Parc estatal del Cràter de Diamants

Parc estatal del Cràter de Diamants

El Parc estatal del Cràter de Diamants (nom original en anglés: Crater of Diamonds State Park) és una zona natural protegida, localisada en el comtat de Pike, en l'estat d'Arkansas (Estats Units). El parc, en una superfície total de 911 acres (368.7 ha), conta en una zona de 37.5 acres (15.2 ha) en la que es permet excavar als visitants, lo que ho convertix en un dels pocs jaciments de diamants accessibles al públic. S'han descobert diamants en el jaciment contínuament des de 1906, incloent peces de gran purea com el diamant Strawn-Wagner, trobat en 1990, i el diamant Tio Sam, trobat en 1924, que en més de 40 quilats és el diamant més gran jamai trobat en els Estats Units.

El lloc es va convertir en parc estatal en 1972, en acabant de que el Departament de Parcs i Turisme d'Arkansas ho adquirira a un grup de propietaris privats de Dallas (Texas), que anteriorment havien explotat la finca com a atracció turística.

Història

Un suplement del Nashville News de la propenca Nashville (Arkansas), que anuncia la mineria de diamants a principis del sigle XX

En agost de 1906, John Huddleston va trobar dos estranys cristals en la superfície de la seua granja de 243 acres (98.3 ha) prop de Murfreesboro (Arkansas). Al més següent, Huddleston i la seua esposa, Sarah, varen vendre una opció sobre la propietat a un grup d'inversors de Little Roc, encapçalats pel banquer i advocat Samuel F. (Sam) Reyburn, qui va realisar un minuciós anàlisis de la propietat. De la matriu diamantina del subsol, l'equip de Reyburn va extraure aproximadament dos quilats per cada cent tonellades curtes de material (la càrrega estàndar d'un carro de tramvia, cada una en aproximadament 1600 lliures de material). Les proves federals realisades entre 1943 i 1944 i les patrocinades per l'estat en la década de 1990 varen tirar pràcticament el mateix resultat.

Despuix de 1906, varis intents d'extracció comercial de diamants varen fracassar. L'única producció significativa va provindre de la capa superficial original en la mitat este del cràter: una argila negra i pegajosa d'entre 30 i 120 cm de gruixa. L'erosió natural, les roques i la vegetació havien concentrat diamants allí durant un llarc periodo.

En els primers temps, entre 1907 i 1932, les empreses finalment varen abandonar el processament convencional i varen adoptar la mineria hidràulica per a descompondre el fanc negre. Este método es va amprar a gran escala en Califòrnia per a extraure or, i ya ho utilisava un competidor de Reyburn en sis acres en l'extrem nort del jaciment de diamants d'Arkansas. Les fotos disponibles de la propietat de Reyburn mostren grans mànegues que bombejaven aigua a pressió, transportant el material a través de comportes a on es concentraven els diamants i atres minerals pesats per al seu erejat. Els equips de camp també erejaven els tolls de rovina al final de les comportes.

En les proves hidràuliques de Sam Reyburn, el material superficial de el "gumbo negre" solia produir uns trenta quilats per cada cent càrregues, una sifra molt alta en comparació a la dels jaciments de diamants en general. Sense dubte, es varen perdre molts diamants en eixe procés, incloent alguns de gran tamany. En 1908 i 1943-1944, proves minucioses de la brecha volcànica subjacent varen revelar aproximadament dos quilats per cada 100 tonellades. Les proves realisades cavant pous patrocinades per l'Estat d'Arkansas en la década de 1990 varen tirar pràcticament el mateix rendiment.

Degut a que els equips del periodo inicial solien incloure garbells inferiors en malles majors a 1/16 de polzada, es va permetre el pas de mils de diamants més chicotets durant les proves. La major part d'ells va deure terminar en corts de drenage poc profunts en tot el camp de diamants i en els grans drenages naturals en les seues vores este i oest. Des de que l'Estat d'Arkansas va adquirir el cràter en 1972, el llaurat regular del terreny en el costat este ha marcat el camp principal, de 30 a 35 acres de brecha fàcilment erosionable. En les últimes décades, els antics drenages este i oest han segut especialment fructífers per als buscadors recreatius de diamants. Els buscadors regulars han treballat en especial dedicació en les recuperacions del drenage este, d'uns tres metros de profunditat: la escorrentía del camp va enterrar gran part d'eixe canal durant la primera época d'explotació, i les excavadores varen finalisar el treball mentres preparaven l'accés per a una prova posterior. Entre els diamants notables del fondo del drenage este es troba l'impecable diamant blanc Strawn-Wagner, en un pes en bruto de 3,03 quilats. Shirley Strawn, de Murfreesboro, Arkansas, va descobrir esta célebre gema en 1990.

Les troballes de Huddleston en 1906 no varen dur la prosperitat a les afores de Murfreesboro. Segons es diu, els hotels de la localitat varen rebujar a unes 10.000 persones en un any. Supostament, aspirants a miners de diamants varen formar una "ciutat de tendes de campanya" prop del jaciment de diamants i la varen cridar "Kimberly", en referència al famós districte de diamants de Kimberley en Suràfrica. Per un atre costat, tota l'evidència disponible indica que el poble de Kimberly va sorgir com un proyecte de desenroll immobiliari en 1909, iniciat per Mallard M. Mauney i el seu fill major, Walter, en els seus terrenys immediatament al sur de Murfreesboro. El proyecte va fracassar poc despuix, al desmoronarse la publicitat especulativa generada pel descobriment dels diamants. No hi ha evidència d'una ciutat de tendes de campanya. Hui en dia, la zona de Kimberly està ocupada per prats ganaders, propietat dels descendents de Mauney. Sobre la febra general dels diamants, mai es va desenrollar: les estafes prèvies de la mineria de diamants en l'oest nortamericà havien generat un escepticisme generalisat. Abans de les proves patrocinades per l'Estat en la década de 1990, molts observadors encara creïen que el Cràter de Diamants era un frau.

Durant la Segona Guerra Mundial, el govern nortamericà va prendre el control del jaciment de diamants i va contractar a la corporació Glen Martin per a extraure diamants d'us industrial. Encara que es varen obtindre diamants, el rendiment es va mantindre pràcticament igual que en proves anteriors, i inclús el govern federal va considerar que seria massa costosa la seua explotació.

Despuix de la guerra, la propietat va tornar a mans privades. De 1951 a 1972, el cràter va albergar vàries atraccions turístiques privades. La primera, la Reserva de Diamants dels Estats Units, va durar aproximadament un any. A finals de 1951, Howard A. Miller va intervindre i va rescatar l'incipient indústria turística. En abril de 1952, Miller i la seua esposa, Modean, varen inaugurar la seua atracció turística en una chicoteta secció al nort del jaciment de diamants. Howard Miller, un escritor i promotor consumat, va generar una publicitat nacional sense precedents i va atraure suficients visitants per a mantindre l'operació. En març de 1956, un visitant va trobar el "diamant Star of Arkansas" en la superfície rebujada. Eixa rara bellea, neta i lluenta en bruto, pesava 15,33 quilats, suficient per a generar una publicitat nacional sense precedents. Posteriorment, Roscoe Johnston va inaugurar una atracció turística rival, la "Mina de Diamants d'Arkansas", en la part principal del jaciment de diamants. La rivalitat entre abdós operacions les va deixar en una posició debilitada. En 1970, una societat privada va consolidar tota la formació volcànica, que posteriorment reasignó la propietat a General Earth Minerals (GEM) de Dallas, Texas. GEM esperava cedir la propietat per a obtindre guanys, pero va terminar en un deute considerable en GF Industries (GFI) de Dallas. Despuix de l'impagament, GFI es va fer càrrec de la propietat en juliol de 1971.

GEM va consolidar les operacions turístiques, aixina com la propietat. GFI va continuar en l'atracció fins que va vendre la formació volcànica de 80 acres (32.4 ha) i els 800 acres (323.7 ha) circumdants a l'Estat d'Arkansas en març de 1972. El preu va ser de 750.000 dólars. L'operació turística va continuar sent l'eix central del Parc Estatal del Cràter de Diamants.

Com és llògic, esta joya especial es va associar estretament en l'Estat d'Arkansas, "L'Estat Natural". Un gran símbol en forma de diamant ha dominat la bandera estatal des de 1912. El govern federal va emetre una moneda de vinticinc centaus de l'estat d'Arkansas en 2003. Duya un símbol de diamant en la seua cara, de la mateixa manera que les noves plaques de matrícula d'Arkansas.

Geologia

Vista panoràmica del camp llaurat a on es poden buscar diamants

El Cràter de Diamants pertany a una formació volcànica erosionada de 100 millons d'anys (una fumeral volcànic). El magma d'orige profunt kimberlita/lamproíta va expulsar els diamants a la superfície. Els diamants s'havien cristalizado en la relativament estable raïl cratónica del continent molt abans, i varen ser arrastrats pel magma a mida que ascendia a la superfície.

La geologia de la zona i el propi procés de formació de diamants varen ser els temes de la tesis doctoral de Roland Everett Langford en 1973 en l'Universitat de Geòrgia. En ella, va propondre una reacció en fase gaseosa a partir de la reducció del monòxit de carbono i del diòxit de carbono en el mant superior de la Terra. La tesis es va exhibir en el parc estatal durant molts anys.

Una investigació més recent del geòlec Dennis Dunn (tesis doctoral de 2002) va revelar que les roques epiclásticas diamantíferas comprenen des de la lamproíta olivínica fins a flogopita i tobas riques en olivino. La composició química del mant xenolítico es va utilisar per a derivar pressions màximes d'al voltant de 5 GPa i temperatures de 1000 °C per a l'orige del magma lamproítico en el mant superior.

La font de diamant lamproítico és inusual, ya que casi tots els diamants s'extrauen de formacions de kimberlita i de depòsits aluvials de diamants meteorizados d'eixa font de roca dura. La font de diamants lamproíticos més coneguda és la mina de Argyle en Austràlia. cal destacar que les característiques físiques de la lamproíta australiana i del depòsit d'Arkansas diferixen notablement. Des del seu descobriment en 1906 fins a la década de 1960, el registre històric mostra que els geòlecs varen classificar sistemàticament el depòsit d'Arkansas com a kimberlita.