Saxofó tenor

El saxofó tenor és un instrument musical de lengüeta simple, pertanyent a la família d'instruments de vent i, dins d'este grup, als instruments de vent-fusta. Està afinado en si bemol (Bb en sifrat anglosaxó).
Història




El saxofó tenor pertany a la família de catorze instruments musicals patentats el 28 de juny de 1846 per Adolphe Sax[1] en l'intenció de formar un enllaç entre els clarinets i els instruments de metal usats en les bandes militars. Sax va dividir els seus instruments en dos grups de sèt, cada u d'ells en tons des de saxofó sopranino fins a saxofó subcontrabajo.
Sò
El saxofó tenor està afinado en si bemol. En comparació al saxofó alt, té una major calitat i suavitat dels seus greus (en l'alt, els greus són molt asprosos), encara que no destaca en els aguts, ya que són més difícils de dominar que en el saxofó alt, i ademés són massa penetrants. Al contrari que els saxofones soprano i alt, un tenor normalment no alcança al sol sobreagudo (se sol contindre en el fa sostingut i si s'és un bon intérpret), i encara que els tenors moderns podrien aplegar inclús al sol sostingut, la seua eixecució és molt arriscada, inclús en mans de saxofonistes experimentats.
Vore també
Referències
- ↑ (en anglés) «June 28, 1846: Parisian Inventor Patents Saxophone». Wired.com. Consultat el 24 d'agost de 2011.