Anar al contingut

RMS Titanic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:RMS Titanic 3.jpg
RMS Titanic
Commons-emblem-issue.svg
En este artículo Plantilla:Temas PA Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[". Por favor, edítalo y/o discute Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" en la discusión para mejorarlo:Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "["
Plantilla:Problemas artículo/parámetroPlantilla:Problemas artículo/parámetroErro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "["
Atall
Titanic


El RMS Titanic va ser un transatlàntic britànic dissenyat pels ingeniers navals Alexander Carlisle i Thomas Andrews i construït en les drassanes d'Harland & Wolff (Belfast, Irlanda del Nort) per a la companyia naviera White Star Line. Va ser el segon dels tres navío que constituïen la classe Olympic, junt a les seues bucs bessons, el RMS Olympic i el HMHS Britannic. Va ser en el seu moment el barco més gran i luxós del món, superant inclús al Olympic, i el més modern del món, inclús s'afirmava que era insumergible, fins al seu afonament en 1912.

Entre els seus passagers estaven algunes de les persones més riques del món, ademés de centenars d'emigrants de nacionalitat irlandesa, britànica i escandinava que anaven en busca d'una millor vida en Norteamérica. El barco va ser dissenyat per a ser lo últim en lux i comoditat, contava en gimnasi, piscina coberta, biblioteca, restaurants de lux i opulentos camarotes per als viagers de primera classe, aixina com en una potent estació de telegrafia disponible per a l'us de passagers i tripulació. Sumat a tot açò, el barco estava equipat en algunes mides de seguritat alvançades per a l'época, com els mamparos del seu caixco i comportes estanques activades a distància. No obstant estes mides varen resultar insuficients, ya que solament portava pots salvavides per a 1178 persones,[1] poc més de la mitat de les que anaven a bordo en el seu viage inaugural i un terç de la seua capacitat total de 3547 persones.

Despuix de salpar de Southampton el 10 d'abril de 1912, el Titanic va recalar en Cherburgo (França) i en Queenstown (actual Cobh), en Irlanda, abans de posar rumbo a l'oceà Atlàntic. A les 23:40 del 14 d'abril, quatre dies despuix de salpar i a uns 600 km al sur de Terranova, el buc va chocar contra un iceberg. La colisió va obrir vàries planches del caixco en el costat d'estribor baix la llínea de flotació, a lo llarc de cinc dels seus setze compartimento estancs, que varen començar a inundar-se. Durant dos hores i mija el barco es va ser afonant gradualment per la seua secció de proa mentres la popa s'elevava, durant eixe temps varis centenars de passagers i tripulants varen ser evacuats en els pots salvavides, dels quals casi cap va ser ocupat fins a la seua màxima capacitat.

Un número molt elevat d'hòmens varen perir per l'estricte protocol de salvament que es va seguir en el procés d'evacuació, conegut com «Les dònes i els chiquets primer». A les 2:17 del 15 d'abril, el barco es va partir en dos i es va afonar en centenars de persones encara a bordo. La majoria dels que varen quedar surant en la superfície varen fallir d'hipotèrmia, encara que alguns varen conseguir ser rescatats pels pots salvavides. 712 supervivents varen ser arreplegats pel transatlàntic Plantilla:Barco a les 4:00.

El naufragi del Titanic va commocionar i va indignar al món sancer per l'elevat número de víctimes mortals i pels errors comesos abans i durant l'accident. Les investigacions públiques realisades en Regne Unit i els Estats Units varen dur a l'aplicació d'importants millores en la seguritat marítima i a la creació en 1914 del Conveni Internacional per a la Seguritat de la Vida Humana en la Mar (SOLAS, per les seues sigles en anglés), que encara hui rig la seguritat marítima. Molts dels supervivents, que varen perdre tot el seu patrimoni en la tragèdia, varen ser ajudats gràcies a la caritat pública, pero uns atres, com el president de la White Star, J. Bruce Ismay, varen ser acusats de covardia pel seu prematur abandó de la nau i condenats a l'ostracisme social.


El derelicte del Titanic va ser descobert l'1 de setembre de 1985 pel oceanógrafo nortamericà Robert Ballard en el fondo de l'Atlàntic Nort a una profunditat de 3784 m. Els restants estan molt danyats i sofrixen una progressiva deterioració pero, des del descobriment, han segut recuperats mils d'objectes del barco, a través de numeroses expedicions, i estos actualment es troben exhibits en numerosos museus del món.

El Titanic és potser el barco més famós de l'història i la seua memòria es manté molt viva gràcies als llibres, cançons, películes, documentals, exposicions, diversos treballs d'historiadors i monuments commemoratius que es varen fer en recort a la tragèdia.

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Classe Olympic.
Archiu:Mauretania - Full speed ahead (5609324995).jpg
El Plantilla:Barco realisant les seues proves de navegabilitat, en octubre de 1907. El buc junt en el seu bessó, el Plantilla:Barco (abdós propietat de la naviera Cunard Line i que era rival de la companyia White Star Line), eren els transatlàntics més grans, luxosos i ràpits de l'época. La White Star va dissenyar i va construir la Classe Olympic per a fer-los front.

En 1907, Joseph Bruce Ismay, president de l'empresa naviera White Star Line, i lord William Pirrie, president de les drassanes d'Harland & Wolff, varen decidir construir un trio de grans transatlàntics per a competir en els nous barcos de la naviera rival Cunard Line. Estos barcos, batejats com a Plantilla:Barco i Plantilla:Barco, s'havien convertit en els transatlàntics més grans, luxosos i ràpits del món, guanyant en determinats moments de la seua carrera la Banda Blava, premi a la travessia més ràpida.

El trio de bucs planejats per Pirrie i Ismay havia segut dissenyats per a superar als bucs de Cunard, aixina com als seus rivals europeus, en l'àmbit del tamany, la seguritat i l'elegància, ya que abdós hòmens coincidien que seria més prestigiós apostar per dits camps en lloc de la velocitat.[2][3] Despuix de decidir el disseny dels bucs, es varen elegir els noms: Plantilla:Barco, Titanic i Gigantic (este últim canviat a Plantilla:Barco), en referència a les tres races de la mitologia grega: els deus olímpics, els titanes i els jagantes.[4]


El proyecte per a construir les tres embarcacions va ser realisat en les oficines de Harland & Wolff en Belfast (Irlanda del Nort). Els dissenyadors varen ser el propi Pirrie;[5] el seu nebot Thomas Andrews, gerent de construcció i cap del departament de disseny de Harland & Wolff,[6] i el seu cunyat Alexander Carlisle, dissenyador cap i gerent general de la drassana.[7] Les responsabilitats de Carlisle incloïen les decoració, els equipaments, els dispositius de seguritat i tots els apanys generals, incloent l'implementació d'un sistema eficient de pescantes per als pots salvavides. No obstant, Carlisle va abandonar el proyecte en 1910, mentres el Olympic i el Titanic encara estaven en construcció, quan es va fer accionista en Welin Davit & Engineering Company Ltd. (la companyia que fabricava els pescantes),[8] i va deixar a Andrews com l'únic responsable dels proyectes.[9] S'especula que açò va ocórrer degut a que l'idea original de l'ingenier consistia en colocar 66 pots salvavides a bordo dels bucs, pero les seues idees i reclamacions varen ser rebujades tant per Ismay com per Pirrie.[10]

El proyecte de la construcció dels barcos va ser aprovat per Ismay el 31 de juliol de 1908, quan es va firmar una carta d'acort en les drassanes.[11] Cap contracte formal va ser firmat perque la White Star i Harland & Wolff tenien una relació molt pròxima i forta que venia de décades abans.[4] Pirrie va vore l'importància dels navío i va encomanar al fotógraf oficial de la drassana, Robert Welch, prendre imàgens de les obres per a deixar registrat l'alvanç d'estes.

La calitat dels bucs no va ser descuidada i per a la seua construcció es varen amprar els millors materials disponibles en aquella época.[12]

Construcció

[editar | editar còdic]

Els plans finals varen ser conclosos en l'autumne de 1908 i els materials necessaris per a la construcció varen ser encomanats per Harland & Wolff. El Titanic va ser construït junt al seu bessó, el Olympic. Es va necessitar construir un nou pòrtic de 256 m de llarc per 52 m d'altura per a acomodar abdós bucs, ya que cap atra estructura existent era lo prou gran per al treball.


El Titanic va ser construït en el número de construcció 401.[13] La seua construcció va ser finançada per l'empresari nortamericà J. P. Morgan i la seua empresa International Mercantile Marine Company, i va començar el 31 de març de 1909,[14] en un cost total de 7,5 millons de dólars de l'época (uns 172 millons de dólars al canvi actual).[15]

Degut a que el Olympic va ser el primer dels bucs en ser construït, el seu caixco va ser pintat de color gris clar per al seu botadura, en l'objectiu de permetre una major nitidea i detall en les fotografies. En contrast en el seu germà, el Titanic va ser construït en el seu caixco pintat de negre.[16]

La construcció de la seua estructura va progressar a un bon ritme, i va ser completada a principis de 1911. El seu caixco estava format per aproximadament 2000 plaques d'acer que medien tres metros de llarc per dos metros d'ample, en una gruixa d'entre 2,5 i 3,8 cm. Eixes plaques es mantenien unides per més de 3 millons de reblones.

Fins a eixe moment, el barco era solament un enorme caixco buit sense cap equipament o instalació interna. El caixco del Titanic va ser botat a la mar a les 12:13 del 31 de maig de 1911.[17] Més de 100 000 persones estaven presents per a presenciar la botadura: funcionaris de la drassana en les seues famílies, habitants de Belfast, visitants, periodistes i algunes personalitats importants vingudes directament d'Anglaterra.[18] El barco es va esgolar a l'aigua des de la seua grada en l'ajuda de 22 tonellades de séu, oli i sabó. El barco no va ser batejat de forma tradicional (trencant una botella de champany), puix mai havia segut una costum de Harland and Wolff, i ademés Pirrie opinava que això podria causar superstició entre els passagers i tripulants.[19]

Despuix del seu botadura, el Titanic es va parar en l'ajuda de sis ancores. Tres amarres d'acer, que pesaven huitanta tonellades cada una, varen ser subjectades al caixco i va ser remolcat a un dic sec en l'ajuda de cinc remolcadors.[20] Els periodistes i invitats especials de la White Star varen ser, despuix de l'event, duts a un almorzar especial en el Grand Central Hotel. En el menú consistia en sis plats principals diferents i cinc darreries. Ismay va deixar l'almorzar més primerenc per a poder embarcar en el Olympic i participar en els seus proves de mar.[21]


Despuix de la botadura, es va iniciar el procés d'equipament del buc. Més de tres mil professionals (mecànics, electricistes, fontaners, carpinteros, pintors, decoradores, etc.) varen treballar des de juny de 1911 fins a març de 1912 equipant l'navío en les més recents tecnologies i innovacions navals i instalant les seues suntuosos mobiliaris i elements decoratius. Durant eixe periodo, la White Star va anunciar el 18 de setembre de 1911 que el Titanic realisaria el seu viage inaugural el 20 de març de 1912.[22]

Entretant, el 20 de setembre d'eixe mateix any, dos dies despuix de l'anunci de la data del viage, el Olympic va acabar colisionant en el barco de guerra Plantilla:Barco, per lo que va tindre que ser enviat a les drassanes de Belfast per a ser reparats els danys. Com a conseqüència, es va tindre que retirar al Titanic del dic sec per a permetre que s'efectuaren les reparacions del seu germà. Part dels treballadors també varen anar temporalment transferits al Olympic, atrassant significativament l'equipament de l'interior del seu buc bessó, aixina com també la seua entrega i entrada en servici,[23] per lo que la White Star es va vore obligada a pospondre el seu viage inaugural per al dia 10 d'abril de 1912. El Titanic va retornar al seu dic en novembre, quan les obres del Olympic varen ser concloses, i els treballs varen continuar al mateix ritme que anteriorment.

Els seus quatre fumerals varen ser instalades en giner de 1912; solament tres d'elles, en 18,9 m d'altura, eren funcionals; la quarta servia únicament per a la ventilació, i va ser afegida per a donar-li al barco una apariència més impressionant.[24] En el més següent, les seues tres hèlices de bronze varen ser colocades en els seus deguts llocs; les hèlices laterals tenien més de 7 m de diàmetro i pesaven 38 tonellades, mentres que l'hèliç central media més de 5 m de diàmetro i pesava 22 tonellades.

El procés d'equipament va finalisar en març de 1912 i el barco va ser registrat el dia 24 del mateix més, tenint a Liverpool com el seu port d'orige, a pesar de no haver navegat mai en les seues aigües.[25] Una volta terminada la seua construcció, el Titanic va succeir al seu bessó, el Plantilla:Barco, com el barco més gran del món. Açò va ser degut a que, a pesar de que abdós bucs tenien les mateixes dimensions, el Titanic desplaçava 1004 tonellades més i el tamany d'un buc es medix pel tonellage.[26]

Vore també

[editar | editar còdic]

Commons

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Mark Chirnside 2004, p. 161.
  2. ↑ Ballard, Robert; Archbold, Rick; Marshall, Ken (1998). Ghost Liners: Exploring the World's Greatest Lost Ships, Little, Brown Young Readers, p. 74. ISBN 0316080209.
  3. ↑ «FAQ». RMS Titanic, Inc.. Archivat des d'el original, el 28 de juny de 2013. Consultat el 2 de juny de 2016.
  4. ↑ 4,0 4,1 Piouffre 2009, p. 41
  5. ↑ Moss, Michael S. (2004). «William James Pirrie», Oxford Dictionary of National Biography, Oxford, Anglaterra: Oxford University Press.
  6. ↑ Bullock, Shan F. (1922). Thomas Andrews, Shipbuilder, Dublín: Maunsel and Co.
  7. ↑ Jenkins, Stanley C. (6 de març de 1926). Alexander Carlisle Obituary.
  8. ↑ (30 de juliol de 1912) Testimony of Alexander Carlisle, British Wreck Commissioner's Inquiry.
  9. ↑ Piouffre 2009, p. 50
  10. ↑ Piouffre 2009, p. 49
  11. ↑ «L'histoire». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 2 de juny de 2016.
  12. ↑ Piouffre 2009, p. 44
  13. ↑ Beveridge, Bruce; Andrews, {{{nom2}}} (2009). «Chapter 1: Inception & Construction Plans», Titanic: The Ship Magnificent, Gloucestershire, United Kingdom: History Press. ISBN 0752446061, 9780752446066.
  14. ↑ C. Hackett; J. G. Bedford; Royal Institution of Naval Architects; Institution of Engineers and Shipbuilders in Scotland (1996). The sinking of S.S. Titanic: investigated by modern techniques. Royal Institution of Naval Architects. Consultat el 5 de juny de 2011.
  15. ↑ «Titanic: The Anniversary of the Sinking of the World's Most Famous Ship» (en en). Consultat el 31 de maig de 2016.
  16. ↑ Piouffre 2009, p. 52
  17. ↑ «Titanic launch centenary to be marked in Belfast». BBC News. Consultat el 31 de maig de 2011.
  18. ↑ Chirnside 2004, p. 42
  19. ↑ Piouffre 2009, p. 59
  20. ↑ Piouffre 2009, p. 60
  21. ↑ Piouffre 2009, p. 61
  22. ↑ Piouffre 2009, p. 70
  23. ↑ Chirnside 2004, p. 71
  24. ↑ Històries de la mar. «Luis Jar Torre - Tres titanes gafar - Una aproximació al Titanic i els seus dos germans bessons - Històries de la mar». Consultat el 22 de novembre de 2015.
  25. ↑ Piouffre 2009, p. 71
  26. ↑ A. Baquero Major. "Titanic: La maniobrabilidad i la colisió". Ingenieria Naval (1998).

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2005) The Titanic in Print and on Screen, Jefferson, NC: McFarland & Company. ISBN 0-7864-1786-2.
  • Ballard (1987). The Discovery of the Titanic., New York: Warner Books. ISBN 978-0-446-51385-2.
  • Barratt (2009). Lost Voices From the Titanic: The Definitive Oral History, London: Random House. ISBN 978-1-84809-151-1.
  • Bartlett (2011). Titanic: 9 Hours to Hell, the Survivors' Story, Stroud, Gloucestershire: Amberley Publishing. ISBN 978-1-4456-0482-4.
  • Beveridge (2008). Titanic—The Ship Magnificent Volume One: Design & Construction, Stroud: The History Press. ISBN 978-0-7524-4606-6.
  • (2011) «Description of the ship», Report into the Loss of the SS Titanic: A Centennial Reappraisal, Stroud, UK: The History Press. ISBN 978-0-7524-6210-3.
  • (2009) The Ship Magnificent, Volume Two: Interior Design & Fitting, The History Press. ISBN 978-0-7524-4626-4.
  • (2002) Unsinkable: the full story of the RMS Titanic, USA: Dona Cape Press. ISBN 978-0-306-81110-4.
  • Chirnside (2004). The Olympic-Class Ships: Olympic, Titanic, Britannic, Stroud, England: Tempus Publishing. ISBN 978-0-7524-2868-0.
  • (1995) Titanic: Triumph and Tragedy, New York: W.W. Norton & Company. ISBN 978-0-393-03697-8.
  • Fitch (2012). On a Siga of Glass: The Life & Loss of the RMS Titanic, Amberley Publishing. ISBN 978-1-84868-927-5.
  • (2011) Report into the Loss of the SS Titanic: A Centennial Reappraisal, Stroud, UK: The History Press. ISBN 978-0-7524-6210-3.
  • Hutchings; de Kerbrech, {{{nom2}}} (2011). RMS Titanic 1909-12 (Olympic Class): Owners' Workshop Manual, Sparkford, Yeovil: Haynes. ISBN 978-1-84425-662-4.
  • Lord (2005). A Night to Remember, New York: St. Martin's Griffin. ISBN 978-0-8050-7764-3.
  • Lynch (1992). Titanic: An Illustrated History, New York: Hyperion. ISBN 978-1-56282-918-6.
  • (2012) What Really Sank The Titanic – New Forensic Evidence, New York: Citadel. ISBN 978-0-8065-2895-3.
  • (1993) The Ship That Stood Still: The Californian and Her Mysterious Role in the Titanic Disaster, Edited by Edward de Groot, New York and London: W. W. Norton & Company. ISBN 9780393035377.
  • Piouffre (2009). Li Titanic ne répond plus, Larousse. ISBN 9782035841964.
Artículs de prensa
  • «[1]». Consultat el 3 de giner de 2016.
  • «[2]». Consultat el 3 de giner de 2016.
Investigacions


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=RMS_Titanic&oldid=952667»