Poliuretano proyectat
Poliuretano proyectat és un material plàstic de composició celular amprat com a aïllant tèrmic i acústic i com impermeabilizante tant en edificació com en indústria.[1] És també conegut en el nom de bromera de poliuretano.
Història
[editar | editar còdic]El descobriment del poliuretano es remonta a l'any 1937, gràcies a les investigacions desenrollades per Otto Bayer. Es va escomençar a utilisar en la década de 1950, ya que fins a llavors no varen existir màquines capaces de processar-ho.
Descripció
[editar | editar còdic]
La mescla dels dos components poliol i isocianato, líquits a temperatura ambiente, produïx una reacció química exotèrmica. Esta reacció química es caracterisa per la formació d'enllaços entre el poliol i el isocianato, conseguint una estructura sòlida, uniforme i molt resistent. Si la calor que desprén la reacció s'utilisa per a evaporar un agent hinchante, s'obté un producte rígit que posseïx una estructura celular, en un volum molt superior al que ocupaven els productes líquits. És lo que denominem bromera rígida de poliuretano, o PUR.
La bromera rígida de poliuretano és un material sintètic duroplástico, altament reticulado espacialmente i no fusible. En les densitat habituals, per a aïllament tèrmic, la bromera conté solament una chicoteta part de matèria sòlida (en una densitat de 35 kg/m³, només el 3% del volum és matèria sòlida).
La bromera rígida de poliuretano aplicada in situ per proyecció, o poliuretano proyectat, s'obté per mig d'una pulverización simultànea dels dos components sobre una superfície denominada substrat.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Associació Tècnica del Poliuretano Aplicat (ATEPA). Llibre Blanco del Poliuretano Proyectat. Juliol, 2009.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Poliuretano proyectado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.