Anar al contingut

Rabdomiosarcoma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Rabdomiosarcoma

El rabdomiosarcoma (rabdo-: estriado; -mio-: múscul; sarcoma: tumor maligne de teixit mesenquimal) és un tumor maligne de múscul estriado.

És el sarcoma de parts blanes (teixits blans) més freqüent en l'infància, en una incidència del 65%. Pot aparéixer en qualsevol part del cos, inclós a on no hi ha múscul estriado. Açò passa perque les cèlules múscul-estriadas es formen a partir de les mesenquimales, que són cèlules embrionàries, és dir, cèlules que encara no estan diferenciades i que es poden convertir en diversos tipos de cèlules.

Les cèlules tumorals del rabdomiosarcoma són cèlules que tenen tendència a diferenciar-se en múscul estriado. Pero al microscopi no es va a observar múscul estriado, per lo tant cal acodir a la tècnica de l'inmunohistoquímica.

Les àrees del cos més comuns a on es localisa este tumor són el cap,[1] el coll, la bufa, la vagina, els braços, les cames i el tronc.

Les cèlules canceroses, com tota cèlula tumoral, poden disseminar-se (per metàstasis) a atres àrees del cos. I es poden produir recidivas (que el tumor torne a sorgir) inclús despuix d'una remissió total.

Tipos, causes, incidència i factors de risc

Existixen vàries classificacions pero la més utilisada actualment es dividix en 4 tipos:

Rabdomiosarcoma embrionari, que té una variant, el botrioides. És el més comú, representant el 60% de tots els rabdomiosarcomas i el 10% apareix durant el primer any de vida.

La seua variant botrioides presenta una edat mija de padecimiento als 5 anys. Sobre l'anatomia patològica, per a diagnosticar-ho la llínea de 'cambium', que nos indica que el tumor creix per baix de la mucosa, és imprescindible.

El rabdomiosarcoma alveolar és més comú en els adolescents, representa el 30% de tots els rabdomiosarcomas i és el més agressiu.

El pleomórfico és el menys comú, representant el 10% i es dona més en adults de 30 a 50 anys.

Les localisacions més freqüents són: extremitats (21%), retroperitoneo (13%), cap i coll (11%), aparat genitourinario (11%), paratesticular (11%), òrbita (11%), próstata (4%) i àrees miscelànees (21%) que són atres localisacions distintes a les mencionades.

Alguns chiquets en certes anomalies congènites tenen major risc i algunes famílies presenten una mutació genètica que aumenta el risc. No obstant, la gran majoria dels chiquets en rabdomiosarcoma no presenten factors de risc coneguts.

Numerosos estudis han demostrat que l'absència o mutació del gen P53 impedix la mort celular (apoptosis) davant un dany de el ADN, lo que induïx a l'acumulació d'una massa tumoral. Atres anomalies congènites genitourinarias, cerebrals, neurofibromatosis i el síndrome alcohòlic-fetal poden influir en l'incidència del rabdomiosarcoma.

S'ha descobert molt recentment, que la via Notch està implicada en la metàstasis. La via Notch és una proteïna transmembranal que servix com a receptor de senyals extracelular en el rol principal de controlar la diferenciació celular. Esta via està implicada en l'agressivitat, capacitat invasora i metàstasis dels rabdomiosarcomas. El grup d'investigació de l'Institut de Recerca del Vall de Hebron de Barcelona, dirigit per la Dra. Soledad Gallego, ha descobert dos proteïnes implicades en la metàstasis del rabdomiosarcoma: l'integrina-á2 i la N-cadherina.

Les translocalizacions en el rabdomiosarcoma es presenten en els gens PAX 3 i PAX 7. Són dos gens que codifiquen la formació de proteïnes i són gens essencials per al desenroll dels mioblastos (cèlules mare que donen lloc a les cèlules musculars). Quan el factor de transcripció FOXO1A s'unix a estos gens presenta una capacitat de transformació celular, inhibició de la diferenciació miogénica i de l'apoptosis.


La metàstasis afecten al 35% dels pacients en rabdomiosarcoma. Es produïx a distància o a nivell local. I els òrguens més afectats són: el fege, el cervell i els pulmons.

Un factor pronòstic molt important és la ploidía, que és l'anàlisis de la cantitat de ADN que tenen les cèlules. Es dividix en 4 grups principals: hiperdiploides, diploides, tetraploides i poliploides. Tenint millor pronòstic els hiperdiploides i pijor els poliploides.

Síntomes

Els síntomes varien depenent de la localisació del tumor.

Els tumors en el nas o en la gola poden causar sagnat, congestió, problemes per a deglutir o problemes neurològics si s'estenen al cervell.

Els tumors al voltant dels ulls poden causar protrusión ocular, problemes en la visió, unflament al voltant de l'ull o dolor. Els tumors en els oïts poden causar dolor, hipoacusia o unflament Els tumors en la vagina poden estar protruyendo visiblement de l'orifici vaginal.

Els tumors vaginals i vesicals poden dur a problemes per a iniciar la micció o tindre deposicions, o a control deficient de l'orina.

Referències

  1. ↑ Arredondo Montero, Javier; Bronte Anaut, Mónica; Hernández-Martín, Sara; López-Gutiérrez, Juan Carlos(2022-05).«Auricular embryonal rhabdomyosarcoma».World journal of pediatrics: WJP.18(5): 358–360.ISSN 1867-0687.doi:10.1007/s12519-022-00521-9.Consultat el 2022-09-15.