Anar al contingut

Soparisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Partix de l'iglésia protestant es va aprofitar de la hambruna dels irlandesos per a convertir-els a la seua religió

El soparisme (Souperism, en anglés) va ser una pràctica que va tindre lloc en Irlanda durant la gran hambruna, i les accions de la qual varen ser portades a terme per membres de l'iglésia protestant, els quals servien aliments en els coleges a aquells chiquets desnutridos que acceptaren convertir-se al protestantisme.

Tal procedir no era ben vist per les famílies catòliques, ya que es veen obligats a elegir entre renunciar la seua fe o morir d'inanició.[1][2] Respecte als que varen accedir a convertir-se, varen passar a ser denominats com "soperos", entre atres térmens més despectius.[3] En paraules dels seus semblants: "[ells] varen prendre la sopa".[4][5]

Encara que va anar un fenomen inusual, va tindre un gran efecte en la memòria colectiva de tots aquells que varen sofrir la hambruna. De fet, va haver els qui varen vore en recel la bona fe d'alguns protestants que sí es varen oferir a assistir als famolencs sense necessitat de recórrer al proselitisme, mentres que per part dels catòlics, varen optar per rebujar la sopa per temor a traïcionar la seua fe.[6][7]

Història

[editar | editar còdic]

Un clar eixemple de "soparisme" va ser el del reverent Edward Nangle, qui va establir 34 coleges a on s'impartia la branca protestant, i a on es distribuïa el menjar. No obstant, la pràctica no era aixina de simple, ya que no tots els protestants imponien condicions per a repartir el menjar. Varis anglicans, entre els que es trobava Richard Whately, del Arzobispado de Dublín, varen ser contraris al soparisme. Uns atres tants, com els cuáqueros (també protestants), montaven posats a on se servia sopa de manera altruïsta sense forçar a la població a convertir-se. Per tal motiu varen rebre l'aprecie de la població local, els quals recorden que "[ells] els varen alimentar durant la hambruna".[1][8][9]

Llavors, la sopa s'oferia en carn els divendres, dia en que tenien prohibit menjar d'acort en la seua fe.[10]

Sobre els "soperos", estos varen ser rebujats per la seua pròpia comunitat i, en ocasions, devien ser escoltats pels soldats britànics.[10]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Thomas Edward Jordan (1998). Ireland's Children: Quality of Life, Stress, and Child Development in the Famine Era, Greenwood Publishing Group, p. 72-73. ISBN 9780313307522.
  2. Irene Whelan (2006). «Religious Rivalry and the Making of Irish-American Identity», Joseph Lee and Marion R. Casey (ed.). Making the Irish American, NYU Press, p. 278-279. ISBN 9780814752081.
  3. Poirteir, Cathal. Famine Echoes – Folk Memories of the Great Irish Famine, Gill & Macmillan, p. 136-138. ISBN 978-0717165841.
  4. Carolyn Conley (1999). Melancholy Accidents, Lexington Books, p. 170. ISBN 9780739100073.
  5. Celia Keenan (2003). «Narrative Challenges: The Great Irish Famine in Recent Stories for Children», Ann Lawson Lucas (ed.). The Presence of the Past in Children's Literature, Greenwood Publishing Group, p. 116. ISBN 9780313324833.
  6. (2014) Black Potatoes: The Story of the Great Irish Famine, 1845-1850 (en anglés), Houghton Mifflin Harcourt, p. 78-80. ISBN 9780547530857. «Overall, soupers and souperism were rare, but where they did exist, they left a lasting and bitter legacy.»
  7. Coohill, Joseph (2014). Ireland: A Short History (en anglés), Oneworld Publications, p. 65. ISBN 9781780745367.
  8. Helen Elizabeth Hatton (1993). The Largest Amount of Good, McGill–Queen's Press, p. 265. ISBN 9780773509597.
  9. Eileen Reilly (2006). «Modern Ireland: An Introductory Survey», Joseph Lee and Marion R. Casey (ed.). Making the Irish American, NYU Press, p. 92. ISBN 9780814752081.
  10. 10,0 10,1 Christine Kinealy and Gerard MacAtasney (2000). The Hidden Famine, Pluto Press, p. 136-137. ISBN 9780745313719.

Bibliografia

[editar | editar còdic]