Pseudolulismo alquímico

L'estudi de les obres autèntiques de Ramon Llull va deixar ben fixada des de el XIX la naturalea pseudoepigráfica de tot el corpus alquímico, que en total superen les cent obres. Es pensava que era una falsificació de finals de el XIV i principis de el XV, en adició posteriors.

A finals de el XX, la professora Michela Pereira va revelar una matriu textual prèvia, datada entorn a 1332, que no té una intenció pseudoepigráfica en la seua génesis. Es tracta d'una producció original d'un personage desconegut, al que Pereira crida magister Testamenti en referència al seu tractat més emblemàtic. A este núcleu primordial s'haurien afegit atres escrits en el pas del temps.

La seua aportació va canviar completament la forma d'encarar eixe grup germinal de tractats, ya que per primera volta es revelava en senyes concretes que no s'estava davant falsificacions conscients, sino davant obres originals, que transmetien les idees, la personalitat i les senyes biogràfiques d'un alquimiste real. Despuix de recopilar informació sobre este personage en funció d'allò que es conta, tant en la seua Testamentum com en els atres escrits que cita com a propis, se li ha identificat en un home cridat Raymundus de Terminis (cat. Ramon de Térmens). Seria un mallorquí que eixercitava l'ofici de eques o mills, format com magister in artibus o in legibus. Este tipo de persones solien ocupar llocs administratius, de jurisdicció mercantil, diplomàtics o d'orde públic. També tenia coneiximents de medicina, sobretot vinculats a la cirugia, en una formació montpellerina. Està documentada la seua activitat en l'illa de Corfú i en ciutats albaneses. Va eixercir de bailío en Berat i Vlorë, o en operacions comercials para Roberto I de Nàpols i Felipe I de Tarento en les mars Adriático i Jónico.

Les funcions representatives per a Felipe també justificarien la seua presència en l'illa de Gran Bretanya a principis de la década dels 30. Sabem que Felipe va enviar allí una embaixada per a acordar un compromís de boda per poders en 1331 entre la seua filla, la chiqueta Margarita de Tarento (1325-1380) i Eduardo de Balliol (c.1283-1367), aspirant al tro d'Escòcia en l'ajuda d'Eduardo III d'Anglaterra (1327-1377) . Esta missió diplomàtica també explicaria la presència de Ramón en l'iglésia i hospital de St. Katharine by the Tower, a on es firma el Testamentum alquímico en 1332. Este lloc era administrat just des de 1331 pel Lord Great Chamberlain John de Vere (1312-1360), qui també intervenia junt a Eduardo III en l'organisació de la campanya escocesa a favor d'Eduardo de Balliol.

Les seues obres originals serien tentativamente el Testamentum, Vademecum (=Codicillus); Liber lapidarii (=Lapidarius abbreviatus); Liber de intentione alchimistarum; Scientia de sensibilibus (=Ars intellectiva; Ars magica); Tractatu de aquis medicinalius (=De secretis naturae primeres versions); De lapide maiori (=Apertorium); Questionario; Liber experimentorum i una versió primitiva del Compendium animae transmutationis metallorum (=Compendium super lapidum; Lapidarium). Es data la seua redacció en els anys 30 de el XIV.

Gràcies al Liber experimentorum (1330) s'ha pogut determinar la seua activitat en els anys 20 i la seua estància en Anglaterra durant la Guerra de Sant Sardos (ca.1323-1325). El seu eixercite en alquímia era en eixa época eminentment experimental, pero des de 1329 s'hauria preocupat molt per organisar una teoria que donara sustente a la seua pràctica. Per a intentar-ho recorre a texts alquímicos en important càrrega teòrica, com la Summa perfectionis; obres de filosofia natural, sobretot de Roger Bacon i Alberto Magne; i als arbres de la ciència de Ramon Llull. Els desenrolls argumentals basats en esta última font farien característiques les seues obres. Units al seu nom, Raymundus, i al seu orige mallorquí, varen generar les condicions adequades per a capcionar unes décades despuix la flama de la confusió pseudoepigráfica.

Una atra característica significativa és que este home revisava els seus texts, elaborant versions diferents en a lo manco tres idiomes: català, llatí i anglonormando. Unes voltes són adaptacions per a les diferents corts per les que es movia. Atres voltes opta per fer expansions, recensió, epítomes o glosses. S'aprecia molt be en obres menudes, com el Ars intellectiva, pero sobretot en tractats més extensos com el Testamentum i el Liber de secretis naturae.

El seu corpus original hauria quedat dispers en dos àrees fonamentals: 1.ª) territoris de domini anglés en la primera mitat de el XIV; i 2.ª) el Mediterràneu, fonamentalment en la mar Adriático i les seues conexions en els regnes de Nàpols i Sicília.

Trenta o quaranta anys despuix, cap a 1360-1380, el primer núcleu pseudoluliano s'identifica en Valéncia, entorn al grup de terapeutes que rodeja la figura de Berenguer Fluvià. El De secretis naturae seria el text més important en este procés, i en menor medida el Compendium animae, el Testamentum i el Codicillo.

Décades despuix tots estos tractats haurien tornat a circular, ya en una atribució pseudoepigráfica, en el sur d'Itàlia i la mar Adriático, a on apareixeran els primers comentaristes convençuts d'estar llegint a un Llull alquimiste entorn a l'any 1400, com Petrus Voleacius de Ragusa (s.i. Dubrovnik), el Graecus Philosophus Guido de Montanor i el monge Ferrarius. Precisament en la mar Adriático, a on la biografia de l'autèntic Llull era menys coneguda, es varen mesclar els texts. L'atribució luliana es va unir als colofons originals, sense importar que les seues dates implicaren anacronisme i incoherències històriques en ser aplicats a Llull. Aixina escriuen Guillaume Fabri de Dya i Cristoforo dona Perugia les primeres llegendes entre 1430 i 1475. A partir d'ací, els elements posteriors són ampliacions més o menys complexes.

Al mateix temps, ya en un moviment incipient en el Mediterràneu, els tractats aplegaran a Anglaterra a mitan de el XV, a on motivaran la busca i reinterpretación dels que va deixar allí el propi magister Testamenti un sigle abans, tant en llatí com en anglonormando.

La llegenda de Llull alquimista

La llegenda de Ramon Llull alquimista, tal i com ha aplegat fins als nostres dies, nos diu que va ser iniciat en eixa pràctica pel célebre mege Arnau de Vilanova (1238-1311). El rei anglés Eduardo III li va invitar a Anglaterra, a on el mallorquí hauria tingut la cortesia de fabricar or i estampar unes monedes anomenades Nobile Raymundi o Rose nobles. Comprovada la seua destrea, el monarca li va propondre finançar una creuada contra els musulmans. Llull va accedir. No obstant, Eduardo va utilisar estos recursos alquímicos per a atacar al rei de França i va encarcerar al filòsof en la Torre de Londres. Li va obligar a seguir transmutando metals, encara que finalment va conseguir escapar.

Este format narratiu és prou tardà i queda establit a mitan de el XVI, tal i com ha mostrat Michela Pereira. Es consolida i popularisa en el Symbola aureae mensae duodecim nationum (1617) i el Tripus aureus (1618) de Michael Maier (1568-1622). S'arreplega en un bon número de detalls adicionals en el De Ortu et Progressu Chemiae Dissertatio (1668) i el Conspectus Scriptorum Chemicorum Celebriorum (1696) de Ole Borch (1626-1690).

Segons ha revelat Pereira, la versió més elaborada és una Història quando Raymundus Lullus, Maioricanus Menges, scientiam transmutationis didicerit, et quando ac qua de causa traiecerit in Angliam ad Regem Rupertum, conservada en dos manuscrits de el XVII. El seu relat és el resultat de vàries etapes prèvies, a on l'història muta d'una forma sorprenent.

Un atre alvanç en esta llínea és la narració de Johannes Cremeri, supost abad de Westminster en temps de Llull, que apareix recollida en el Tripus aureus (1618) de Michael Maier (1568-1622). No hi ha constatació d'esta obra, ni en cites, ni en fonts manuscrites, abans de el XVII. Per supost, ningú coneix a Cremeri en documents dels sigles XIV o XV i, de fet, no va existir cap abad en eixe nom en la llistes de Westminster. També presenta a un rei Eduardo III que rep a Llull a pesar de regnar una década despuix de la seua mort; i descriu un viage a Anglaterra que no figura en cap de les obres lulianas autèntiques. La seua redacció és una evident invenció moderna confeccionada segons la fantasia ya establida en el seu temps.