta. Les seues extremitats davanteres presenten grans garres prensils. Té poderosos incisius capaços de mastegar dures raïls. El seu pelage és curt i de color negre azabache.[2]
Hàbitat i comportament
Es caracterisa per construir túnels profunts en terrenys coberts de vegetació en raïls comestibles o bulbos. Les entrades es reconeixen pels montoncitos de terra, són capaces de foradar extenses àrees de pasturages o ales. Formen colónies d'individus que poden aplegar a vàries decenes. Quan les seues galeries s'acosten a terrenys usats per humans es transforma en un problema de plaga per a la comunitat humana. En temps de sequia s'oculten en les profunditats i es fa d'hàbits sol nocturn. Construïx galeries subterrànees, les que no abandona,[2] pero aguaita el seu cap en les entrades quan ix el sol. Les seues galeries són inconfundibles, ya que en cada entrada o eixida hi ha un montícul que es forma en la terra que l'animal extrau en cavar. Són molt difícils de vore en llum diürna, són tímits i rehúyen la presència humana, són molt actius en les atardecidas i no abandonen mai l'entrada de les seues coves. Es comunica en sons que resonen en els túnels.[2] Quan la vegetació del terreny disminuïx, la colónia es trasllada durant la nit.[2]
Referències
- ↑ «Mamiferos terrestres de la regió d'Atacama». Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2014. Consultat el 24 de juliol de 2019.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Mamífers de la Cordillera dels Andes central