El patinage de velocitat sobre gèl és un deport que consistix en carreres de vàries distàncies sobre una pista de gèl en forma allargada i en la que els competidors van proveïts de patins.[1]

Països Baixos 2008
Erro al crear miniatura:

Com la majoria dels deportes d'hivern el patinage sobre gèl va escomençar com una necessitat, en este cas de transport per a poder travessar rius o #llac congelats, alguna cosa molt habitual en les zones fredes del Nort d'Europa. En l'antiguetat els patins estaven fets be d'ossos d'animals o be de fusta.

Els primers patins en tall de ferro daten de el XVI en Escòcia, i ya en 1850 I.W. Bushnell, de Filadèlfia (Estats Units), va anar el primer en fabricar el patí de acer, molt més llauger i resistent, el qual se seguix usant en l'actualitat.

El patinage de velocitat va ser el primer deport en el món que es va practicar en el gèl, aixina com el primer deporte hivernal de l'història, i el país a on major auge va tindre va ser en Països Baixos, ya que este país conta en multitut de canals d'aigua que es congelen en hivern, a on tots els ciutadans poden practicar de manera lliure i oberta patinage. Per esta raó és hui dia una de les grans potències mundials d'este deport, a on inclús patinadors d'atres parts de Europa i del món apleguen a Països Baixos per a preparar-se. Els primers campeonats del món es varen celebrar en 1889 i el patinage de velocitat va ser inclós en el programa dels primers Jocs Olímpics d'Hivern en Chamonix 1924.

La proves es disputen en una pista de 400 metros de llongitut, similar a una pista d'atletisme, en dos rectes i dos curves. Els participants competixen de dos en dos, contra el rellonge, cronometrant-se el temps que tarda cada u en recórrer la distància de que es tracte. Quan tots els participants hagen finalisat el seu recorregut guanya el que haja fet el menor temps en el recorregut.

Una de les característiques més cridaneres d'estes carreres és que en cada regrés els dos participants deuen intercanviar el carrer per la que circulen, de manera que el que va pel carrer interior deu passar a l'exterior i al revés. Aixina es conseguix que abdós recórreguen la mateixa distància en el mateix número de regressos. El carrer interior i l'exterior estan separades per chicotets cons, llevat en la zona a on deu fer-se l'intercanvi. En algunes ocasions açò pot donar lloc a accidents en chocar dos participants, per lo que els convé anar molt atents.

  • En els Jocs Olímpics es disputen 12 proves, 6 masculines i sis femenines:
  • Les masculines són: 500 metros, 1000 metros, 1500 metros, 5000 metros, 10000 metros i persecució per equips.
  • Les femenines són: 500 metros, 1000 metros, 1500 metros, 3000 metros, 5000 metros i persecució per equips.


En la prova de 500 metros els participants deuen realisar dos carreres, sumant-se els temps d'abdós per a computar el total de la prova. En el restant de distàncies cada participant solament disputa una carrera.

La prova de persecució per equips és de recent creació, i s'ha disputat per primera volta en els Jocs Olímpics de Torí 2006. S'assembla molt a la persecució per equips de ciclisme en pista. Els equips són de tres patinadors que van rellevant-se i al final el temps de l'equip és el del tercer que entre en la meta.

En l'història del patinage de velocitat hi ha hagut grans estreles que han guanyat moltes medalles i batut récorts. Podem citar al nortamericà Eric Heiden, que va guanyar cinc medalles d'or en els Jocs Olímpics de Lake Placid 1980, Johann Olav Koss de Noruega (un atre país potencia mundial en este deport), gran estrela en els Jocs Olímpics de Lillehammer 1994, la nortamericana Bonnie Blair, dominadora en les proves curtes de Lillehammmer, o Brega Skoblikova de la Unió Soviètica, que va guanyar quatre medalles d'or en els Jocs Olímpics de Innsbruck 1964.

Del patinage de velocitat es desprén una atra modalitat del patinage que es denomina patinage de velocitat en pista curta (Short track), que també és deport olímpic.


Resum

 
Patinage de velocitat en pista llarga, Thialf, 2008.

La pista estàndar per al patinage de pista llarga és de 400 metros, pero ocasionalment s'utilisen pistes de 200, 250 i 3333⁄3 metros. És una de les dos modalitats olímpiques d'este deport i la que té més història.

Les regles de la ISU permeten cert marge de maniobra en el tamany i el radi de les curves.

El patinage de velocitat en pista curta té lloc en una pista més menuda, normalment del tamany d'una pista de hockey sobre gèl, en una pista ovalada de 111,12 metros. Les distàncies són més curtes que en les carreres de pista llarga, i la carrera individual olímpica més llarga és d'1.500 metros (el relleu femení és de 3.000 metros i el masculí de 5.000 metros). Les proves solen celebrar-se en un format eliminatori, en el que els dos millors de les séries de quatre o cinc es classifiquen per a la carrera final, en la que es concedixen les medalles. Les descalificacions i les caigudes no són infreqüents.

 
Partida individual.
 
Sagell de l'Unió Soviètica alusivo al patinage de velocitat.

Hi ha variacions en les carreres d'eixida massiva. En el reglament dels deports de patinage, es descriuen huit tipos diferents d'eixides en massa. Entre elles es troben les carreres d'eliminació, en les que un o més competidors són eliminats en punts fixos del recorregut; les carreres de distància simple, que poden incloure carreres preliminars; les carreres de resistència en llímits de temps en lloc d'una distància fixa; les carreres per punts; i les persecucions individuals.

Les carreres solen tindre algunes regles sobre la descalificació si un oponent és obstaculisat injustament; estes regles varien entre les disciplines. En el patinage de velocitat en pista llarga, se sanciona casi qualsevol infracció a la parella, encara que es permet als patinadors canviar del carril interior a l'exterior anara de la curva final si no són capaces de mantindre la curva interior, sempre que no interferixquen en l'atre patinador. En les carreres d'eixida massiva, normalment es permet als patinadors algun contacte físic.

També se celebren carreres per equips; en el patinage de velocitat en pista lar ga, l'única carrera per equips al més alt nivell de competició és la persecució per equips, encara que en les competicions infantils se celebren carreres de relleus d'estil atlètic. Les carreres de relleus també se celebren en les competicions de pista curta i en llínea, pero en este cas, els intercanvis poden tindre lloc en qualsevol moment de la carrera, encara que els intercanvis poden estar prohibits durant l'últim parell de regressos.

La majoria de les carreres de patinage de velocitat se celebren en un recorregut ovalat, pero hi ha excepcions. Els tamanys dels óvals varien; en el patinage de velocitat en pista curta, la pista deu ser un óval de 111,12 metros, mentres que en el patinage de velocitat en pista llarga s'utilisa una pista igualment estandardisada de 400 metros. Les pistes de patinage en llínea tenen entre 125 i 400 metros, encara que les pistes en bancs només poden tindre 250 metros. El patinage en llínea també pot celebrar-se en pistes tancades d'entre 400 i 1000 metros, aixina com en competicions en pista oberta en les que les llínees d'eixida i arribada no coincidixen. Esta és també una característica dels maratons a l'aire lliure.

En els Països Baixos, les competicions de marató poden celebrar-se sobre gèl natural en canals i masses d'aigua com a #llac i rius, pero també poden celebrar-se en pistes de 400 metros congelades artificialment, en les que els patinadors donen 100 regressos a la pista, per eixemple.


Història

 
Nicolaas Bauer: Competició de patinage de velocitat femení en el canal de la ciutat de Leeuwarden, 1809

.

 
Partit de patinage de velocitat en el Zuiderzee prop de Hindeloopen, Països Baixos, en 1828.

Els orígens del patinage de velocitat es remonten a fa més d'un mileni en el nort d'Europa, especialment en Escandinavia i els Països Baixos, a on els natius afegien ossos a les seues sabates i els utilisaven per a desplaçar-se per rius, canals i #llac gelats. Al contrari de lo que la gent pensa, el patinage sobre gèl sempre ha segut una activitat d'alegria i deportiva i no una qüestió de transport i viage. Per eixemple, els hiverns en els Països Baixos mai han segut lo suficientment estables i frets com per a que el patinage sobre gèl siga una forma habitual de viajar o un mig de transport. Açò ya va ser descrit en 1194 per William Fitzstephen, que va descriure el deport en Londres.

Més vesprada, en Noruega, el rei Eystein Magnusson, més tarde rei Eystein I de Noruega, es jacta de les seues habilitats competint en pistes de gèl.

No obstant, el patinage i el patinage de velocitat no es varen llimitar als Països Baixos i a Escandinavia; en 1592, un escocés va dissenyar un patí en una cuchilla de ferro. Varen ser els patins en cuchilla de ferro els que varen propiciar la difusió del patinage i, en particular, del patinage de velocitat. En 1642 va nàixer el primer club oficial de patinage, el Skating Club Of Edinburgh, i en 1763 es va celebrar la primera carrera oficial de patinage de velocitat, en Wisbech, en Fens, en Anglaterra, en un premi de 70 guinea.[2] Durant la seua estància en els Països Baixos, la gent va començar a recórrer les vies fluvials que conectaven les 11 ciutats de Frisia, un repte que va acabar donant lloc al Elfstedentocht.

La primera competició oficial coneguda de patinage de velocitat per a dònes va tindre lloc en Heerenveen, Països Baixos, de l'1 al 2 de febrer de 1805. La competició la va guanyar Trijntje Pieters Westra.[3][4]

Per a 1851, els nortamericans havien descobert l'afició per este deport, i allí es va desenrollar posteriorment la cuchilla d'acer. En Noruega també es va popularisar el patinage de velocitat, ya que va haver un gran interés per la carrera de patinage de velocitat de 1885 en Frognerkilen entre Axel Paulsen i Renke van der Zee. Els Països Baixos varen tornar a la palestra en 1889 en l'organisació dels primers campeonats mundials. La ISU (Unió Internacional de Patinage sobre Gèl) també va nàixer en Holanda en 1892. A principis de el XX, el patinage i el patinage de velocitat s'havien convertit en una important activitat deportiva popular.


Desenroll de la ISU

 
Jaap Eden, el primer campeó mundial oficial.

Les carreres organisades sobre patins de gèl es varen desenrollar en el XIX. Els clubs noruecs varen organisar competicions a partir de 1863, en carreres en Christiania que atreen a multituts de cinc dígits.[5] En 1884, el noruec Axel Paulsen va ser nomenat Campeó Amateur de Patinage del Món despuix de guanyar competicions en els Estats Units. Cinc anys més vesprada, un club deportiu de Ámsterdam va celebrar un event de patinage sobre gèl que varen denominar campeonat mundial, en participants de Rússia, Estats Units i Regne Unit, ademés del país amfitrió. La Internationale Eislauf Vereinigung, ara coneguda com l'Unió Internacional de Patinage, es va fundar en una reunió de 15 representants nacionals en Scheveningen en 1892, la primera federació internacional de deports d'hivern. La Nederlandse Schaatsrijderbond es va fundar en 1882[6] i va organisar els campeonats del món de 1890 i 1891.[7] Les competicions se celebraven en pistes de diferents llongituts -el partit de 1885 entre Axel Paulsen i Remke van der Zee es va patinar en una pista de 6/7 milles (1400 metros)- pero la pista de 400 metros va ser estandardisada per la ISU en 1892, junt en les distàncies estàndar per als campeonats mundials, 500 m, 1500 m, 5000 m i 10.000 m. Els patinadors escomençaven per parelles, cada u en el seu carril, i canviaven de carril en cada regrés per a garantisar que cada patinador completara la mateixa distància. Açò és lo que ara es coneix com a patinage de velocitat en pista llarga. Les competicions eren exclusivament per a patinadors amateurs, lo que es feya complir. Peter Sinnerud va ser descalificat per professionalitat en 1904 i va perdre el seu títul mundial.

Els récorts mundials de pista llarga es varen registrar per primera volta en 1891 i varen millorar ràpidament Jaap Eden rebaixant el récort mundial de 5.000 metros en mig minut durant els Campeonats Europeus de Hamar en 1894. El récort es va mantindre durant 17 anys, i es varen necessitar 50 anys per a rebaixar-ho en mig minut més.[8][9]


Elfstedentocht

Archiu:De 10e Elfstedentocht.ogv

La Elfstedentocht es va organisar com a competició en 1909 i s'ha celebrat a intervals irregulars, sempre que el gèl del recorregut es considera suficientment bo. Més vesprada es varen desenrollar atres carreres a l'aire lliure, en Frisia en el nort dels Països Baixos acollint una carrera en 1917, pero les condicions naturals del gèl holandés rara volta han segut propícies per al patinage. La Elfstedentocht s'ha celebrat 15 voltes en els casi 100 anys transcorreguts des de 1909, i, abans de dispondre de gèl artificial en 1962, s'havien celebrat campeonats nacionals en 25 dels anys transcorreguts entre 1887, quan es va celebrar el primer campeonat en Slikkerveer, i 1961. Des de que el gèl artificial es va fer comú en els Països Baixos, els patinadors de velocitat holandesos han estat entre els millors del món en patinage sobre gèl de pista llarga i en patinage de marató. Una atra solució per a poder seguir patinant en maratons sobre gèl natural va ser el Alternative Elfstedentocht. Les carreres Alternative Elfstedentocht se celebren en atres països, com Àustria, Finlàndia o Canadà, i tots els patinadors de marató de primera llínea, aixina com mils de patinadors recreatius, viagen des dels Països Baixos fins al lloc a on se celebra la carrera. Segons el periodiste del NRC Handelsblad, Jaap Bloembergen, el país "adopta un aspecte carnavalesco" durant els campeonats internacionals de patinage.[10]


Jocs Olímpics

 
Patinage de velocitat en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1928 en St. Moritz, Suïssa.

En el Congrés Olímpic de 1914, els delegats varen acordar incloure el patinage de velocitat sobre gèl en els Jocs Olímpics de 1916, en acabant de que el patinage artístic figurara en els Jocs Olímpics de 1908. No obstant, la Primera Guerra Mundial va posar fi als plans de la competició olímpica, i no va ser fins a la semana dels deports d'hivern de Chamonix en 1924 -concedida retroactivamente la categoria d'olímpica- quan el patinage de velocitat sobre gèl va aplegar al programa olímpic. Charles Jewtraw, de Lake Placid (Nova York), va guanyar la primera medalla d'or olímpica, encara que varis noruecs presents varen afirmar que Oskar Olsen havia marcat un temps millor. Els problemes de cronometraje en els 500 varen ser un problema dins d'este deport fins que varen aplegar els rellonges electrònics en la década de 1960; durant la carrera olímpica de 500 metros de 1936, es va sugerir que el temps de Ivar Ballangrud en els 500 metros era casi un segon massa bo. Finlàndia va guanyar les quatre medalles d'or restants en els Jocs de 1924, en Clas Thunberg guanyant els 1.500 metros, els 5.000 metros i el concurs complet. Va ser la primera i única volta que es va concedir una medalla d'or olímpica en patinage de velocitat. El patinage de velocitat també és un deport dels Jocs Olímpics actuals.

Els patinadors noruecs i finlandesos varen guanyar totes les medalles d'or en els campeonats mundials de entreguerras, i letons i austríacs varen visitar el podi en els campeonats europeus. No obstant, les carreres nortamericanes solien realisar-se a l'estil dels paquets, de forma similar a les carreres de marató dels Països Baixos, pero les carreres olímpiques devien celebrar-se en les quatre distàncies aprovades per la ISU. La ISU va aprovar la sugerència de que el patinage de velocitat en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1932 se celebrara com a carreres en pack, i els nortamericans varen guanyar les quatre medalles d'or. Canadà va guanyar cinc medalles, totes d'argent i bronze, mentres que el defensor del títul mundial, Clas Thunberg, es va quedar en casa, protestant contra esta forma de competir. En els Campeonats del Món celebrats immediatament despuix dels Jocs, sense els campeons nortamericans, els corredors noruecs varen guanyar les quatre distàncies i varen ocupar els tres primers pu estos en la classificació general.

Els dirigents noruecs, suecs, finlandesos i japonesos del patinage varen protestar davant el USOC, condenant la forma de competir i expressant el seu desig de que les carreres d'eixida massiva no tornaren a celebrar-se en els Jocs Olímpics. No obstant, la ISU va adoptar la branca del patinage de velocitat en pista curta, en carreres d'eixida massiva en pistes més curtes, en 1967, va organisar competicions internacionals a partir de 1976 i les va tornar a incloure en els Jocs Olímpics en 1992.


Desenrolls tècnics

 
Monique Angermüller sobre patins de pala i en un trage que cobrix tot el cos en 2008

Els gèls artificials varen entrar en les competicions de pista llarga en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1960, i les competicions de 1956 en el Llac de Misurina varen ser les últimes competicions olímpiques sobre gèl natural. En 1960 també es varen celebrar les primeres competicions olímpiques d'hivern per a dònes. Brega Skoblikova va guanyar dos medalles d'or en 1960 i quatre en 1964.

També es varen desenrollar trages de patinage més aerodinàmics, en el patinador suís Franz Krienbühl (que va terminar octau en els 10.000 m olímpics a l'edat de 46 anys) al front del desenroll.[11] Despuix d'un temps, els equips nacionals es varen encarregar del desenroll dels trages corporals, que també s'utilisen en el patinage de pista curta, encara que sense la coberta del cap unit al trage -els patinadors de pista curta usen caixcos en el seu lloc, ya que les caigudes són més comunes en les carreres de massa. Els trages i el patinage en pista coberta, aixina com els clap skate, han contribuït a rebaixar considerablement els récorts mundials de pista llarga; des de 1971 fins a 2009, la velocitat mija en els 1500 metros masculins ha passat de 45 a 52 km/h. En les demés distàncies es registren auments de velocitat similars.


Professionalisme

Despuix de la temporada de 1972, els patinadors de pista llarga europeus varen fundar una lliga professional, la Lliga Internacional de Patinage de Velocitat, que incloïa a Ard Schenk, tres voltes medallista d'or olímpic en 1972, aixina com a cinc noruecs, atres quatre holandesos, tres suecs i alguns atres patinadors. Jonny Nilsson, campeó del món en 1963 i medalliste d'or olímpic, va anar l'impulsor de la lliga, que es va plegar en 1974 per raons econòmiques, i la ISU també va excloure a les pistes que albergaven carreres professionals dels futurs campeonats internacionals.[12] La ISU va organisar més tarde el seu propi circuit de la Copa del Món en premis en metàlic, i en els anys 90 es varen desenrollar equips professionals a temps complet en els Països Baixos, lo que els va dur a un domini en el costat masculí només desafiat pels corredors japonesos de 500 m i els patinadors en llínea nortamericanes que varen canviar a les pistes llargues per a guanyar l'or olímpic.


Professionals nortamericans

Durant el XX, el patinage sobre rodes també es va desenrollar com a deport de competició. Les carreres de patinage varen ser professionals des d'una etapa primerenca.[13] Els campeonats mundials professionals es varen organisar en Norteamérica entre els competidors d'eixe circuit.[14] Més vesprada, varen aparéixer les lligues de roller derby, un deport de contacte professional que originalment era una forma de carrera. FIRS Els campeonats mundials de patinage de velocitat en llínea es remonten a la década de 1980,[15] pero molts campeons mundials, com Derek Parra i Chad Hedrick, s'han passat al gèl per a guanyar medalles olímpiques.

De la mateixa manera que el patinage sobre rodes, el patinage de velocitat sobre gèl també va ser professional en Norteamérica. Oscar Mathisen, cinc voltes campeó mundial de la ISU i tres voltes campeó d'Europa, va renunciar a la seua condició d'aficionat en 1916 i va viajar a Amèrica, a on va guanyar moltes carreres, pero va ser derrotat per Bobby McLean de Chicago, quatre voltes campeó d'Estats Units,[16] en una de les carreres. Chicago va ser un centre del patinage de velocitat sobre gèl en Estats Units; el Chicago Tribune va patrocinar una competició nomenada els Patins d'Argent des de 1912 fins a 2014.


La pista curta entra en els Jocs Olímpics

En 1992, el patinage de velocitat en pista curta va ser acceptat com a deport olímpic. El patinage de velocitat en pista curta tenia pocs seguidors en els països europeus que practicaven el patinage de velocitat en pista llarga, com Noruega, els Països Baixos i l'antiga Unió Soviètica, i cap d'estes nacions havia guanyat medalles oficials (encara que els Països Baixos varen guanyar dos medalles d'or quan este deport era un event de demostració en 1988). La publicació noruega Sportsboken va dedicar dèu pàgines a detallar les proves de patinage de velocitat en pista llarga en els Jocs de Albertville de 1993, pero la pista curta no es va mencionar ni una paraula, encara que les pàgines de resultats varen aparéixer en eixa secció.[17]

Encara que esta forma de patinage de velocitat és més recent, està creixent més ràpidament que el patinage de velocitat de pista llarga, en gran part perque la pista curta pot realisar-se en una pista d'hockey sobre gèl en lloc d'un óval de pista llarga.


Equipament

Els patinés de velocitat diferixen en gran mida dels patins d'hockey i dels patins artístics. A diferència dels patins d'hockey i els patins artístics, els patins de velocitat es tallen en el turmell i es construïxen més com una sabata que com una bota per a permetre una major compressió del turmell. Les cuchilles tenen una llongitut que oscila entre els 30 i els 45 cm, segons l'edat i l'altura del patinador. Les cuchilles de pista curta es fixen a la bota en el taló i immediatament darrere de la bola del peu. Els patins de pista llarga, també cridats patins de pala, es fixen a una frontiça en la part davantera de la bota. El taló de la bota se separa de la cuchilla en cada carrera, a través d'un mecanisme de resort situat en el conector davanter. Açò prolonga la carrera del patinador en mantindre la cuchilla en el gèl durant més temps. Els patins de velocitat s'esmolen manualment utilisant una plantilla per a mantindre'ls en el seu lloc.[18]

Pista curta

Tots els patinadors de pista curta deuen tindre patins de velocitat, un trage de pell spandex, caixco protector, guants de patinage específics a prova de corts, agenolladers i espinilleras (en el trage), protector de coll (estil pitet) i protecció per als turmells. Les ulleres de protecció són obligatòries. Molts patinadors duen puntes planes de ceràmica o de fibra de carbono en el guant de la mà esquerra per a reduir la fricció quan la seua mà està en el gèl en les curves. Tots els patinadors que competixen a nivell nacional deuen dur un trage de kevlar a prova de corts per a protegir-se dels corts de la cuchilla d'un atre patinador.

Pista llarga

Els patinadors de pista llarga deuen dur el mateix equip que els corredors de pista curta, pero en l'excepció d'un caixco, espinilleras, agenolladers i protector de coll, que no són necessaris; junt en les seues cuchilles. Els patinadors de pista llarga patinen en lo que es denomina "cuchilles de pala". Estes cuchilles tenen frontices baix de la bota cap a la part atrassera. Es descriu en més detall més dalt. Les ulleres de protecció no són obligatòries. Tampoc és necessari que el trage siga de kevlar. Els patinadors de pista llarga duen una capucha integrada en el trage. encara que és un gran deport és molt similar al patinage de velocitat sobre rodes


Referències

  1. ↑ Barry Publow. Speed on Skates: A Complete Technique, Training and Racing Guide for In-Line and Ice Skaters (1998) 352 pages, ISBN 0880117214, ISBN 978-0880117210
  2. ↑ {cite web|url=https://www.britishnewspaperarchive.co.uk/viewer/bl/0000189/17630204/009/0002%7Ctitle=County News|via=British Newspaper Archive|access-date=11 de noviembre de 2019}}
  3. ↑ {{Cite we b|url=http://resources.huygens.knaw.nl/vrouwenlexicon/lemmata/data/trijntjepieters%7Ctitle=Digitaal Vrouwenlexicon van Nederland|date=17 de setembre de 2019|website=resources.huygens. knaw.nl}}
  4. ↑ «Resultados de las competiciones, estadísticas y récords; SpeedSkatingNews». www.speedskatingnews.info. Consultat el 2020-04-03. 1001 Vrouwen uit de Nederlandse geschiedenis
  5. ↑ Olympiske vinterleker 1924-2006, Åge Dalby, Jan Greve, Per Jorsett, ISBN 82-7286-162-3, Akilles forlag 2006, pág. 29
  6. ↑ Wat is Langebaanschaatsen
  7. ↑ «file=championships&g=m&type=wchall Historia del Campeonato del Mundo Allround Masculino». SpeedskatingResults. com. Consultat el 2012-09-10.
  8. ↑ Skøytesportens stjerner, Knut Bjørnsen y Per Jorsett, J. W. Cappelens forlag 1971, pág. 183
  9. ↑ «Evolución del récord mundial de 5000 metros Masculino». SpeedskatingResults.com. Consultat el 10 de septiembre de 2012.
  10. ↑ Menos naranja durante los años desiguales, de nrc.nl, publicado el 1 de julio de 1999
  11. ↑ Olympiske vinterleker 1924-2006, Åge Dalby, Jan Greve, Per Jorsett, ISBN 82-7286-162-3, Akilles forlag 2006, pág. 252
  12. ↑ (no) Olympiske vinterleker 1924-2006, Åge Dalby, Jan Greve, Per Jorsett, ISBN 82-7286-162-3, Akilles forlag 2006, pág. 230
  13. ↑ Turner, James, en colaboración con Zaidman, Michael (1997). The History of Roller Skating. National Museum of Roller Skating. ISBN 0-9658192-0-5.
  14. ↑ Roller Skating 3: Types of Competition, de hickoksprots.com. Recuperado el 25 de diciembre de 2006.
  15. ↑ «Medallistas mundiales de patinaje en línea - Hombres». Archivat des de l'original, el 3 de septiembre de 2012. Consultat el 18 de septiembre de 2022.
  16. ↑ Ice Skating, La Enciclopedia Electrónica de Chicago
  17. ↑ Sportsboken 1992, Schibsted forlag, ISBN 82-516-1428-7
  18. ↑ «longtrack». www.socalspeedskating.org. Archivat des de l'original, el 2018-12-27. Consultat el 2015-11-02.