Anar al contingut

Shinjitai

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Shinjitai

Shinjitai (escrit en Shinjitai: 新字体, escrit en Kyūjitai: 新字體, "forma de nous caràcters") són les formes de kanji usats en Japó des de la promulgació de la llista Tōiō kanji en 1946. Algunes de les noves formes trobades en el Shinjitai també es troben en el chinenc simplificat, pero el Shinjitai no és un canvi extensiu en tots els kanji i només es va aplicar a un chicotet grup, a diferència del chinenc simplificat.

El Shinjitai va ser creat per a simplificar el complicat Kyūjitai ("forma de vells caràcters"), els kanji sense simplificar, que són equivalents als caràcters del chinenc tradicional, cridats seiji (正字, caràcters correctes o adequats) varen passar per un procés (molt similar al chinenc simplificat) reemplaçant el tsuruki (旁, part dreta del kanji) indicant la llectura on'yomi en un atre caràcter de la mateixa llectura on'yomi pero en menys traços, o reemplaçant una secció complicada d'un caràcter en un símbol més simple.

Té el seu orige en una tendència de llarc determini a la simplificació de la llengua japonesa. Si despuix de l'obertura Meiji ya es va iniciar una simplificació gramatical, les autoritats d'ocupació despuix de la Segona Guerra Mundial varen considerar que era necessari també reduir l'esforç dedicat als ideogramas o kanjis. Per a això, varen prendre tres mides decisives: reduir els traços, llimitar els ideogramas d'aprenentage obligatori (varen quedar en els cridats tōiō kanji, a penes 1.850) i impulsar i simplificar els vocabularis silàbics: l'hiragana per a les paraules japoneses i el katakana per a les d'orige occidental.[1]

Reformes adicionals

Eixes mides varen carrejar reformes adicionals, per lo que va haver algunes atres simplificació posteriorment, encara que ya no hi ha hagut canvis des de la promulgació de la llista Jōiō kanji en 1981.

En el cas dels noms propis, en quedar molts d'ells sense forma oficial d'escritura, en 1981 es va aprovar una nova llista d'1.945 kanjis d'us quotidià per a noms, que en 2010 es va ampliar a 2.136. Atres paraules han degut ser modificades per haver-se suprimit algun dels ideogramas que la componien, pero novament s'han desencadenat canvis adicionals, puix la llista en el kakikae —les noves combinacions de kanjis per a actualisar les antigues paraules— ha generat problemes adicionals. Moltes d'estes variacions varen ser rebujades, i alguns varen tornar a escriure en els ideogramas antics, pero uns atres no varen poder, en especial les publicacions per a gent menys culta, que han tingut que introduir variacions adicionals per a facilitar la llectura. La solució més recurrent ha segut usar les denominades paraules mazegaki, que mesclen el ideograma original autorisat de la llistatōiō kanji en una atra part escrita en silabario hiragana; per eixemple, «amic» (tomodachi) pot escriure's totalment en ideograma 「友達」, pero lo més habitual és fer-ho combinant un kanji en hiragana 「友だち」. Una atra opció d'eixa actualisació ha segut a través del silabario katakana, que ha permés la creixent penetració de térmens de l'anglés escrits en esta grafia: per eixemple, la paraula "ascensor", erebētā, per elevator, s'escriu totalment en katakana 「エレベーター」. Ademés, cada volta és més habitual l'us de grafies occidentals.[1]

En el passat, un terme es reduïa en ideogramas. Per eixemple, en lloc d'Universitat de Tòquio o Tōkyō Daigaku 「東京大学」, era més freqüent escriure Tōdai 「東大」, seleccionant dos dels quatre kanjis. Pero esta pràctica de reduir ideogramas està en desús. En l'actualitat, cada volta és més freqüent la simplificació en l'alfabet llatí o romāji. La mateixa Universitat de Tòquio ara s'anuncia com UTokyo. Aixina mateix, el nom de la seua televisió estatal (Nippon Hōsō Kyōkai) es pot escriure en tots els ideogramas, 「日本放送協会」, pero també en les lletres llatines NHK.[1]

Perspectiva comparada

El procés de simplificació dels ideogramas ha segut semblat al d'atres països de la zona. Pel que fa al número de traços dels ideogramas, Taiwan els va mantindre en la seua totalitat, Japó ha adoptat una actitut intermija (a penes ha canviat un grup de paraules i ha permés ideogramas antics de noms i de personages històrics) i la República Popular China ha segut més radical reduint traços i sense admetre excepcions. «Escola», per eixemple, s'escriu de la forma tradicional en Taiwan, en setze traços, 「學」, mentres que en Japó i la China continental es varen allaugerar els traços del radical i varen quedar en huit: 「学」. En el cas de l'escritura silàbica, els canvis més radicals s'han donat en Corea del Sur, a on a penes s'usen ya ideogramas més allà dels noms propis.[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Rodao, Florentino (2019). «6. Cultura japonesa per al món», La soletat del país vulnerable: Japó des de 1945, Crítica.


Referències