Persistència de la visió

El cavall es veu en moviment per la persistència retiniana pero en realitat açò ocorre pel processament cerebral dels estímuls visuals.

La persistència de la visió va ser un supòsit fenomen visual descobert per Peter Mark Roget que demostraria cóm una image permaneix en la retina humana una dècima de segon més abans de desaparéixer per complet. Segons els seus estudis, açò permetria que vejam la realitat com una seqüència d'imàgens ininterrompudes i que pugam calcular fàcilment la velocitat i direcció d'un objecte que es desplaça. Si no existira voríem passar la realitat com una successió d'imàgens independents i estàtiques.

Joseph-Antoine Ferdinand Plateau va creure descobrir que el nostre ull veu en una cadència de dèu imàgens per segon. En virtut de dit fenomen, les imàgens se superponen en la retina i el cervell les "enllaça" com una sola image visual, mòvil i contínua. Es va supondre que el cine aprofitava este efecte i provocava eixe "enllaç" proyectant a més de 10 imàgens per segon (generalment 24), lo que genera en el nostre cervell l'ilusió de moviment (la televisió es dona a 29,97 fotogrames per segon, i 25 en Europa).

Inicis

La teoria de la persistència de la visió defén que les imàgens permaneixen en el cervell unes fraccions de segon despuix d'haver desaparegut. Esta teoria va ser refutada en 1912 per Max Wertheimer. En un experiment va demostrar que en el moviment es percep que l'ull es mou com a resposta dels successius estímuls de llum. Açò es coneix com Fenomen Phi.

Lo que es demostra tant en la persistència de la visió com en el Fenomen Phi és que l'ull no es comporta de la mateixa manera que una càmara fotogràfica, el ser humà no veu en fotogrames per segon. El cervell, en retindre les imàgens una fracció de segon, va permetre la creació d'un primer cine que consistia en la superposició de dos imàgens que, reproduïdes a gran velocitat, donaven la sensació de moviment.

Llei de Ferry-Porter

Hi ha un ampli marge de freqüències des de l'absoluta evidència de parpadeo fins a la sensació de continuïtat. Este fenomen es coneix en el terme anglés flicker. La freqüència en la que les imàgens es fonen i desapareix el parpadeo ho cridem freqüència crítica de flicker i, com ya hem apuntat, depén del nivell d'allumenament de la pantalla. És una dependència de tipo logarítmic i es coneix com a llei de Ferry-Porter:

Efecte de la persistència visual

$f_{llindar}=37+12.6{\log }_{10}(B)$

B = nivell de lluentor de la pantalla medit en foot-lambert.

Es considera que la freqüència llindar o crítica és de l'orde de 40 Hz (alguna cosa més baixa en un cine per eixemple a on les condicions d'allumenament es adecuan al visionado). No obstant, esta freqüència podrà variar entre els 60 Hz (fort allumenament diürn) fins a 4 Hz (allumenament nocturn i visió fotópica). Açò s'explica gràcies a la naturalea dels cons i bastons. Els primers (cons) capten les imàgens en entorns d'alt allumenament i ho fan en una resposta prou elevada. Pel contrari, els bastons són molt més sensibles, d'ahí que s'encarreguen de captar en entorns d'allumenament precari. Ara be, necessiten molt més temps per a excitar-se i tornar a la situació inicial de repòs (fins a 0,25 segons).

Vore també

• Visió
• Ilusió òptica