Refugi del Fondó
El Refugi del Fondó, situat al surest de Monòver, a pocs quilómetros del núcleu urbà, forma, junt en el seu aeròdrom anexe, un enclavament estratègic durant el periodo final de la Guerra Civil Espanyola.[1]
Descripció
El refugi presenta una estructura que pesa una tonellada i que es troba excavada a 13,8 metros de profunditat. La galeria principal posseïx una extensió de 92 metros i està recoberta en una capa de concret de 20 centímetros de gruixa. Segons el reporte de la força aérea, tenia la capacitat d'albergar a 200 individus. Ademés, el refugi disponia d'una pista d'envolament que es trobava a una distància d'aproximadament 30 metros.[1]
Història
Per a l'edificació es varen reclutar jóvens suplents de 1921, aixina com veïns, molts d'ells experts en la cantería. En la seua construcció varen participar més de 40 obrers, els qui també varen portar a terme llabors de millora en el terreny d'aviació. El seu propòsit era salvaguardar a la població civil de la zona davant l'eventualitat d'un bombardeig, aixina com protegir als militars i treballadors de l'aeroport, conforme a lo dispost pel Comité Nacional per a la Defensa Passiva de la Població front als atacs aéreus i químics de 1935.[1] Este mai va aplegar a ser amprat durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola.

A dia d'hui, encara es mantenen a la vista les dos obertures d'accés, encara que mostren signes de desgast, de la mateixa manera que els conductes de ventilació del refugi. En el seu interior persistixen els vestigis del sistema elèctric que va ser instalat en el seu dia; aixina com certes inscripcions deixades pels treballadors que varen contribuir en la seua edificació.
L'aeròdrom
L'aeròdrom estava format per una pista de terra. Esta instalació aérea va ser establida en 1938 en una parcela hexagonal de 1150 per 1450 metros de terreny agrícola, aprofitant la topografia favorable. Contava en suministrament de combustible i personal mecànic, ademés d'un estage en una vivenda propenca. El sol era pla, un tant arcilloso i en suaus elevació. Era perceptible des del cel, encara que no tenia una pista d'aterrisage allumenada, pero sí llums del perímetro. Per la falta d'hangars, els avions es resguardaven baix la coberta dels arbres. Durant la Guerra Civil l'aeròdrom estava classificat com a «eventual» i pertanyia a la Quarta Regió Aérea, Primer Sector, còdic 415.[1]
Exceptuant l'incident d'aterrisage forçós que va ocórrer el 15 de giner de 1954 en un avió de l'Acadèmia General de l'Aire durant un vol d'entrenament, l'aeròdrom no va tornar a presenciar cap activitat. Algunes de les construccions que varen donar forma a este conjunt militar encara perduren i inclús poden ser visitades, com el refugi o el quarter. Les 160 hectàrees de cultius que actualment ocupen la superfície de la pista, varen ser escenari d'un dels últims episodis de l'II República: l'exili de polítics i personalitats com Juan Negrín o Dolors Ibárruri.[1]
El final de la Guerra Civil Espanyola
L'enclavament es trobava ubicat a poca distància de la que, en eixe moment, era la residència del president i del restant de membres del govern republicà, situada en la finca d'El Poblet,[2] pertanyent al terme municipal de la veïna localitat de Petrer, a uns 15 km de distància. Esta ubicació es trobava pròxima a la Posició Dakar,[2] que albergava als membres del Partit Comuniste Espanyol, entre els que es trobava La Pasionaria. Esta tranquila zona de l'interior d'Alacant va ser testic d'events significatius que marcarien un abans i un despuix en l'història d'Espanya. Entre ells, el 6 de març de l'any 1939, el president del Consell de Ministres de la República Juan Negrín va partir des d'este aeròdrom cap a l'exili, acompanyat per varis ministres, conscients del perill imminent que suponia l'acostament de les tropes franquistes des de l'interior cap a la costa.
Dins del context històric de la Guerra Civil Espanyola, la posició estratègica del refugi i l'aeròdrom va fer que el conjunt es convertira en un enclavament que va terminar adquirint una rellevància crucial. Fins a la data, la població de Monòver havia vixcut el conflicte en relativa tranquilitat,[2] a pesar dels estralls que este havia causat de nort a sur del país. No obstant, esta tranquilitat es va alterar quan el govern es va vore forçat a partir l'exili des de dit enclavament. La decisió cautelar del president de posar rumbo a l'exili va vindre donada per l'imminent perill, puix els militars sublevats s'acostaven i permanéixer en Espanya era perillós. Ademés, a les causes bèliques es deu afegir també la situació de conflicte que existia entre els partits del govern, puix hi havia una amenaça clara de que es poguera repetir una lluita interna en el sí del bando republicà.[1]
Per una atra part, l'incapacitat del Consell Nacional de Defensa encapçalat pel coronel Casat, sumat a les pressions franquistes i dels seus aliats estrangers, varen conduir la lluita cap a un final precipitat i sense possibilitat d'organisació per part del bando republicà.
En vespres de l'exili, la jornada va estar marcada pel colp del coronel Casat, que era mostra de l'incapacitat del bando republicà per intentar organisar una defensa nacional. Eixa mateixa nit, membres del PCE varen pernoctar en el refugi de l'aeròdrom, nit en la que es deliberaron decisions importants sobre els membres que, el matí següent, partirien cap a l'exili, i els que es quedarien per a intentar donar soport a la resistència republicana.[1] Finalment, el 6 de març de 1939, els vols varen començar a partir poc abans del migdia: els primers en embarcar varen ser alguns membres del PCE, entre ells Rafael Alberti o La Pasionaria, que varen partir cap a Argèlia en dos avions Dragon Rapide. Hores més vesprada, escoltada per dos tanquetas, aplegava una comitiva de coches en matrícula de les Forces Aérees Republicanes (FAR) en Negrín, membres del seu govern i alguns aplegats. Segons va declarar el propi Negrín en 1945, durant el trayecte des d'Elda «va caldre atropellar llocs facciosos que varen intentar detindre al Govern».[3] Sobre les tres de la vesprada, el president i algun dels seus ministres desapegaven rumbo a Toulouse, França, vorejant la costa en un Douglas DC-2 de les Llínees Aérees Postals Espanyoles.[2] Des d'allí, intentaria coordinar la resistència republicana i fer oposició a l'eixèrcit franquiste, que ya controlava pràcticament la totalitat del territori nacional.
Centre d'interpretació i proyecte museográfico
En esta chicoteta pedania encara perviuen alguns elements que s'unixen i configuren l'image de la població i que varen constituir part del seu conjunt històric: el refugi antiaèreu conservat in situ i la casa quarter instalada en un antic celler.[4]
El Museu de la Memòria Històrica del Fondó es troba situat en un parage a l'aire lliure, dispers pero integrat en el paisage de la zona, que articula l'història del lloc. Consta d'escultures metàliques que interactuen en el visitant, protegint l'informació i marcant el recorregut expositiu.[4] L'instalació està formada per una suma de diferents punts d'informació disgregados, en l'intenció de rememorar l'història i el patrimoni immoble i immaterial de tot l'enclavament. Ademés, diferents soports arquitectònics, estratègicament colocats, generen un hàbitat de difusió històrica, acadèmica i democràtica.[4]
El Proyecte Museográfico es concep com un centre d'interpretació dels acontenyiments de la Guerra Civil, el derrocament de l'últim govern de la Segona República Espanyola i el paper que varen jugar tant el refugi com l'aeròdrom. Per a conseguir este objectiu, l'exposició recorre el desenroll de la guerra a través d'una série de gràfics que inclouen texts de varis nivells de comunicació, imàgens, fotografies històriques, plans, etc.[4] Tot açò succeïx en l'edifici de la Escoleta, una antiga escola rural construïda en 1971 per iniciativa de la Direcció de Construcció d'Escoles de l'Estat durant la dictadura franquista, que hui és espai obert per a la defensa integral de la memòria democràtica.
El refugi s'ha musealizado aprofitant la seua àrea subterrànea de 175 metros quadrats, concretament la seua sala principal. El discurs del museu no només oferix al visitant informació històrica i tècnica, sino que també proporciona una comprensió inocent de la guerra, a partir d'una completa série de dibuixos que chiquets i chiquetes varen realisar durant el periodo del conflicte.[4]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Valero Escandell, José Ramón(1991-12-15).doi. org/10.14198/ingeo1991.09.16 «Moviments inmigratorios temporals recents en la província d'Alacant».Investigacions Geogràfiques.(09): 191.ISSN 1989-9890.doi:10.14198/ingeo1991.09.16.Consultat el 2023-11-28.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Alacant (efe), Antonio Martín | (2019-03-04). «levante-emv. com/comunitat-valenciana/2019/03/04/monovar-exilio-13934144. html De Monòver a l'exili» (en es). Alce-EMV. Consultat el 2023-11-28.
- ↑ Álvarez, Santiago (1994). google. es/books? id=ytRSwTHB_TgC&pg=PA177 Negrín, personalitat històrica, Madrit: Edicions de la Torre, p. 177. ISBN 84-7960-093-4.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «metalocus. es/es/noticias/memoria-democratica-museo-de-lugar-el-fondo-de-monover-por-rocamora Memòria democràtica. Museu de Lloc, el Fondó de Monòver per Rocamora | Sobre Arquitectura i més | Des de 1998» (en es). www. metalocus. es. Consultat el 2023-11-28.
Bibliografia
- BELMONTE BOTELLA, Vicente (2007): Presoners de guerra. Petrer, CEL Vinalopó.
- CERDÁ ROMERO, Alicia (2014): «L'aeròdrom El Fondó de Monòver». Revista del Vinalopó, 17, 101-111. Petrer, CEL Vinalopó.
- CERDÁN TATO, Enrique (1978): La lluita per la democràcia en Alacant. Madrit, Casa de Camp-Llibreria Rafael Alberti.
- PAYÁ AMAT, Consol (2002): Converses de ganxillo. La vida quotidiana en el Monòver d’abans contada per els dons. Monòver, Associació d’Homes i Dons de la Tercera Edat.
- PAYÁ LÓPEZ, Pedro (2013): Ni pau, ni pietat, ni perdó. La guerra despuix de la guerra i l'erradicació de l'enemic en el partit judicial de Monòver: la responsabilitat compartida (1939-1945). Tesis doctoral, Universitat d'Alacant.
- ROMÁN AMAT, José María (1997): Diccionari enciclopèdic ilustrat de Monòver. Monòver, Museu d'Arts i Oficis.
- SÁNCHEZ RECIO, Glicerio (2010): La República decapitada. El cas de la família Villalta Gisbert (Alacant, 1939-1942). Barcelona, Flor del Vent.
- SÁNCHEZ RECIO, Glicerio (2014): Operació quirúrgica en el cos social. La repressió política en Monòver (1936-1943). Alacant, Universitat d'Alacant.
- VALERO ESCANDELL, José Ramón (2004): El territori de la derrota. Els últims dies del Govern de l'II República en el Vinalopó. Petrer, CEL Vinalopó.
Enllaços externs
- Ajuntament de Monòver: https://www. monovar. es/turisme/el-hondon-y-la-ii-republica/
- Visites guiades Guerra Civil: http://visitasguerracivil. com/2020/08/30/el-aerodromo-de-monover-posicion-dakar/
- Aeròdorms valencians: https://aerodromsvalencians. wordpress. com/category/monover
- Este artícul conté una traducció derivada de «Refugio de El Fondó» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.