Sigles poveiras

Les sigles poveiras o marques poveiras són una forma de "proto-escritura primitiva", es tracta d'un rudimentari sistema de comunicació visual usat pels peixcadores de Póvoa de Varzim durant sigles. Per a escriure-les s'usava una navaixa i normalment s'escrivien en fusta, pero també es podien pintar, per eixemple, en els barcos o en les barraques de plaja.

Sigles poveiras

Sigles Poveiras base per a la majoria de les sigles familiars.

1. la marca de l'islandés Ormur Ketilsson (1369), 2. la marca de l'islandés Þórður Snorrason (1439), 3. La marca del juge suec Scalle (1413) i 4. La marca d'un pedrer de la catedral de Upsala, en Suècia.

Les sigles s'usaven en freqüència fins a fa molt poc temps i es deuen a colon vikingos que varen passar el seu sistema d'escritura als peixcadors de Póvoa fa prop de mil anys. Estes runas s'usaven com blasón o firma familiar per a marcar les seues pertinences - també varen existir en Escandinavia, a on es dien bomärken, i d'a on prové esta tradició. En el passat, s'usaven també per a recordar coses i no per a la seua llectura directa; es coneixien com a “escritura” poveira, usada per molts peixcadors que desconeixien l'alfabet llatí, i d'esta manera, les runas varen adquirir prou utilitat. Per eixemple, s'usaven pels venedors en els seus llibres de contes, sent llegides i reconegudes com reconeixem un nom escrit en alfabet llatí.

Calçada en representacions de sigles poveiras.

Les sigles varen ser estudiades, per primera volta, per António de Sants Graça en el seu llibre “Epopeia dos Humils” (Epopeya dels Humils). Editat en 1952, el llibre conté centenars de sigles i marques, ademés de l'història i tragèdies marítimes poveiras. Estes sigles es poden trobar encara en la nova Iglésia Matriu (iglésia matriu des de 1757) i en l'Iglésia dona Tel en Póvoa de Varzim, en la Capella de Santa Creu en Balazar, en alguns llocs religiosos del noroest peninsular (principalment en la regió del Miño, per a on al poveiro li agradava resar i visitar, deixant allí la seua marca per a comunicar que va estar allí als atres poveiros que anaren més tarde) i encara s'usen, pero de manera més dèbil per algunes famílies. La taula de la sacristia de l'antiga Iglésia de la Misericòrdia, que va servir de Matriu fins a 1757, contava en mils de sigles que servirien per a un estudi més profundisat, pero va ser destruïda quan es va demolir l'iglésia. Els poveiros escrivien la seua sigla en la taula de l'iglésia matriu quan es casaven com a forma de registrar l'event.

Les sigles passaven del pare al fill més jove (el rebuig), ya que en la tradició poveira que encara perdura, el hereu de la família és el fill més jove, als atres fills els donaven la mateixa sigla pero en traços, cridats «piques». Aixina, la sigla del primogènit tindria un pique, la del segon dos, i aixina successivament, fins a la del rebuig que no tindria cap traç, heretant aixina el mateix símbol que el seu pare.

Representació de sigles poveiras en un rajoleta que representa la “¡Ala-Dalt!” (és dir, l'arrastre dels barcos cap a la plaja per la comunitat).