Peltophorum dubium

Peltophorum dubium (Peltophorum dubium)

Peltophorum dubium és un arbre de la família Fabaceae, subfamília Caesalpinioideae. En Argentina i Paraguay és denominat comunament yvyrá-pytá, ibuirá puitá guazú, ibirapitá o yvyra pytã, Uruguay li'l crida arbre d'Artigas o ibirapitá, i en Brasil cana-fístola.

És inerme, de fullage caedizo, fuste més o menys recte, i notable floració estival groga. Alcança un altura de 20 a 40 m.

Característiques

Té la ritidoma (corfa): rugosa color gris castanyer; fullage: vert obscur lluent, caduc. Les fulls: compostes, bipinnadas, grans, 7-16 yugadas. Folíols numerosos en nervadura central. Pecioladas de 7 a 25 parells de pinas, de 4 a 10 cm de llarc, les que duen de 20 a 30 parells de foliolos cada una, elíptic oblongo de 5 a 8 mm de llarc i 2 a 3 mm d'ample en base asimètrica i àpiç mucronado, de consistència coriácea discolores pàlits en la cara inferior, vert obscurs i lluents en la superior. Els seus estipules conjuguen foliosas fulls composts (de 5-13). Les florés de 2 cm de diàmetro, dispostes en grans panojas terminals. Corola de pétals grocs molt vistosos. Florix en estiu i principis d'autumne. Frut: és un llegum samaroide, indehiscente, chata, coriácea, en aspecte de sàmara, color castany. Les llavors són cilíndriques, de testa dura.

Usos

La fusta: és dura i pesada (en pes específic entre 0,85 i 0,9), de albura color ocre a rosat. El duramen de castany rosáceo a castany violáceo, de bell veteado espigat, ben demarcado per la disposició irregular dels elements vasculars, notoris pel color castany sobre el teixit fibroso que és pla i de color castany clar. La textura és mijana i heterogénea i el gra oblicuo a entrellaçat, presenta porosidad difusa; en cort radial denota un suau jaspeado, posseïx els anells demarcados, ademés de depòsits gomosos en els gots i cristals de oxalato, tancant un colorant roig. Posseïx numeroses aplicacions en fusteria en general i construccions rurals i hidràuliques per la seua resistència a la humitat i el ras, marcs de portes i finestres, pisos, postes, carrosseries, mueblería i ebanisteria. La corfa té taninos, excelent per a curtir pells fines mentres que els fulls, fruts i raïls s'utilisen en medicina popular.

Distribució

Es troba en el centre, sur, i surest de Brasil, en el surest de Bolívia, en el centre i est de Paraguay, en el noroest d'Uruguay, i en el noreste d'Argentina.

Hàbitat

Habita en selves tropicals i subtropicales de la Província fitogeográfica Paranaense, tant en selva contínua com en les vores de rius i de rieres en ambients de selves marginals o en galeria, gràcies a les quals conseguix contar en poblacions en zones en precipitacions menors als seus requeriments, per eixemple en el chaco Oriental i en la seua distribució austral: l'extrem noroest del Uruguay i el noreste de la província argentina d'Entre Rius.

Cultiu

En avingudes de Buenos Aires i de Montevideo li'l veu formant grans grups, sent un dels arbres de zones càlides que poden viure en climes templats, dels eixemplars més grans. No seria apropiat per a carrers puix aïllat creix en molta altura i es desgaja i cau en facilitat davant tormentes ventoses; sí ho és per a parcs quan se li exigix competència.

Noms Autòcton

En Argentina i Paraguay, és denominat comunament ybyrapytâ, ybyrá pytâ guazú, yvyrá-pytâ o Ibirá Pita. El nom s'origina en la denominació en idioma guaraní, en el qual Ybyrá és 'arbre' o 'fusta', pytâ és 'roja', i guasu és 'gran'; en conjunt seria: 'gran arbre de fusta rojosa'.

En idioma portugués, en Brasil, li'l crida: cana-fístola, nom també amprat en l'Argentina, especialment en les regions propenca a eixe país.

En el Uruguay li'l crida, ademés de ybyra pytâ, arbre d'Artigas, en relació en el prócer oriental José Gervasio Artigas, el qual es exiló en el Paraguai fins a la seua mort. En la seua casa en eixe país, se li recorda en relats prenent mat baix un frondós eixemplar d'esta espècie. Es reforça dit nom en habitar esta espècie en l'Uruguay especialment en les riberes del Riu Uruguai i els seus afluents en el llitoral nort, departaments d'Artigas, Bot i Paysandú.

Taxonomia

Peltophorum dubium va ser descrita per (Spreng.) Taub. i publicat en Die Natürlichen Pflanzenfamilien 3(3): 176. 1892.

Sinonímia

• Brasilettia dubia (Spreng.) Kuntze
• Caesalpinia dubia Spreng.
• Peltophorum vogelianum Benth.
• Peltophorum vogelianum Walp.
• Peltophorum vogelianum f. ferruginea Chodat & Hassl.
• Peltophorum vogelianum f. glabrata Chodat & Hassl.
• Peltophorum vogelianum f. intermija Chodat & Hassl.

var. adnatum (Griseb.) Barneby

• Baryxylum adnatum (Griseb.) Pierre
• Brasilettia adnata (Griseb.) Kuntze

var. berteroanum (Urb.) Barneby

• Peltophorum berteroanum Urb.

Bibliografia

• Biloni, J. S. 1990. Arbres Autòctons Argentins. Ed. Tipogràfica Editora Argentina, 335 p.
• Dimitri, M.J. 1997. El Nou Llibre de l'Arbre. Ed. Ateneu. Tom II, 120 p.

Més informació

1. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
2. Ducke, A. 1953. As Leguminosas de Pernambuco i Paraiba. Mem. Inst. Oswaldo Cruz 51: 417–461.
3. Forzza, R. C. & et al. 2010. 2010 Llista de espécies Flora do Brasil. https://web.archive.org/web/20150906080403/http://floradobrasil.jbrj.gov.br/2010/.
4. Funk, V. A., P. I. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Veneçola: Amazones, Bolívar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana). Contr. O.S. Natl. Herb. 55: 1–584.
5. Hokche, O., P. I. Berry & O. Huber. 2008. 1–860. In O. Hokche, P. I. Berry & O. Huber Nou Cat. Fl. Vasc. Veneçola. Fundació Institut Botànic de Veneçola, Caracas.
6. Howard, R. A. 1988. Leguminosae. Fl. Lesser Antilles (Dicotyledoneae–Part 1) 4: 334–538.
7. Isely, D. 1990. Leguminosae (Fabaceae). 3(2): xix, 1–258. In Vasc. Fl. S.I. O. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
8. Killeen, T. J., I. García Estigarribia & S. G. Beck. (eds.) 1993. Guia Arb. Bolívia 1–958. Herbario Nacional de Bolívia & Missouri Botanical Garden, La Pau.
9. Lewis, G. P. 1987. Legumes of Baïa. 369 p.
10. López, J. A. & J. I. L. Little. 1987. Arbres Comuns del Paraguai 425 p.
11. Ortega, I., L. S. Ortega & R. Spichiger. 1989. Noranta espècies forestals del Paraguay. Fl. Paraguay, Ser. Espec. 3: 1–218, i–xiv.
12. Reis-García, A. & M. Sousa Sánchez. 1997. Depressió central de Chiapas. La selva baixa caducifolia. Llistats Floríst. Mèxic 17: 1–41.