Sistema-món

Sistema-món, o economia-món, és una teoria, enfocament o aproximació analítica que intenta explicar el funcionament de les relacions socials, polítiques i econòmiques a partir de les interaccions globals. És una teoria historiográfica, geopolítica i geoeconómica en gran vigència i aplicació en les relacions internacionals.

Orígens

Mapa que mostra als països per estat comercial a fins de el XX utilisant la diferenciació del sistema mundial en països centrals, semiperiféricos i perifèrics, segons la llista en Dunn, Kawano i Brewer (2000).

 Països centrals

 Països semiperiféricos

 Països perifèrics

Tècnicament parlant, la teoria o anàlisis sistemes-mundials no és solament una teoria, sino més be un fructífer plantejament d'investigació colectiva en múltiples arestes. Este anàlisis s'ha desenrollat principalment per Aníbal Quijano, Walter Mignolo, Enrique Dussel, Samir Amin, Andre Gunder Frank, Immanuel Wallerstein i Giovanni Arrighi en contribucions importants de Volker Bornschier, Peter Turchin, Andréi Korotáyev, Janet Abu Lughod, Tom Hall, Kunibert Raffer, David Wilkinson i uns atres. L'aplicació de la cliodinámica (aplicació de la cliometría, ciència analítica que utilisa de manera sistemàtica la teoria econòmica, l'estadística i l'econometria per a l'estudi de la Història econòmica) per alguns d'estos autors per mig de simulacions matemàtiques dels cicles històrics ha aportat notable solidea als plantejaments dels primers teòrics.

La teoria crítica que desenrolla el sistema-món arreplega tant la tradició marxista, aixina com l'estructuralisme i la teoria de la dependència llatinoamericanes, i la tradició de l'Escola dels Annales francesa, especialment a l'autor Fernand Braudel qui va utilisar per primera volta les expressions "economia mundial" i "economia-món".

La proposta del sistema-món s'assenta, entre uns atres, en un dels presuposts o tesis que proponen un desenroll del capitalisme en el que l'imperialisme es constituiria en la seua culminació o màxima representació. Esta posició ha segut per al marxisme de el XX una constant. L'imperialisme, com a fase superior del capitalisme és un concepte falcat per Lenin, qui també va usar els térmens perifèria i centre (centre-perifèria) com a idea per a analisar l'economia i la política internacional.

Immanuel Wallerstein, un dels més destacats autors en la teoria 'sistema-món' usa, bàsicament, la mateixa terminologia. Wallerstein caracterisa el 'sistema-món' com una série de mecanismes que redistribuïxen els recursos des de la 'perifèria' al 'centre' de l'imperi. En eixa terminologia el 'centre' és el món desenrollat, industrialisat, democràtic —el primer món—, i la 'perifèria', món subdesenrollat o tercer món junt en els mal denominats països en vies de desenroll o semiperiféricos, estos últims són els exportadors de matèries primeres, la part pobra del món, el mercat per mig del que el centre explota a la perifèria (perifèria i semiperiferia). Esta tesis s'enfronta a la posició ortodoxa i tradicional de la bondat del desenroll econòmic que produïx necessàriament el comerç internacional i que repercutiria positivament no solament en el centre sino també en la perifèria.

Sistema-món (Imperi):

• Centre (Països desenrollats)

• Semiperiferia (Països en vies de desenroll)
• Perifèria (Països subdesenrollats)

Wallerstein, ubica l'orige del règim actual de sistema-món en el XVI en l'Europa occidental i ho definix com un sistema social en les seues regles, estructures, normes i funcionament propi que respon a la seua llògica interna.

El sistema-món, segons Wallerstein ve definit per quatre característiques temporals:

• Cicles curts que representen les fluctuacions de l'economia, i
• Cicles llarcs que indiquen tendències més profundes i duradores representant el desenroll econòmic i el seu posterior decliu.
• Contradicció, terme que indica un problema irresoluble en el propi sistema, generalment referent als interessos a curt determini front al llarc determini. Per eixemple, el problema de la caiguda del consum, derivat de la baixada de salaris que en principi aumenta el benefici de les èlits capitalistes a curt determini, pero que a llarc determini eixa disminució de salaris té un efecte negatiu reduint la demanda per al producte i per tant els beneficis.
• Crisis. L'última característica temporal és la crisis, que tarde o enjorn es produïx quan es donen una série de circumstàncies que trenquen l'estructura del sistema.

La perspectiva del sistema-món

La dependència per la consolidació del sistema-món consolida l'empobriment i el retart dels països pobres produït per la posició perifèrica que estes nacions tenen en la divisió del treball internacional. El desenroll del sistema-món capitaliste instaura una inamovible distinció entre nacions del centre i les nacions de la perifèria.

Fernando Henrique Cardoso resumix l'essència les teories de la dependència de la manera següent:

• Hi ha una penetració financera i tecnològica del centre capitaliste desenrollat en els països de la perifèria i de la semiperiferia
• Lo que produïx una estructura econòmica triplemente desequilibrada: 1) dins de les pròpies societats perifèriques, 2) entre elles i 3) entre elles i el centre del sistema.
• Lo que llimita el creiximent autònom de la perifèria
• Lo que favorix l'aparició de nous models específics en les relacions entre classes socials i produïxen noves relacions
• Que reclamen canvis en el paper de l'estat –per a garantisar el funcionament de l'economia i l'articulació política de la societat-, canvis que contenen, dins de sí mateixos, focs de contradicció -irresolubles i sense articulació social possible- i de desequilibri estructural (Cardoso, 1979)

Giovanni Arrighi propon -en l'anàlisis realisat en el llibre 'El llarc XX' (1995)- l'idea de que la llògica de l'acumulació a escala mundial depén de les pujades i baixades i en la successió d'époques de regulació i de desregulación.

L'acumulació de capital començarà per primera volta en la desregularizada Venècia i continuar en el regulat periodo genovés de capitalisme, li seguirà l'era desregularizada holandesa i el periodo regulador britànic; finalment aplegarà l'hegemonia dels EE. UU., que - despuix de 1945 - era un model regulador pero que, des de finals dels anys 70, no obstant, com nos indica Arrigí canvia a un model desregularizado de capitalisme del món.

Aparició i evolució dels periodos d'acumulació del capitalisme i desplaçament

• De Venècia a Gènova

Venècia (desregularizado) -- Gènova (regularisat)

• De Gènova a Ámsterdam i de Ámsterdam a Londres

Holanda (desregularizado) -- Regne Unit (regularisat)

• De Londres a Nova York

EE. UU. (regularisat) fins a 1945 -- EE. UU. (desregularizado) des de 1945

• De Nova York a Pequín

EE. UU. (desregularizado) -- China (regularisat)

A sovint el llamentat final de l'era keynesiana té una base real. Les conclusions de Arrighi es dirigixen a l'existència d'un patró d'acumulació i de desplaçament del capitalisme del món. Atres analistes del sistema-món estan d'acort en Arrighi en que la pujada del capitalisme financer i la declinació del capitalisme productiu estan conectades sempre en els canvis importants en la localisació dels centres del capitalisme del món, primer de Venècia a Gènova, seguida pel canvi de Gènova a Ámsterdam, de Ámsterdam a Londres, de Londres a Nova York, i d'allí breument a l'archipèlec capitaliste de l'Est d'Àsia (Japó) para potser continuar pel sur d'Àsia.

Arrighi també va introduir una noció important: la coexistència entre ‘’diferents llògiques’', ya que el decliu d'un centre d'acumulació de capital i l'aparició d'un nou centre emergent poden coincidir durant anys. El model seqüencial de Arrighi del capitalisme del món és també una interpretació històrica de la vella noció marxista de l'expansió financera: d'una etapa de desenroll de capitalisme productiu (basat en la producció i comerç de productes) es passa a una etapa final de desenroll de capitalisme financer (basada en l'especulació financera). Seguint a Arrighi, podem mantindre que les estratègies reguladores comporten un creiximent dèbil en l'era veneciano, holandesa, i americana, mentres que l'aparició de la desregulación i un govern territorial i polític dèbil conduïx a un fort desenroll econòmic.