Restauració victoriana

Restauració victoriana

La restauració victoriana (en inglés: Victorian restoration) va ser una etapa de remodelació i reconstrucció generalisades i extenses de les iglésies i catedrals de l'Iglésia d'Anglaterra que varen tindre lloc en Anglaterra i Gales en el XIX durant el regnat de la reina Victoria. No correspon en el mateix procés que s'entén hui en el terme restauració arquitectònica.

Enfrontats a un context d'edificis de l'iglésia mal mantinguts, a una reacció contra l'ètica puritana manifestada en el neogótico, i a una escassea d'iglésies que es necessitaven en les ciutats, la Cambridge Camden Society [Societat de Cambridge Camden] i el moviment d'Oxford advocaven per una tornada a una actitut més medieval d'assistència a l'iglésia. El canvi va ser adoptat per l'Iglésia d'Anglaterra, que ho va vore com un mig per a revertir la disminució de l'assistència a l'iglésia.

El principi era «restaurar» una iglésia a com devia haver segut vista durant l'estil d'arquitectura «gòtic decorat» que va existir entre 1260 i 1360, i molts arquitectes famosos com George Gilbert Scott i Ewan Christian varen acceptar en entusiasme encàrrecs per a tals restauracions. S'estima que al voltant del 80% de totes les iglésies de l'Iglésia d'Anglaterra es varen vore afectades d'alguna manera pel moviment, variant des de canvis menors fins al derrocament complet i la seua reconstrucció.

Persones influents com els arquitectes John Ruskin i William Morris es varen opondre a una restauració a gran escala, i les seues activitats finalment varen dur a la formació de societats dedicades a la conservació d'edificis, com la Society for the Protection of Ancient Buildings [Societat per a la Protecció d'Edificis Antics]. En retrospectiva, el periodo de restauració victoriana s'ha vist baix una llum generalment desfavorable.

Fondo

La frontera occidental de la catedral de Lichfield, com va ser restaurada per George Gilbert Scott

Una série de factors que varen treballar junts varen conduir a l'expansió de la restauració victoriana.

Des del moment de la Reforma anglesa en avant, aparte de les reparacions necessàries per a que els edificis pogueren permanéixer en us, i l'adició d'ocasionals adorns commemoratius interns, les iglésies i catedrals angleses varen estar someses a poc treball de construcció i solament es varen fer restauracions parcials.Esta situació va durar aproximadament 250 anys en la fàbrica de moltes iglésies i catedrals que sofrien de negligència. La gravetat del problema es va demostrar quan l'espira de la catedral de Chichester de sobte es va inclinar sobre sí mateixa en 1861.

L'interior sense restaurar de la Puritan Chapel, Bramhope, West Yorkshire

Ademés, des de mediats de el XVII, les reformes puritanas, caracterisades per un mínim de ritual i de decoració, i per un émfasis inequívoc en la predica, havien portat a terme una eliminació contínua de qualsevol emoció o color en els servicis religiosos anglesos com un mig de distanciar-se de lo que es veen com a excessos del catolicisme. Pero cap a finals de el XVIII, el creixent neogótico i l'interés en el medievalisme va animar a la gent a buscar més interés en els servicis religiosos. La popularitat del revival gòtic va ser vista pels funcionaris de l'Iglésia com una manera de revertir el decliu en l'assistència a l'iglésia, i aixina començar a reafirmar el poder, la prosperitat i l'influència de l'Iglésia. Per això varen pressionar per a realisar programes de restauració massiva.

Com a tercer factor, la revolució industrial havia donat com a resultat que moltes persones s'hagueren desplaçat a les ciutats, que tenien poques iglésies per a satisfer les seues necessitats religioses; per eixemple, Stockport, que tenia una població de casi 34 000 habitants, tenia una iglésia en capacitat per a solament 2500 persones. L'aument de denominacions dissidents, com el metodisme i la Societat Religiosa d'Amics, va ser vist com una evidència més d'este dèficit. Per a satisfer esta necessitat, entre 1818 i 1824 el govern va otorgar £ 1.5 millons per a la construcció de noves iglésies. Conegudes com a iglésies de comissionats (Commissioners' churchés), la majoria d'elles varen ser construïdes cada una en sol de 4.000 a 5.000 lliures, i l'insatisfacció en el seu disseny indiferent i la construcció barata varen provocar una forta reacció.

Moviments equivalents varen aparéixer en la major part d'Europa, especialment en el nort d'Europa, en l'arquitecte i historiador d'arquitectura francés Eugène Viollet-li-Duc especialment associat en la manifestació francesa.

Forces impulsores

La Societat de Cambridge Camden

Una de les principals forces impulsores per a la restauració de les iglésies va ser la Cambridge Camden Society (CCS), fundada en 1839 per dos estudiants de Cambridge, John Mason Neale i Benjamin Webb, com un club per a aquells que compartien un interés comú en el disseny d'iglésies gòtiques. Ràpidament es va fer popular i el seu membresía va aumentar de 8 a 180 en els seus primers 12 mesos. Encara que inicialment era una societat per a registrar i discutir les característiques de l'iglésia medieval, els membres de la CCS pronte varen començar a expondre en la seua revista The Ecclesiologist i particularment en les seues Few Words to Church-builders de 1844 que l'única forma «correcta» per a un edifici d'iglésia era l'estil del «arc de mig punt» o «decorat», l'estil en el que s'havien construït les iglésies durant els cent anys centrats en 1300. The Ecclesiologist, òbviament, va tocar una corda en la societat: estava estretament vinculada en l'interés continu en el medievalisme i enl neogótico.

La ferma insistència de la CCS que un habúa un estil correcte va resultar ser un far per a aquells que ya no podien jujar per sí mateixos lo que era "bo" en l'arquitectura: les certees de que les regles de Vitruvio havien perdut el seu poder durant el moviment romàntic que havia estat en voga des de mediats de el XVIII.. La CCS va declarar que hi havia dos formes possibles de restaurar una iglésia. Com ho va expressar Kenneth Clark, varen dir que es podria «restaurar cada una de les diverses alteracions i adició en el seu propi estil, o restaurar l'iglésia al millor i més pur estil del que quedaren chafades». La Societat recomanava de tot cor la segona opció i ya que pràcticament totes les iglésies medievals tenien a lo manco algun chicotet remanente d'estil decorat, tal volta un porche o inclús una finestra, tota l'iglésia seria "restaurada" per a que coincidira. I si les primerenques parts eren massa tardanes, llavors era un candidat per a una reconstrucció completa en l'estil "correcte".

«Restaurar —va declarar el eclesiólogo— és reviure l'apariència original... perduda per decadència, accident o alteració mal jujada.» No obstant, més vesprada varen admetre que tal «restauració» podria crear un estat ideal en el que l'edifici mai haguera estat.

Moviment d'Oxford

Artícul principal → Moviment d'Oxford.

La nau de Sant Pedro, Berkhampstead en les restauracions de Butterfield

Les restauracions de les iglésies també varen estar molt influïdes pel moviment d'Oxford, una corrent religiosa que advocava per desplaçar el centre d'importància en l'iglésia des de la predica al sacrament de l'Eucaristía: des del púlpit fins al altar. Conseqüències d'açò varen ser que el púlpit es va canviar des d'una posició central a situar-se en un costat de l'iglésia, que els bancs en caixa (___protected_title_0___) es varen reemplaçar per bancs oberts, que es va crear un passadiç central per a donar una millor vista de l'altar i que es varen eliminar les galeries. Una atra conseqüència va ser que es va requerir un presbiteri més gran per al ritual associat.

Notes

• Kenneth Clark (1962). The Gothic Revival, 3rd edició, New York: Holt, Rinehart & Winston.

• Eastlake, Charles L. (1872). A History of the Gothic Revival, London: Longmans, Green, and Co..

• Philippe Mari (2010). Architecture at the Service of Ideology: William Morris, the Anglican Church and the Destruction, Restoration and Protection of Medieval Architecture in Victorian England, University of Montreal. Consultat el 18 de setembre de 2011.

• Miele, Chris (1995). «Chapter 7. Their interest and habit: Professionalism and the Restoration of Medieval Churches, 1837–77», Brooks, Chris (ed.). The Victorian Church: Architecture and Society, Manchester University Press, pp. 151–72. ISBN 0-7190-4019-1.
• Port, M. H. (2006). 600 New Churches: the Church Building Commission 1818–1856, 2nd edició, Reading: Spire Books. ISBN 978-1-904965-08-4.
• Reed, Michael (1997). The landscape of Britain: from the beginnings to 1914, Routledge, p. 338.