Real Santuari de la Mare de Deu de la Salut

El Real Santuari de la Mare de Deu de la Salut està situat a dos quilómetros de la població de Traiguera, en la província de Castelló. Es compon d'un conjunt d'edificacions, d'arquitectura d'orige gòtic, encara que el conjunt d'edificacions que hui existixen, correspon bàsicament al XVI, en afegitons i transformacions renaixentistes i barroques. en els sigles XVII i XVIII.

És l'únic del seu entorn que va gojar de salvaguardia real, que va ser concedida per Carlos V l'any 1542, renovada posteriorment per Felipe II i confirmada per Bula Papal en 1555. Molts atres privilegis, favors i donacions obté sobretot en el XVI, periodo del seu màxim esplendor.

Resum històric

L'orige de la devoció i cult es fa a partir de 1384, vinculant-ho a la troballa d'una chicoteta image mariana pels germans pastors Anastasio i Jaime Sorli. Aigua de Font en propietats curatives i llum es vinculen a la troballa, aixina com numerosos prodigis a raïl del mateix, entre els que es conta, segons la tradició, l'haver recuperat el parla Anastasio. L'objecte del cult es tractava d'una talla de fusta de 0,47 m d'altura, gòtica, buidada en el seu revers i en soports per a ser duta a mà o penjada del coll. Representava a la Verge en peu, duent sobre el braç esquerre al Chiquet. Mare i Fill mostraven en la mà una poma. Actualment existix una còpia, en haver desaparegut l'original durant la guerra civil de 1936.

La primera ermita, molt senzilla, va ser construïda junt a la font de la troballa i va desaparéixer, quedant inclosa en els baixos de l'actual hospedería. Queda el pou en brocal de pedra i una chicoteta capella gòtica al fondo.

Este primer va ser construït en 1439 i es corresponia parcialment en la nau del temple actual. Era d'una sola nau, en capelles laterals i voltes de creueria.

L'auge del santuari es va produir en el XVI. En 1523 va visitar el santuari el duc de Segorbe i va planejar construir-se allí un palau que finalment va quedar inacabat. A partir de 1531 i per la gran afluència de visitants, es va construir, de la mateixa manera que en atres santuaris, la hospedería costejada per Gaspar Jofre de Borja, bisbe de Segorbe. Per llavors, la fama del santuari era tal que en 1542 el rei Carlos I concedix salvaguarda real al eremitorio. A partir d'este moment les visites de la família real i el tracte de favor es varen acréixer. En 1566 el papa Pío V va instituir la capellanía del santuari en 6 clercs i un prior que residien habitualment en l'ermita, lo que va motivar la construcció de la coneguda Casa dels Capellans en 1570.

El prestigi i l'importància era tal que es demanaven almoines, ademés d'en el bisbat de Tortosa, en els arzobispados de Valéncia i Saragossa. El sigle va terminar en la construcció del pòrtic davant de l'iglésia en 1588, i en la construcció dels sèt peirons alusivos als Sèt Dolors de la Verge, que senyalaven el camí entre la població i el santuari, sis d'ells descoberts i l'últim cobert. El major exponent de la fama adquirida pel santuari va ser el llibre publicat en 1597 per Jaime Prades, Història de l'adoració i us de les santes imàgens i de l'Image de la font de la Salut.

Descripció arquitectònica

Erro al crear miniatura:

Frontera del santuari.

L'accés al Santuari es realisa a través d'una hondonada o barranc, pavimentado, pero pel que circula aigua. La frontera principal del Conjunt es troba enfrontada en la caiguda d'aigües.

L'iglésia se situa en el centre del conjunt i a l'esquerra del caixer que travessa el conjunt. A la dreta es troba el pou font del Milacre i la Cuina migeval. Sobre estos, al voltant d'un pati i en dos altures es desenrolla la hospedería. A l'esquerra de l'iglésia es disponen l'antiga casa «dels Capellans» i els restants d'un antic i inacabat palau. Tota l'ala esquerra a l'iglésia ha segut adequada ara com a restaurant i museu.

Precedint l'entrada de l'iglésia se situa el pòrtic. Ho formen tres crujir de planta quadrada cobertes en voltes de creueria. D'elles la central du terceletes. En cada una de les claus secundàries es veu una sifra. Entre totes formen l'any de la seua construcció: 1588.

El porche s'obri al front en tres arcs, major el central, disponent-se a modo d'arc triumfal senyalant en els escuts del santuari i de la població, i surmontado en la salvaguarda real de Carlos V.

A l'iglésia s'ingressa per una portada flanquejada per dos achatades columnes d'orde corintio, datada en 1716. L'iglésia està formada per una nau de tres crujir, travessia, capella major, camarín, sacristies i un cor alt als peus. Es cobrix en voltes de canó en lunetos en la nau, cúpula sobre pechinas en la travessia, voltes de canó i cúpules en la capella major i camarín. Els murs són de mampostería i els abovedamientos tabicados.

Estructura i interior de la capella

La nau i la travessia duen un apilastrado en capitells d'orde corintio apeados en rocallas. Les pilastres de la nau flanquegen capelles hornacina a on se situaven retaules hui perduts. Sobre els capitells, en el friso i de manera similar a lo que trobem en la travessia, es pinten parelles de querubines.

Sobre l'última capella del costat de l'epístola es troba la reixa des de la qual els sacerdots estajats en la hospedería podien seguir els ritos.

Tant la nau com la travessia han segut objecte de diferents revestiment decoratius, les pintures que es conserven en les voltes i la cúpula de la travessia daten del XIX. Les successives restauracions han donat a la llum també la pintura que decorava el zócalo de la travessia a modo de revestiment ceràmic i les pintures situades en la part baixa dels braços de la travessia a modo de llenços.

Una reixa separa la travessia de la capella major. La reixa –dividida en dos altures i tres trams-s'alça fins a l'altura de l'imposta dels arcs. Esta és l'àrea reservada des de la qual es pot accedir a la sacristia i al camarín i a on es desplega un ampli programa iconográfico alusivo a la troballa de l'image, els milacres de La nostra Senyora i la seua protecció sobre la vila de Traiguera. Travessant la reixa s'accedix a la sacristia i des d'esta, per mig d'una escala, es puja al camarín que albergava l'image. Est és un recint cupulado, en delicada decoració de rocallas –molt diferent a la del restant del temple–, en allumenament propi.

La capella de la Verge, junt al pou o font del Milacre, es cobrix en volta de creueria i s'adorna en pintures al temple d'àngels músics.

La veïna cuina migeval està formada per un gran tir cònic dispost sobre pechinas i arcs. A este espai recaïa el desaparegut forn i s'ampliava per mig d'una sala de dos crujir, cobertes en voltes de creueria, de les que una ha segut renovada per un sostre de fusta.

Hospedería i atres sals

La hospedería és un conjunt d'alcoves destinades a acollir als peregrins al santuari. El primer pis va ser construït en el XVI ocupant la part superior de la sala de la cuina i en segon pis va ser afegit en el XVII (1619). La hospedería està construïda en murs de mampostería en finestres rectangulars de cantería en molduración de tradició gòtica.

La fusteria i els herrajes –d'excelent ofici– mostren una variada mostra de dissenys de tractats renaixentistes. Entre les sals deu destacar-se la cridada del bisbe. En esta, la techumbre descansa sobre ménsulas esculturades en caps humans d'un bisbe, una moradura, un capità i un turc, que la tradició vincula en les reunions prèvies a la batalla de Lepanto.

L'ala esquerra del santuari està notablement més transformada des d'antic. En els nivells inferiors se situen naus d'arcs de diafragma i en la superior una série de sals molt renovades.

El museu guarda el lapidario i algunes fusteries d'especial interés.

La plaça en renovació del paviment, igual que les hospederías, el museu, la cuina i l'entorn va ser restaurat per l'Escola Taller de Traiguera dirigida per l'arquitecte Miguel García Lisón.

Les sèt creus o peirons que puntuaven el camí des de Traiguera fins al santuari eren peces d'altíssim interés escultòric i paisagístic destruïdes en 1936. Ya Viciana en 1563 i Enrique Cock en 1585 havien descrit el camí des del poble al santuari en les sèt creus que devien ensenyes als devots el camí «per a que no erren d'el». Viciana ho descriu com un camí ample i bell «en empedraduras per a que es conserve». Senyala també les sèt creus de pedra «molt polides i ben acabades» i «en casda una d'elles un retrat dels sèt gojos de La nostra Senyora, en els quals els devots pelegrins tenen que contemplar». En 1598 l'escultor Vázquez encara va fer l'última creu que presidia l'accés al santuari.

La gran creu coberta en baldaquino sostingut per robustes columnes dòriques, és l'última de les sèt que a modo de peirons fitaven el trayecte des de Traiguera. De les sèt restants es conserven alguns elements, grades, bases i algun fuste. El motiu escultòric de la creu coberta –Verge per un costat i incompleta Trinitat «Tro de Gràcia» per l'atre, com a relleu destacant de la creu pròpiament dita-està sostingut sobre columna jónica en acanaladuras.