Remugada mantélica
Es denomina remugada mantélica o remugada del mant (de l'anglés mantle avalanche) a desplomes hipotètics del mant terrestre. Es pensa que la remugades mantélicas s'originen a 660 km de profunditat, lloc en el que parts fredes del mant que es troben descendint s'apilen per a després descendir esporàdicament quan s'ha acumulat certa cantitat crítica de material.[1]
Cicles magmáticos
[editar | editar còdic]A lo llarc de l'història primerenca del planeta s'han produït a lo manco tres supereventos magmáticos, els episodis de major formació de roques ígneas del registre geològic, separats entre sí uns 800 millons d'anys (Ma): el més antic i intens fa uns 2700 Ma, en el Neoarcaico, un atre fa 1900 Ma, en l'Orosírico i el tercer fa 1200 Ma, en el llímit Ectásico-Esténico. Alguns autors, com el tectónico Kent Condie en 1998,[2] han recorregut a les remugades mantélicas per a explicar-los.
En cada u d'ells s'haurien format grans replanells basálticas que haurien contribuït a l'aument de les masses continentals en periodos de temps relativament curts.[3]
El mecanisme propost per Condie per a explicar estos supereventos hauria segut produït per remugades mantélicas, jagantescs afonaments gravitacionals de material del mant superior i la corfa, que caurien des del llímit del mant superior en l'inferior (a 670 km de profunditat) fins al mateix llímit del núcleu extern (a uns 2900 km de la superfície), travessant tot el mant inferior (uns 2230 km de gruixa). Com a conseqüència es formarien numerosos destorbament en forma de plomes del mant que, ascendint fins a la corfa, donarien lloc al citat magmatismo.[3]
L'orige d'estes remugades periòdiques del mant estaria en els canvis físics dels fragments de litosfera que han subducido fins als 670-700 km de profunditat, cotes en les que troben resistència a subducir més i es horizontalizan. La massa de litosfera que ha subducido, de fins a 100 km de gruixa i més freda que el mant que l'envol, pot tardar varis millons d'anys en alcançar la temperatura que facilite, junt en la major pressió d'estos nivells, la densificación dels minerals que la componen (transformació de peridotitas en eclogitas). Quan la nova situació de densitat de la massa litosférica subducida es torna inestable, es produiria la solsida en remugada fins al núcleu.[4]
Este procés s'hauria repetit vàries voltes pero, com cada event implica una important pèrdua de calor en el mant, cada repetició del cicle hauria segut de menor intensitat que el precedent. Es podrien explicar aixina mateix per este mecanisme els picos de magmatismo, de molta menor intensitat que els anteriors, del final del Paleozoico, fa uns 300 Ma, i del Cretácico mig, fa uns 100 Ma.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Artimieva, Irina (2011). The Lithosphere: An Interdisciplinary Approach, Cambridge University Press, pp. 633.
- ↑ Condie, K. C. (1998) «Episodic continental growth and supercontinents: a mantle avalanche connection?». Earth Planet. Sci. Lett., 163(1-4): 97-108
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Anguita, F.; Anguita, J.; Fanc, G.; López, P.; Muñoz, A.; Muñoz, I.; Muñoz, V. i Vargas, J. (2003). «Acontenyiments tèrmics en els planetes terrestres», Anguita, F. i Castella, G. (eds.) (ed.). el+Sistema+Solar&hl=és&sa=X&ei=Naq8UuD2LY_L0AXOroGoBw&vejau=0CDUQ6AEwAA#v=onepage&q=Cr%C3%B3nicas%20de el%20Sistema%20Solar&f=false Cròniques del sistema solar, Equip Sirius, pp. 133-138. ISBN 84-95495-39-2.
- ↑ Anguita, F. (2003). «Mecanismes i evolució de la máquna Terra», Anguita, F. i Castella, G. (eds.) (ed.). Cròniques del sistema solar, Equip Sirius, pp. 13-19. ISBN 84-95495-39-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Avalancha mantélica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.