Sistema del Hayal de Ponata

El Sistema del Hayal de Ponata (SHP) és una gran caverna de 70 km de llongitut i 415 m de profunditat (2016) que travessa d'I a O la Serra Salvada (Àlaba, Burgos, Viscaya).

Actualment és la major ret espeleológica explorada en el País Vasc i té quatre entrades penetrables: l'entrada històrica, l'Alvenc del Hayal de Ponata I o SI-44 situada en territori viscaí de Orduña; els alvencs del Hayal de Ponata VII o SI-57 (també coneguda com a Alvenc del Navarro) i del Barranc de Kobata I o SR-7 (l'entrada situada a major altitut), abdós localisades en Àlaba i finalment, la Cova del Rebollar II situada en terrenys del vall de Llosa, en Burgos.

Història de les exploracions

L'història de el SHP és l'història dels seus exploradors, fonamentalment dels espeleòlecs del Grup Espeleológico Álavaés (GEA) i també d'atres espeleòlecs de l'Unió d'Espeleòlecs Vascs (UEV) i de el GE Edelweis que varen contribuir en el seu esforç en Jornades i campanyes d'estiu. És una història de superació i de treball en equip que representa una part molt important de l'història de la espeleología Álavaesa dels últims 30 anys. Les pàgines que seguixen a continuació només arrepleguen alguns passages singulars d'esta història; darrere hi ha mils d'hores de treball baix terra de centenars d'espeleòlecs que durant els últims 33 anys han contribuït a explorar la gran caverna.

El començ

L'història de el SHP va començar el 20 de març de 1983. Eixe dia un equip de la GEA que retornava al campament base des d'una cova situada junt al camí del pico Tologorri, va localisar en la vora S del Hayal de Ponata, en terrenys de Orduña, en el sector denominat “SI” de Serra Salvada, un alvenc tapat per blocs, la número 44 en l'inventari d'eixa zona, en un chicotet forat soplador que expelía una intensa i gèlida corrent d'aire. El 16 d'abril, tres espeleòlecs entrabar per primera volta en la SI-44, descendien una ret de pous fins a -45 i conectaven en una galeria important recorreguda per una riera que seguien fins a una badina profunda. La galeria calia recórrer-la durant 350 metros a mija altura, utilisant les més variopintas postures, i ràpidament va ser batejada pels exploradors com a Meandre Paulova, en alusió a la virtuosa ballarina russa.

Els anys 80

Els anys 80 varen ser anys efervescentes i les exploracions de la gran caverna varen eclipsar qualsevol atra activitat espeleológica de el GEA. Tot era nou, tot continuava. S'explorava en equips de 2 o 3 espeleòlecs: un equip sempre en punta, en la carrera cap al fondo i uns atres explorant zones laterals que anaven proporcionant desenrolls kilométricos a la cova.

En successives incursions s'aplegaria ràpidament fins a L'Aigüera i la Galeria Indianápolis a on es pert el Riu del Hayal de Ponata, en un sifón, a 2,5 km de l'entrada. Un afluent prometedor en capçalera d'este riu va ser batejat pels exploradors com a Meandre del Duc, en alusió a la famosa frase del polític de l'época. Més alvance, aquella entrada donaria accés a una impressionant ret de galeries que hui en dia concentra una quinta part dels km explorats en el SHP.

Des d'ací l'itinerari cap al fondo seguix unes galeries incómodes, en molt fanc (Galeria de la muela), a on les pluges torrencials d'agost de 1983 varen borrar d'un plumazo totes les nostres chafades. Després ve La Plaja i el Papa Paulova que termina als 4,2 km en un pou aéreu de 23 metros de profunditat, el P23. En la seua base apareix el Riu de Kobata que en seguida s'oculta baix una montanya de blocs de 40 m d'altura - el Con dels Dotze Apòstols - produïda pel colapse sobre la galeria del riu d'una zona en eixa data encara desconeguda (el Llaberint Podrido).

Un nou equip va ascendir el Con dels Dotze Apòstols, va superar un tram de ràpits i va trobar, a 5,2 km de l'entrada, una galeria enorme i seca, repleta de grans blocs. En autumne, quatre espeleòlecs recorrien els primers 500 m d'eixe caòtic conducte, sembrat per montanyes de blocs de fins a 30 m d'altura, que contínuament necesitában ascendir i descendir per a proseguir el seu camí. En les següents exploracions el número de amontonamientos creixeria fins a sèt i quadraria en la denominació de Galeria dels Sèt Magnífics o per a simplificar Gran Galeria, que és el títul oficial que hui en dia ostenta l'avinguda principal de la caverna. Aquell dia els espeleòlecs de el GEA varen deixar la punta d'exploració a casi 6 km de l'entrada, a la vora d'un pou a on se sentia de nou el riu. Va ser l'última incursió de 1983, s'havien explorat ya 13 km de galeries i es necessitaven noves estratègies per a optimisar les exploracions.

1984 va ser un any de vivacs subterràneus. El primer d'ells - el Camp 84 – es va instalar just a l'entrada de la Gran Galeria. Totes les forces vives de el GEA varen participar en el porteo deixant a tres espeleòlecs en una tenda de campanya i l'encarit encàrrec d'alvançar lo més llunt possible. Aquella exploració va conduir als exploradors fins al Balcó de la Rioja i va terminar a la vora del Pou Timbas, a més d'un quilómetro del vivac i 7 km de l'entrada. Eixe any el GEA “va reclutar” també a alguns companyers del Grup Edelweis de Burgos i de el GAES de Bilbao i en ells va instalar en autumne un segon vivac front al Balcó de la Rioja, en la part alta de Les Escales (Camp 84bis). Des d'allí cinc espeleòlecs varen descendir el Pou Timbas i varen trobar novament el riu que es perdia baix un gran caos de blocs. Un últim assalt de fin d'any va permetre a un equip GEA – GAES escalar dos resaltes i aplegar fins a l'immensa Sala dels Espills que eixe dia recorreria en solitari un espeleòlec de el GAES. Esta sala és el major volum de cavernamiento de el SHP (130 x 70 x 40 m) i tanca una verdadera montanya de blocs de 110 m d'altura que és necessari primer remontar i després descendir - a lo manco en 80 m - per a continuar l'exploració.

També en 1984, els espeleòlecs de el GE Edelweis desobstruían en un dels barrancs que descendixen cap a la Vall de Llosa l'entrada d'una cova sopladora – la Cova del Rebollar II - i ràpidament alvançaven 2 km fins a una gran solsida a on es perdia la prometedora corrent d'aire. Intuint que la SI-44 estava darrere, tant el GEA com el GE Edelweis tornarien en numeroses ocasions a la cova per a retirar tonellades de pedres, pero sense conseguir mai l'anhelada conexió.

En 1985 el GEA va decidir canviar d'estratègia i bolcar els seus esforços en prospectar la zona Oest de Serra Salvada, en un intent per localisar una segona entrada a la cova en el seu extrem occidental, que permetera un accés més cómodo i sobretot més curt al sector terminal. Les prospeccions en la zona castellana varen donar com resultat la troballa de l'Alvenc de les Marcenejas, una nova caverna de desenroll kilométrico, l'exploració del qual, llunt de conduir a la SI-44, va supondre molt esforç i varis esglais en les riuades del riu subterràneu.

Durant la campanya estival de 1985 i en una memorable punta de 27 hores, un equip GEA - Edelweis va cartografiar la Sala dels Espills, sense trobar una continuació evident. Uns dies despuix, un segon equip de veterans va localisar en el fondo de la sala uns estrets pocetes, batejats en el seu honor com a Pous dels Yayos. I en els Nadals d'eixe any quatre espeleòlecs de el GEA descendien l'últim pou i localisaven la continuació de la gran caverna a través de la Galeria de Nadal, abandonant l'exploració despuix d'una cascada de 17 metros, en una zona deslisant i exposta a més de 9 km i mig de l'entrada. En l'estiu següent, 25 hores d'esforç continuat d'un equip GEA-GAES duria la punta d'exploració mig km més alvance, fins a una zona inundada.

Mentres tot açò succeïa en la carrera cap al fondo, atres equips de el GEA es desplegaven en zones laterals de l'itinerari principal i descobrien enreixats kilométricos de galeries (Ret del Duc, Llaberint Mig, Llaberint Podrido). Ademés en l'autumne de 1986, despuix d'una llarga desobstrucción “en la azada”, es conseguia la conexió de la SI-44 en la primera entrada Álavaesa de el SHP, la SI-57 o Alvenc del Navarro.

L'atac definitiu al fondo de la caverna es va produir en l'estiu de 1987. Fins a eixa data les incursions havien segut fonamentalment puntes d'exploració; els equips d'espeleòlecs entrabar i despuix de 15-27 hores de treball continuat retornaven a la superfície molt cansats, en molt somi i també en vàries decenes de km en les cames. Ademés, les prospeccions per a la localisació d'una nova entrada tampoc havien tingut un resultat positiu. Tot això va condicionar la necessitat d'instalar un nou vivac alvançat - el Camp 87 - i el lloc triat va ser una galeria seca situada a 7,5 km de l'entrada, al peu de l'espectacular pujada a la Sala dels Espills (la Sues Priest). El campament es va instalar i va abastir en el respal de 17 ilustres espeleòlecs de la UEV, com a entrenament previ per a l'expedició estival d'aquell any a l'alvenc BU56 en el Pirineu navarrés.

Els primers hostes d'aquell Camp 87 varen ser tres espeleòlecs veinteañeros de el GEA que formaven el primer equip de punta de la campanya d'estiu de 1987. Despuix de pernoctar en les hamacas, varen eixir del vivac pesadamente carregats, varen aplegar a l'últim punt explorat, varen travessar una zona inundada, varen descendir una cascada de 15 m i 250 m més alvance el riu moria en un sifón d'aigües clares i verdosas (Sifón 87), a 11 km de l'entrada SI-44. Com està registrat en l'informe d'eixida, eren les 7 de la vesprada del 27 del 7 del 87. Varen fer un últim intent per buscar una continuació escalant la paret esquerra del sifón pero sense èxit. De tornada, la topografia d'1.600 m de galeries va ser llarga i freda i despuix de vintiquatre hores de treball estaven de tornada el vivac. A l'eixida de l'alvenc els esperava una botella de champany i un temps típicament estival en la serra, en boira tancada i visibilitat a dèu metros.

1987 va ser l'any de el XXV Aniversari de el GEA i va concloure en un nou èxit en el SHP, puix en autumne es va conseguir conectar l'alvenc SR-7 (explorada en 1981) en les galeries de la SI-44, a través d'una volta sifonante en un pam d'aire i un vent espeluznante. Des del descobriment de la SI-44 en 1983 havien transcorregut només cinc anys d'exploracions i la gran ret subterrànea – en avant el SHP - tenia ya 40 km de desenroll i 415 m de desnivell.

En 1988 les exploracions varen continuar en el Riu de Kobata (Les escalades) i en la campanya estival un equip va alcançar novament el Sifón 87. 1988 va ser també l'any de l'incursió de fin de semana que varen protagonisar sis espeleòlecs de el GEA al sector terminal (36 h) i a on es varen explorar, sense temps per a més, alguns centenars de metros de galeries en el mateix Sifón 87 i zones pròximes. També eixe any es va realisar l'espectacular escalada del Balcó de la Rioja que va ser la clau per al descobriment del Rio dels Navarresos.

En 1989 el GEA va reemprendre la busca de la “entrada de l'Oest” que ya havia intentat sense èxit durant els anys 84-85. En primavera va retornar en el GE Edelweis a la Cova del Rebollar II, a on es va realisar un treball de desobstrucción agotador que no va obtindre cap resultat. En l'exterior de la serra, les prospeccions varen donar com resultat la troballa de dos nous alvencs, Pou Nou II i Aigua dels Losinos, sigladas SF-45 i SF-46, en l'argot dels exploradors, la “45” i la “46”. I l'història va tornar a repetir-se, perque abdós alvencs ni eren cómodes, ni molt manco conectaven en el SHP. Es tractava de dos alvencs profunts (-213,-173), de llongitut kilométrica (2,5 i 1 km respectivament) i prou “exclusives” per la seua estrechez per als espeleòlecs de el GEA en carnet de flacs.

Els anys 90: anys de perseverança

Als equips dels anys 90 els va tocar un treball menys vistós, pero no per això menys dur, perque lo gran, evident i propenc a l'entrada SI-44 ya estava fet. La successiva revisió d'incògnites, va dur a decenes de noves incursions en la cova que finalment varen proporcionar resultats importants com el descobriment del Riu dels Navarresos i de la Ret del despitado que varen incrementar en casi 10 km la llongitut de el SHP.

La necessitat d'una massa crítica per a atacar les exploracions en el sector terminal, va dur a el GEA a organisar les XVIII Jornades de Espeleología del País Vasc en novembre de 1990. Es varen habilitar dos vivacs subterràneus (Camp 84 i Camp 87) i 50 espeleòlecs varen treballar en l'interior de l'alvenc, dotze d'ells més allà de la Sala dels Espills. Aquelles Jornades que varen transcórrer entre sobresalts per les riuades dels rius subterràneus, varen permetre explorar varis quilómetros de galeries noves en sector terminal, encara que sense conseguir cortocircuitar el Sifón 87. També es va localisar el Riu dels Navarresos i l'equip d'exploració número 6, va escalar i va cartografiar al peu del segon vivac de 1984, una galeria de 400 m de llongitut de “dimensions potents (sic)” que en apariència terminava en un desplome de blocs …

En 1993 començava l'exploració del Riu dels Navarresos que continuaria en 1994 i el resultat dels quals aportaria varis quilómetros al desenroll de el SHP. Per a això es va instalar un quart vivac en la Galeria del Balcó de la Rioja, junt al Pou de la Por: el Camp 94. També en 1994 es va iniciar una revisió sistemàtica d'incògnites. I al poc temps va botar la sorpresa en la Ret del Duc, a on un pas estret, camuflat entre blocs, batejat com a Pas del Despistat, va obrir l'entrada a un enreixat de 5 km de noves galeries; una nova cova dins de la pròpia cova.

La campanya d'estiu de 1996 va tindre com a objectiu una incursió fins al Sifón Terminal, a l'objecte d'arreplegar mostres d'aigua per a l'estudi dels rius subterràneus. En els anys següents (1997-1999), les campanyes estivals es focalizaron en el Riu de Kobata, que es va atacar des de l'alvenc SR-7 a través de la volta sifonante situada a peu de pous (les Termes de Borisán) i a on es varen explorar noves incògnites, es va alçar el perfil llongitudinal, es va ajustar la poligonal topogràfica entre la boca SR-7 i el P23 i també es varen realisar les primeres travessies entre les entrades SR-7 i SI-44 (6,5 km/- 250 m).

En decembre de 1997 el GEA va tornar a organisar les XXIV Jornades de Espeleología del País Vasc en el SHP, en la participació de 90 espeleòlecs. Les activitats es varen centrar en el desenroll de dos ensajos en trazadores fluorescents, per a determinar la conexió dels rius subterràneus de el SHP i de l'Alvenc de Pou Nou II (SF-45) en els principals manantiales de la zona (la Cova de l'Aigua i el Manantial del Cadagua). En el SHP es va habilitar el Camp 94 per a que 12 espeleòlecs vivaquearan en l'interior de l'alvenc. La fusió de les neus va accelerar l'eixida dels trazadores injectats en abdós alvencs i als pocs dies varen ser detectats visualment en la Cova de l'Aigua, en Quincoces de Yuso. En el Manantial del Cadagua, l'anàlisis dels detectors passius allí instalats va resultar positiu al trazador injectat en el SHP.

Els anys 2000: la gran sorpresa

En 2000 i en una nova incursió en els grups vascs, el GEA realisava una segona prova de traçat per a confirmar la conexió entre el SHP i el Manantial del Cadagua. Les fortes pluges d'eixos dies varen activar de forma imprevista la Cova de l'Aigua i una fracció important del trazador injectat en el SHP va aflorar súbitamente per este punt d'aigua, impedint la seua detecció final en Cadagua.

En l'estiu de 2001, Fritz Kunzel, buceador del Espeleo Club de Gràcia, superava en èxit el sifón de riu dalt de l'alvenc SR-7 (80 m). Per a la nostra desgràcia, dos mesos despuix, el 9 de setembre, Fritz fallia ofegat en el segon sifón de la Cova de L´Artiguo Baix, en Escuain (Osca).

En 2003 es complien 20 anys del descobriment de l'entrada històrica a el SHP i, per a commemorar l'event, el GEA en ple va realisar la travessia entre les entrades SR-7 i SI-44. Eixe autumne buceadores dels grups Salamandra, Izurde i CBFME varen bucejar la Cova de l'Aigua, conseguint aplegar al fondo del Pou Lamarca (-55) i alvançar 375 metros de galeria inundada en direcció a el SHP.

En 2011 el SHP va ser escenari del simulacre general del Espeleosocorro Vasc, en el que varen participar un total de 100 persones, 76 en l'interior de l'alvenc. El simulacre va plantejar varis recorreguts encadenats entre el final de la Galeria Indianápolis i l'entrada SI-44 i va tindre una duració ininterrompuda de 23 hores.

En els últims anys es varen explorar al voltant de 4 km de noves galeries, en les zones del Llaberint Mig i El Duc, i en 2014 el GEA anunciava la sifra de 60 km per a la llongitut del sistema espeleológico. Eixe mateix any es localisava des de superfície la Sala dels Espills, contant per a això en el respal i l'equipament tecnològic del Grup de Tecnologies en Entorns Hostils de l'Universitat de Saragossa.

Pero l'acontenyiment més rellevant dels anys 2000 es produïa en novembre de 2015, quan el GE Takomano, despuix d'un descomunal treball de desobstrucción, superava la solsida final de la Cova de Rebollar II i conectava en el SHP, conseguint el quart accés penetrable a la ret subterrànea i fent realitat un llarc somi perseguit pels pioners de el SHP. Vinticinc anys despuix, la conexió es produïa en aquella mateixa galeria que l'equip 6 havia escalat en les Jornades Vasques de 1990.

Epilogo

La nova entrada habilitada en 2015 - la Cova del Rebollar II - reduïx dràsticament les distàncies i els temps d'exploració fins als punts més alluntats de el SHP, incrementa radicalment la comoditat del recorregut i archiva per a sempre totes les penoses incursions des de l'entrada SI-44 que varen realisar els pioners i que es relaten en este artícul, obrint un temps nou per a les exploracions del sector terminal de la cova que ara adquirixen una dimensió més humana.

La llongitut de el SHP supera els 70 km en 2016. Per als que sempre somiem en un sistema espeleológico de més 100 km en Serra Salvada, esta nova porta pot ser la clau per a continuar alvançant cap al Manantial de Cadagua, situat a 18 km d'ací i a on en últim terme resorgixen les aigües que transiten per la gran caverna.

L'exploració contínua …

Situació geogràfica i context geològic

La Serra Salvada forma partix de la frontera nort de la replanell castellà en el seu llímit en la rebanc cantàbric. Més en concret se situa en la muga nort-occidental d'Àlaba, a cavall entre l'alavés vall d'Ayala pel N i el burgalés vall de Llosa pel S, a uns 40 km en llínea recta de la capital Vitòria. Com a conseqüència de l'evolució històrica de la zona, la complexitat territorial en la serra és ben palesa i la seua superfície es repartix entre les províncies d'Àlaba i Burgos, completant el rompecabezas administratiu un chicotet rombo de terreny que pertany a l'enclavament viscaí de Orduña. Els principals accessos es realisen des de les carreteres A-2625 i A-2604 que remonten els ports de Orduña i Angulo i perpetuen el traçat dels camins medievals de ferradura entre Castella i la mar, servint, al mateix temps, com a delimitació geogràfica de Serra Salvada per l'I i l'O respectivament.

Geològicament Serra Salvada ocupa una posició central en l'ampli aflorament d'edat Cretácico Superior (Coniaciense), denominat comunament en la bibliografia com a Calcàrees de Subijana. Esta formació carbonatada té uns 200-250 m de gruixa en la zona d'estudi, en disposició monoclinal i buzamiento d'1-8º cap al S/SSW, quedant intercalada a mur i sostre entre unitats més margosas (margas de Zuazo i Osma respectivament) ().Un apretat sistema de fractures de direcció predominant E-W i espayat centimétrico a mètric es interseca en les calcàrees i eixercix un control fonamental sobre el desenroll del cavernamiento en la serra.

Les calcàrees presenten una estructura tabular, en morfologia de costera cap a l'alvertent mediterràneu (S) i tallada profundament al N pel domini cantàbric. Els cims principals alcancen una altitut entorn als 1.100 m, en cota màxima en el Pico Eskutxi (1.180 m). El front septentrional de la serra és per tant la zona de major altitut, en 1000-1150 m d'altura mija i un desnivell de 600-700 m sobre la vall d'Ayala. Esta ruptura de pendent forma un escarpe vertical d'uns 100 m d'altura en les calcàrees i un talús pronunciat a lo llarc de l'unitat margosa subjacent. Cap al S en canvi, la costera descendix suaument cap a la vall burgalesa de Llosa, fins als 664 m com a altitut de referència en la localitat de Quincoces de Yuso. La superfície de la serra suaument ondulada es interseca en vàries valls entre els que destaquen els barrancs de Kobata, Ponata i Tremoledo. El lapiaz semicubierto i les dolinas són els fenomens exokársticos més representatius, destacant en este últim cas les alliniacions E-W i N-S.

La plataforma calcàrea alberga un karst ben organisat i molt desenrollat. El catàlec de fenomens espeleológicos inventariat en Serra Salvada (Àlaba, Viscaya, Burgos) és d'uns 350 (López de Ipiña i Pinedo 1986, Anton i Rioseras 2000, García et al. 2004, Gorosarri i Maeztu 2006). Les grans rets espeleológicas s'orienten E-W i totalisen uns 95 km de conductes subterràneus cartografiats. El fenomen més representatiu és el SHP en 70 km de llongitut i una profunditat de 415 m. Dins d'esta ret espeleológica destaquen per la seua singularitat un conjunt de conductes de dimensions excepcionals, rectilíneos i orientats fonamentalment E-W, en abundants farcidures clásticos i seccions allargades en altura que alcancen fins als 20 x 40 m.