Represa de Guarapiranga
El assut de Guarapiranga és un embassament d'aigua potable situat en la frontera entre els municipis de São Paulo (Zona Sur), Itapecerica dona Serra i Embu-Guaçu,[1] en l'estat de São Paulo, Brasil.
L'embassament suministra aigua a més de 4 millons de persones en l'estat. Només acostuma a ser notícia en periodos de sequia o quan els ecologistes donen la veu d'alarma per la contaminació dels manantiales que l'abastixen.[2] També s'utilisa per a controlar les riuades dels rius de la regió i com a lloc de deports nàutics i oci a lo llarc dels seus 28 quilómetros de vores. En les seues afores hi ha varis clubs nàutics, com el São Paulo Yacht Club, Yacht Club Pauliste, Yacht Club Itaupú, Clube de Camp Castelo, Clube de Camp de São Paulo i el Yacht Club Sant Amaro, breçol de varis campeons de vela.[3]
Toponimima
[editar | editar còdic]El topònim "Guarapiranga" deriva del terme tupí antic gûarapiranga, que significa guará roig (gûará, guarás + pirang, roig + a, sufix). El guará, també conegut en Brasil com guará-vermelho, és un pardal que naix negre i es torna roig a mida que creix.[4][5]
Història
[editar | editar còdic]Inicialment coneguda com "Represa de Sant Amaro", la construcció de Guarapiranga va començar en 1906 per iniciativa de la São Paulo Tramway, Light and Power Company i es va completar en 1908 sent inaugurada eixe mateix any.[6] La finalitat de la seua construcció era atendre les necessitats de producció d'energia elèctrica de la Central Hidroelèctrica de Parnaíba.[7] En 1928, en el creiximent de la regió metropolitana de São Paulo, Guarapiranga va començar a servir com a embassament per al suministrament d'aigua potable. Eixe mateix any, l'embassament va ser el lloc d'arribada dels aviadors italians que varen realisar una de les primeres travessies aérees del Atlàntic Surː Francesco de Pinedo, Carlo del Prete i Vitale Zacchetti.[2]
L'objectiu de retindre l'aigua estancada per al consum de la ciutat va intensificar el poder econòmic de la ciutat i concomitantemente va dur turisme a la regió aixina com l'instalació en les seues vores de grans facendes, estàncies i clubs, principalment estrangers, atrets per un clima similar al d'Europa, en els seus mesos frets d'hivern i càlits de primavera, en els seus característics purnejos i boires que recorden a la boira de Londres..[8]
En 1912 es va fundar prop de l'assut el Club Nàutic de São Paulo, convertint-se en el primer club nàutic en l'embassament. A partir de les décades de 1920 i 1930, un creixent interés per ocupar les vores de l'embassament va dur al sorgiment d'hortes pioneres que buscaven oferir als paulistes una opció d'oci aquàtic. Aixina varen sorgir barris en noms com Interlagos, Veleiros, Riviera Pauliste i Rio Bonico. Va ser sèu del torneig de Vés-la dels Jocs Panamericanos de 1963. Entre les décades de 1980 i 1990, l'absència de polítiques clares d'us i ocupació del sol per part del governe de l'estat, en colaboració en l'Ajuntament de São Paulo i els municipis veïns, va contribuir a la creació d'urbanisacions clandestines al voltant de l'embassament que varen créixer de forma desordenada i varen abocar aigües residuals sense tractar que va provocar l'aparició d'algas i va comprometre la calitat del manantial i de l'aigua per a abastiment humà, lo que va obligar a la Companyia de Saneamento Bàsic de l'Estat de São Paulo (SABESP) a realisar fortes inversions en programes de potabilización de l'aigua per a minimisar el problema, que ya es trobava en una fase greu.
En 2007, es va iniciar un proyecte de revitalisació de la vora desenrollat per la Subprefectura de Capela do Socórrec i el governe de l'estat. Les obres varen incloure un nou parc, una sendera panoràmica al voltant de tot l'embassament, una ciclovía i un passejada marítima, aixina com un arbre de Nadal que va ser inaugurat el 9 de decembre del 2008.[9]
En juny de 2008, es va anunciar l'inici de les obres d'urbanisació i infraestructura de centenars de favelas de la zona, millorant la calitat de vida dels habitants i preservant les fonts d'aigua. En 2011, va ser sèu de la primera Mundialito de Clubs de Fútbol Plaja.[10] Actualment s'utilisa per a abastir d'aigua potable a la Regió metropolitana de São Paulo a través de la Companyia de Saneamento Bàsic de l'Estat de São Paulo. Durant la crisis hídrica, l'embassament de Guarapiranga va ser utilisat per a abastir a prop de sis millons d'habitants de la ciutat.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vinicius NevesVirtude-AG.
- ↑ 2,0 2,1 Revista Turisme.Consultat el 03/04/2024.
- ↑ Vexa São Paulo.Consultat el 03/04/2024.
- ↑ Navarro, E. A. (2013). Dicionário de tupi antigo: a língua indígena clássica do Brasil (en pt-br), Global, p. 562.
- ↑ Dicionário Ilustrat Tupi Guarani.
- ↑ (2007) Mananciais dona Região Metropolitana de São Paulo (en pt-br), Sabesp.
- ↑ «Represa do Guarapiranga > História > História». Prefeitura dona Cidade de São Paulo. Archivat des d'el original, el 21/08/2016. Consultat el 2024-04-03.
- ↑ «Sant Amaro, seu desenvolvimento socioeconômico» (en pt-br). São Paulo - Minha Cidade. Archivat des d'el original, el 23/01/2020. Consultat el 2024-04-03.
- ↑ «Projeto Revitalização Dona Orla Dona Represa Guarapiranga» (en pt-br). Cidadedutranaweb. Consultat el 03 d'abril de 2024.
- ↑ 10,0 10,1 «[1]» (en pt-br).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Represa de Guarapiranga» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.