Parmelia barrenoae

Parmelia barrenoae (Parmelia barrenoae)

Parmelia barrenoae és una espècie de liquen folioso de la gran família Parmeliaceae. Va ser descrita formalment com una nova espècie en 2005. Abans d'açò, s'agrupava com un de varis líquenes en el grup Parmelia sulcata, un complex d'espècies de semblances genèticament distintes. Parmelia barrenoae està àmpliament distribuïda i es troba en Europa, l'oest d'Amèrica del Nort, Àfrica i Àsia.

El tale frondós de color gris verdoso a gris blanquecino de Parmelia barrenoae creix fins a 10 cm (4 polzades) de diàmetro. Les característiques de la superfície del tale inclouen poros diminuts per a l'intercanvi de gasos i propágulos vegetatius cridats soralia. El liquen generalment creix en la corfa dels arbres, pero ocasionalment es troba en roques cobertes de verdet en llocs oberts i solejats. Les espècies paregudes Parmelia submontana i Parmelia sulcata es poden distinguir de Parmelia barrenoae per menudes diferències en la morfologia. Els estudis indiquen que Parmelia barrenoae és sensible a la contaminació de l'aire, i s'ha propost el seu us com a indicador de boscs ben conservats i gestionats de manera sostenible.

Descripció

Parmelia barrenoae té un tale folioso (frondós) en una unió apretada a solta al seu substrat. Medix de 5 a 10 cm (2 a 4 polzades) de diàmetro. Els lòbuls són contigus a superposts, en puntes curtes i redonejades, que medixen de 2 a 7 mm d'ample. Els lòbuls més vells tendixen a curvar-se cap a arrere. La superfície superior del tale és de color gris verdoso a gris blanquecino, en una textura que inicialment és finamente foveolada (coberta en menuts clots) abans de tornar-se reticulada (similar a una ret) i badada. La gruixa del tale és alguna cosa variable; depenent de si es medixen les àrees centrals o els màrgens, oscilen entre 200 i 375 µm. D'açò, la corfa té una gruixa de 25-37, 5 µm, la capa de fotobiontes d'aproximadament 30-40 µm de gruixa, la mèdula de 120-200 µm de gruixa i la corfa enfosquida subjacent de 25-40 µm de gruixa. L'última capa de teixit, que dona al costat inferior del tale el seu color ennegrit, és el paraplecténquima, un tipo de teixit en el que les hifes fúngicas estan orientades en totes les direccions. La capa de fotobiontes de les mostres madures és una capa contínua, mentres que en les mostres més jóvens està disposta en #agregació discretes de glomérulos (grups de cèlules de fotobiontes).

Les pseudocifelas són poros diminuts en la corfa que permeten l'intercanvi de gasos a través del teixit liquen; estos forats sense forma són numerosos en el tale de Parmelia barrenoae, a on ocorren tant en la superfície del tale (és dir, laminal) com a lo llarc dels seus màrgens (és dir, marginal). Les pseudocifelas marginals estan distribuïdes de manera més o menys uniforme, mentres que les pseudocifelas laminales tenen una forma llineal a irregular i es troben principalment en crestes. Estes pseudocifelas estan separades en el centre pero formen una ret prop de la perifèria del tale. Les soralia (regions decorticadas en la superfície del tale a on es produïxen els soredios) són escasses, laminales i es desenrollen a partir de pseudocifelas velles badades. Són de forma llineal a irregular, i els soredos (grups microscòpics de cèlules d'algues i hifes soltes) són granulars. La mèdula és blanca. Els rizinos en la superfície negra del tale inferior són moderadament abundants. Simplement estan ramificados furcadamente (és dir, bifurcados en dos), en múltiples branques en àngul recte, d'1-2 mm de llarc. En esta espècie no es produïxen apotecios ni picnidios. La parella fotobionte del liquen és un alga verda del gènero Trebouxia (no identificada com a espècie).

Els resultats esperats per a les proves químiques puntuals estàndart són els següents: corfa K + (groc); mèdula K + (groc que es torna roig), C -, PD + (roig anaranjado). La atranorina i el àcit salazínico són dos composts secundaris que es troben en el liquen.

Espècies similars

Hi ha alguns atres líquenes de Parmelia que tenen una apariència lo suficientment propenca a P. barrenoae com per a confondre a estes espècies. Per eixemple, la presència de soralia laminal i àcit salazínico en P. barrenoae és similar a P. sulcata. No obstant, dos característiques principals separen a les dos espècies. P. barrenoae té rizinas simples i bifurcadas, mentres que P. sulcata té rizinas que estan abundantment ramificadas. Encara que les diferències en l'estructura de les rizinas són una característica distintiva important, es deu anar en conte en interpretar #espècimen més antics (particularment, #espècimen de herbarios), ya que poden haver tingut rizinas escuarrosas que es varen degradar en el temps. Ademés, en P. barrenoae, les pseudocifelas formen ràpidament soralia marginal i laminar que estan menys desenrollades que en P. sulcata. La diferència en l'estructura pseudocifelar és el resultat de diferències en la forma en que es formen estes estructures. En les barrenoas, les soralia, que s'originen a partir de pseudocifelas llineals, tendixen a erosionar-se en els màrgens a mida que es desenrollen, deixant pegats de mèdula de color més clar que contrasten en la corfa més obscura. Açò pot contorsionar el tale i fer que els màrgens es doblen. Pel contrari, la soralia de P. sulcata no s'erosiona i, en canvi, s'acumula en els màrgens, i el marge del tale rara volta es dobla.

Parmelia barrenoae també podria confondre's en P. submontana, ya que abdós són sorediatas i tenen rizinas simples o furcas. No obstant, les soralia de P. submontana són erectas, similars a dits i de forma orbicular (soralia similar a isidia o pustulada) i els seus lòbuls són llarcs, separats i contorneados.

Hàbitat i distribució

Descrita per primera volta en Àvila, i uns anys més vesprada en la serra de Castelló i Astúries, el ranc geogràfic de Parmelia barrenoae ha aumentat de manera expansiva a mida que atres investigadors han informat de la seua aparició en atres llocs. En 2010, es va informar que el liquen ocorria en Amèrica del Nort i Àfrica. La distribució nortamericana inclou l'oest dels Estats Units, segons #espècimen recolectats en els estats de Califòrnia, Idaho, Oregó i Washington. La distribució africana inclou la cordillera de l'Atles Mig de Marroc. En 2016, es va informar des de Polònia, en 2017 des de Macedònia, i en 2018 des de Turquia i Àsia per primera volta. En 2021 es va informar que va ocórrer en Hongria, Eslovàquia i Suècia. En algunes àrees, la seua àrea de distribució precisa encara no es coneix be per la confusió històrica en P. sulcata.

En el Mediterràneu, la Parmelia barrenoae es distribuïx àmpliament en corfa de roure i coníferes. Ocasionalment es troba en roques cobertes de verdet en llocs oberts i solejats. L'espècie es troba en àrees mediterrànees a altituts moderades entre 800-1 ,800 m(2,600–5,900 peus). En esta regió a sovint coexistix en Parmelia serrana i vàries espècies de Lobaria. En Hongria i Eslovàquia, el liquen es va trobar en boscs de carpes de roure i roures a altituts entre 260 i 500 m (850 i 1640 peus). En l'oest d'Amèrica del Nort, tendix a ocórrer en boscs de coníferes xeráceas o roures de coníferes a #elevació moderades, al voltant de 450 a 2200 m (1480 a 7220 peus). En Àfrica, la seua preferència pels boscs de coníferes i roures en #elevació moderades és similar al seu hàbitat en el Mediterràneu. Estudis observacionals en l'àrea mediterrànea sugerixen que la Parmelia barrenoae és sensible a la contaminació de l'aire, ya que solament apareix en rodales forestals lliures d'impactes directes de contaminants. Per esta raó, s'ha propost el seu us com a indicador de boscs ben conservats i gestionats de manera sostenible.

Taxonomia

El liquen va ser descrit formalment com una nova espècie en 2005 per Pradeep Divakar, María del Carmen Molina i Ana Crespo. El espècimen tipo es va recolectar en Creu del Gall (Navalperal de Tormes, Província d'Àvila, Espanya) a una altitut d'1.300 m (4.300 peus); ací es va trobar creixent en roure pirenaic. El epítet específic barrenoae honra a la liquenóloga espanyola Eva Barreno," en reconeiximent a les seues numeroses contribucions a la liquenología i a la seua important contribució al desenroll de la liquenología espanyola".

Parmelia barrenoae és morfològicament similar a l'espècie generalisada Parmelia sulcata. Investigacions moleculars prèvies han indicat una alta variabilitat genètica entre els #espècimen assignats a este nom, #lo que sugerix la presència d'espècies crípticas. L'estudi de 2005 va investigar este complex d'espècies i va mostrar que els #espècimen que havien segut designats prèviament com Parmelia sulcata podien organisar-se en quatre clados distints. Un d'estos clados correspon al morfotipo que es va descriure com la nova espècie. Atres membres del complex d'espècies de P. sulcata són P. fraudans, P. praesquarrosa, P. encryptata, i P. squarrosa. Es creu que Parmelia barrenoae va divergir dels seus parents més propencs (P. encryptata i P. squarrosa) durant el Mioceno tardà, fa uns 6,3 millons d'anys.