Pigmalión (obra de teatre)

Pigmalión (obra de teatre)

Pigmalión (Pygmalion) és una obra de teatre publicada en 1913 per George Bernard Shaw i està basada en el relat d'Ovidio, Pigmalión. Shaw va escriure esta obra en una época en que la fonètica era un tema en auge; dia que l'espanyol i l'alemà eren idiomes claríssims que els estrangers de dites llengües podien comprendre, pero que l'anglés era tan mal parlat per ells que ni ells mateixos s'entenien. L'obra resulta didàctica, pero sense ser avorrida.

En 1938, es va estrenar una obra cinematogràfica homònima, guanyadora del Óscar al millor guion adaptat, la qual cosa va significar otorgar per primera volta en el història este premi fílmico a una persona que posseïa un Premi Nobel (en 1925 va rebre el de Lliteratura). Aixina mateix, en 1964 es va realisar la película musical My Fair Lady (La meua bella dama), inspirada en esta obra, que també va rebre varis Óscar, incloent el de millor película.

En el mit de Pigmalión, d'orige grec, Pigmalión s'enamora d'una estàtua que ell mateixa ha creat. Gràcies a forces divines, l'estàtua pren forma humana i conseguixen aixina estar junts.

Trama

Eliza Doolittle, dibuixada per George Luks (1908).

L'obra comença en un professor de fonètica, Henry Higgins, que transcribe a l'eixida del Covent Garden de Londres la dicció de les persones que es resguarden de la pluja junt a ell.

Es troba llavors en la florista Eliza Doolitle (Lliça), la llengua de la qual és molt vulgar. Ella ho mira estranyada, preguntant-se per les seues anotacions, i ell li explica en qué consistix el seu treball. Atres personages apareixeran en escena: una dama refinada, la senyora Eynsford Hill, la seua filla i fill (a els qui tornarem a vore més alvance). Quan termina de ploure cada u es va pel seu costat.

En el segon acte, Higgins fa una aposta en el seu amic, el coronel Pickering: Higgins afirma que si ho desijara podria convertir a la florista en una "dama" en el terme de sis mesos.

Casualment, en eixe moment ella apareix en la seua casa per a prendre classes de dicció. Higgins decidix instruir-la.

El pare de Eliza, mr. Doolittle, apareix demanant algun tipo de remuneració per deixar que la seua filla es quede en casa de Higgins (els Doolittle són molt pobres); no obstant, és tirat de la casa (pero no serà l'última volta que se sàpia del personage).

Despuix d'algunes classes infructuoses, Higgins conseguix convertir a Eliza en una dòna sofisticada que deixa a tots en la boca oberta.

El dia en que ella es "gradua", despuix d'anar a un tea party i després a l'òpera i parlar en tots, Higgins, Pickering i Eliza tornen cansats a la seua llar (els tres estan vivint en casa de Higgins). Pickering es va a dormir, i Eliza i el professor es queden barallant. Finalment ella li diu: "Gràcies a mi vares guanyar l'aposta, pero yo no t'importe".

Eliza es va de la casa, a la casa de la mare de Higgins i ell ix desesperat, a buscar-la, ya que es dona conte de que no pot viure sense ella. Encara que ells mai s'amen, no poden estar separats. Eliza terminarà casant-se en Frederik Eynsford Hill (el fill de la refinada dama del primer acte, a qui vorà novament en el tercer acte quan en la casa de la mare del professor Higgins, charre en les seues «visites», per a refinar-se).

Representacions

Pigmalión es va estrenar en el Burgtheater de Viena el 16 d'octubre de 1913, en una versió en llengua alemana. En Londres es va estrenar l'11 d'abril de 1914, en el Her Majesty's Theatre, en Herbert Beerbohm Tree i Patrick Campbell. Atres produccions posteriors a destacar inclouen la de 1945, en Raymond Massey i Gertrude Lawrence, la de 1984 en Peter O'Toole i Jackie Smith-Wood i la de 2011 en Rupert Everett i Kara Tointon.

En Espanya es va estrenar el 14 de novembre de 1920 en el Teatre Eslava de Madrit, en adaptació de Gregorio Martínez Serra i interpretació de Catalina Bárcena. En 1943, es va tornar a representar en Elvira Noriega. Una nova versió és de 1964, en Adolfo Marsillach, Marisa de Leza, Antonio Vico, Carmen Carbonell i Fernando Guillen.

En els anys xixanta es va estrenar en Buenos Aires en l'interpretació de Virginia Llac i la direcció de Wilfredo Ferrán.

El 21 de febrer de 1979 es va emetre una versió per a Televisió espanyola en l'espai Estudi 1, en actuació de José María Rodero, Marilina Ross, Tomás Blanco, Mari Carmen Capciones, Aurora Redó, Nélida Quiroga, Maite Tojar i María Stern.

Una atra adaptació va ser Gönülçelen (Traduït "Convertint-se en una dama" en Llatinoamèrica), una série de televisió turca de 2010, produïda per Asis Yapım i emesa per ATV. Va ser protagonisada per Tuba Büyüküstün i Cansel Elçin, en este cas adaptat a un respectat professor de vora que busca un talent nou i es propon ensenyar-li al seu estudiant els secrets de la música.