Punt d'ignició

Es denomina punt d'ignició, punt d'inflamació o punt d'incendi d'una matèria combustible al conjunt de condicions físiques (pressió, temperatura, étc.) necessàries per a que la substància escomence a ardir en acostar una font de calor (font d'ignició) i la flama es mantinga una volta retirada la font de calor externa.

Procés d'ignició

Quan una substància combustible es calfa per mig d'una font de calor externa, comença a oxidarse; la reacció d'oxidació és exotèrmica, després afig calor al de la font externa; conforme aumenta la temperatura es oxida més ràpidament, fins que en cert punt, la calor despresa per l'oxidació és suficient per a mantindre l'ignició sin ayuda de la font exterior. Les condicions alcançades en eixe moment, determinen el punt d'ignició.

Quan la substància es oxida espontàneament sense necessitat d'una font exterior de calor (lo que per a certes substàncies pot ocórrer en certes condicions), i alcança la temperatura d'ignició, escomençarà a ardir. Este fenomen es diu autoignición.

Els paràmetros que determinen el punt són la temperatura, la pressió, la composició de l'atmòsfera en que es produïx l'ignició i a voltes la presència d'una atra substància que actue com catalisador.

Temperatura d'ignició

Si les condicions de l'entorn són les normals (atmòsfera de composició normal, pressió atmosfèrica normal —1013 hPa—) es denomina temperatura d'ignició d'una matèria combustible a la temperatura mínima necessària per a que la matèria escomence a ardir i la flama es mantinga sense necessitat d'afegir calor exterior. Una condició fonamental, és que la font de calor externa tinga una temperatura més alta que la d'ignició de la substància.

El concepte de punt d'ignició és més ampli, pero en la pràctica normal s'ampra més la temperatura d'ignició.